Amb la publicació del Llibre blanc de la professió docent de José Antonio Marina s’ha generat un cert debat sobre la professió, sobre la capacitació exigible per fer de mestre o de professor. No entrarem a analitzar els interessos que hi ha darrere aquest llibre blanc, potser pensat per afavorir l’ensenyament privat i intentar desprestigiar un xic el professorat públic, però sí que voldria alertar sobre allò que hi he trobat a faltar. M’ha preocupat que tant en les propostes de Marina com en el debat generat (en allò que n’he pogut llegir) no apareixen o apareixen molt poc alguns aspectes per a mi fonamentals. No he trobat que es parli gaire d’EDUCACIÓ en majúscules, com correspon a la seva importància. Ja sé que l’Administració parla només d’ensenyament, però hauríem de depassar el marc escolar i poder parlar d’educació.
En el debat al voltant del llibre blanc es parla de les persones que volen dedicar-se a la professió docent. És molt important que les que vulguin fer de mestres entenguin com han de relacionar-se amb infants i adolescents, que estiguin convençudes que cal educar, un aspecte que a les etapes obligatòries és bàsic. Fer de professor implica una actitud especial: no n’hi ha prou de saber els continguts i com ensenyar-los, fa falta saber expressar les emocions i saber contenir-les, i ajudar a fer-ho a l’alumnat.
Si demanem a l’alumnat que siguin capaços de treballar en equip, o en grup, que siguin crítics, que tinguin opinions pròpies, que sàpiguen i vulguin col·laborar, que aprenguin a ser solidaris, a sentir empatia envers els altres… Seria bo, penso, que al seu professorat, a les seves mestres, també els demanéssim alguna cosa semblant. Per poder animar i ensenyar aquestes actituds, aquests valors, als infants o adolescents, cal conèixer-los i, sobretot, practicar-los.
Fa falta saber educar
Per al senyor Marina, que figura com a responsable principal del llibre, aquests aspectes no són prioritaris; als que el valoren o critiquen no sembla que els preocupin gaire; a l’informe TALIS1 de l’OCDE hi he trobat poques referències. Em sobta aquesta absència, ens cal fer un toc d’atenció. A escoles i instituts s’hi apleguen nois i noies, es formen els futurs adults del nostre país. Les persones necessitem desenvolupar-nos plenament, cal una educació integral que tingui en compte tots els aspectes de la personalitat, biològics, psíquics i relacionals. No s’educarà bé ni aprendrà la criatura que no tingui mínimament cobertes les necessitats vitals (menjar, habitatge, estimació); no podrà créixer qui no tingui un mínim d’equilibri emocional gràcies a l’acolliment dels adults de referència, a casa i a l’escola; no podrà fer-se gran qui no es relacioni amb les persones del seu entorn immediat, com a mínim: cal pensar la importància de les relacions entre els iguals, els seus companys i companyes, i amb els adults, mestres i professorat. Evidentment, els professionals de l’ensenyament han de dominar les matèries que imparteixen, perquè són necessaris uns coneixements didàctics que ens ajudin a ensenyar-les de la millor manera per facilitar els aprenentatges, però també fa falta saber educar, fer de tutors del nostre alumnat, fer d’adults de referència davant els infants i adolescents. Per fer tot això cal estar una mica preparats, cal esforçar-se per aconseguir-ho, cal dedicar temps a aprendre-ho.
Es té en compte, a la formació inicial o permanent? Es valora, a l’hora d’accedir a la docència?
Em sembla que la resposta és no. Compta més un títol acadèmic que tenir capacitat d’empatia. I és greu. Perquè per aconseguir uns bons aprenentatges, un alumnat competent, per ajudar els nostres infants i adolescents a créixer, a relacionar-se en pla d’igualtat, a viure feliços, cal tenir en compte els aspectes que comentem. Que no apareguin als debats, que quan es vol millorar la formació dels mestres i el seu accés a la docència no es valorin, em sembla un dèficit important que patiran els nostres nens i nenes, nois i noies.
1 Informe TALIS (Enquesta Internacional sobre Ensenyament i Aprenentatge).
