No tinc cap dubte que el procés per aconseguir la independència que està vivint Catalunya des de fa uns anys serà estudiat en el futur des de les facultats de ciències polítiques o d’història de mig món, com a exemple d’una mobilització cívica, inspiradora i democràtica inaudita. Potser també com a exemple de resiliència col·lectiva. Però també estic segur que serà analitzat per les facultats de comunicació audiovisual i periodisme de l’altre mig món, com un període en el qual s’hauran vist les mostres més barroeres i delirants de manipulació mediàtica.
El comportament de la majoria de mitjans de comunicació estatals, que van renunciar des d’un principi a un debat serè i civilitzat d’arguments, se situa plenament en la histèria i en el suïcidi de la imparcialitat. La informació infame, la manipulació descarada, la mentida per sistema, la calúmnia més impune són presents un dia i un altre, sense vergonya ni rubor per part d’aquests mitjans i de la majoria dels seus professionals.
Centenars de tesis de tots els continents afloraran d’aquí a pocs anys per explicar detalladament aquesta cerimònia de la perversió informativa, per sorprendre’s, una i altra vegada, amb la instrumentalització d’uns mitjans de comunicació d’un país occidental com a arma, descaradament brutal, de confrontació política.
Des dels anys noranta fins a la dècada passada, diversos col·lectius plantejaren amb força l’educomunicació, és a dir, el desplegament d’uns coneixements tècnics i expressius que portessin l’alumnat a realitzar interpretacions crítiques dels missatges emesos pels media i, a més, el dotessin d’una expressió alternativa creativa i desmitificadora dels models de comunicació imperants. Durant dècades, l’educació en mitjans havia estat un projecte per constituir-se en un espai de reflexió crítica. L’alfabetització mediàtica era una oportunitat per iniciar un debat a favor que la majoria de la ciutadania tingués una consciència crítica en les seves relacions amb els mitjans.
Es va preferir l’enaltiment i la maximització de la versió més tecnofílica de les TIC, que fan més goig, que són una cosa més innovadora i espectacular
Però heus aquí que les administracions educatives van tancar la porta als nassos a aquesta opció. Es va preferir l’enaltiment i la maximització de la versió més tecnofílica de les TIC, que fan més goig, que són una cosa més innovadora i espectacular, que no pas l’anàlisi crítica dels mitjans de comunicació, que no es veu, que no es pot col·locar a cap aparador.
La qüestió era si volíem fer passes endavant per aconseguir una ciutadania crítica. I es va decidir que no. Les conseqüències, les hem patit des de fa anys amb la toxicitat de molts mitjans de comunicació, que han inoculat impunement el seu verí. I últimament, amb ocasió del procés pel dret a decidir, l’allau de pestilència ha arribat a límits insuportables. Si ens plantegem construir un nou país de democràcia social avançada, on no només les minories il·lustrades es puguin defensar de la dominació mediàtica, sinó que tota la ciutadania pugui disposar d’un instrumental crític, llavors cal bastir una política educativa relativa als mitjans de comunicació. Si no ho fem així, ens tornarem a equivocar.
