En els darrers temps està creixent el nombre d’escoles innovadores. Probablement els temps d’incertesa que ens fan viure, les poques alternatives de la societat civil, preocupada per altres temes, i el nul paper de les administracions (ni hi són ni se les espera!) estan propiciant una recerca de les persones interessades a millorar els sistemes d’ensenyament del nostre país. N’apareixen de moltes menes, amb projectes diferents. I es presenten com a alternatives a les escoles actuals.
Benvinguda sigui la recerca per millorar. Una innovació pot ser una millora, però cal destriar, com en tot, el blat de la palla.
He escollit alguns aspectes de les novetats que m’agradaria comentar. Serà una visió parcial, no pretenc donar-ne una visió completa: dins l’ampli ventall de noves propostes n’hi ha de tota mena, i s’impulsen tant a les escoles privades com a les concertades o públiques… s’emmarquen dins la triple xarxa escolar existent.
Algunes sembla que no pretenen estar a l’abast de tothom, bé pel seu alt cost econòmic, bé per la dedicació de temps que exigeixen a les famílies, bé per totes dues coses. En la nostra societat hi ha classes socials, economies desiguals, i una escola alternativa hauria de tenir-ho en compte per posar-se al servei de tothom. I no totes les famílies disposen de temps sobrer per dedicar-lo a l’escola dels seus infants o adolescents. Ja dediquen temps i esforços a l’educació dins l’àmbit familiar. Una cosa és participar a l’escola i col·laborar-hi en la mesura de les seves possibilitats, i una altra, ser-hi present molts dies i moltes hores.
N’hi ha d’altres que exigeixen una dedicació horària excessiva al professorat, cosa que els dificulta dur a terme la seva vida personal. Els i les mestres també són persones, i han de viure felices si pretenem que atenguin l’alumnat amb garanties. Uns horaris o unes dedicacions molt amplis o exigents poden posar en perill el necessari equilibri entre vida personal o privada i tasca professional, i fer més difícil una bona feina educadora als centres escolars.
Sé de famílies que canvien de lloc de residència i potser de feina per poder accedir a una escola de les que comentem; diria que aquestes famílies donen molta importància a la influència que té l’ensenyament en l’adquisició de competències (els estudis sociològics no n’hi donen gaire), i per un altre cantó potser tenen poc temps o poca confiança en la capacitat d’educar des de casa, ja que necessiten delegar les seves responsabilitats educatives en uns o unes especialistes.
I un tercer punt: els projectes educatius que afecten els infants i adolescents. Aquí hi ha unes quantes escoles que fan bandera de la llibertat de l’alumnat, i fins i tot hi ha un col·lectiu d’aquestes escoles que comentem que s’autoanomenen escoles lliures per fixar bé el seu projecte educatiu.
Què vol dir educar en llibertat? És un bon objectiu, i més quan segurament estem acostumats al control que es donava (i es dóna) a moltes escoles, que no permetia la necessària autonomia personal per créixer i madurar. Ara bé, per impulsar l’autonomia dels infants i adolescents també es necessiten uns certs límits. No poden escollir-ho tot des de menuts: a cada edat tenen unes capacitats i cal potenciar que les exerceixin, però no cremar etapes. Als tres anys l’infant no pot triar què vol per berenar, ni què li convé aprendre… Els infants necessiten sentir-se acompanyats i cuidats; deixant-los triar sempre potser se sentiran sols.
I quan creixen, quan s’apropen a l’adolescència, continuen necessitant un acompanyament per part de persones adultes properes… per exemple, no tot el que hi ha a les xarxes digitals té la mateixa qualitat: cal ajudar a destriar, cal acompanyar a escollir, a decidir, a diferenciar el que està bé del que està malament. Necessiten unes interaccions amb mestres o professorat. És una tasca que correspon als adults que volen educar, que volen ajudar els infants i adolescents a créixer.
Per educar bé cal crear vincles des del començament, i la relació amb una sola persona adulta ho facilita. La figura del tutor o tutora és cabdal. Una figura que no ha de quedar diluïda, una figura que ha d’establir interaccions personalitzades amb els infants. El vincle és bàsic per créixer, per educar-se, per aprendre a aprendre…
I la relació necessària amb l’entorn proper? Si no es manté de manera habitual, l’educació queda un xic malmesa. L’educació és responsabilitat de la tribu: tots els estaments socials, culturals, esportius, de lleure estan educant… tothom pot (i cal que ho faci) educar. No és bo que un centre escolar resti aïllat de la xarxa associativa propera; els infants i adolescents han de poder relacionar-se normalment amb els amics i amigues del seu barri o poble. L’escola no pot ser una bombolla, ha de viure frec a frec amb el seu entorn.
Benvinguda sigui la innovació, l’esforç per canviar i millorar l’ensenyament i l’educació. Cal, però, avaluar el que fem, el que inventem, per assegurar que estem educant correctament, amb tot el que això representa. Els comentaris precedents tenen aquest objectiu.
