En el camp del disseny urbà i de l’arquitectura paisatgística existeix un concepte que s’anomena caminet del desig. El camí del desig ens mostra el camí més lògic i natural per anar d’un punt a un altre punt, independentment del camí assenyalat, empedrat o asfaltat.
Els caminets del desig es reconeixen fàcilment: són aquells caminets traçats per l’erosió de tants peus, que es dibuixen sobre la gespa d’una zona enjardinada, o aquells punts on els vianants travessen de manera repetida tot i mancar-hi un pas per a vianants.
Transitar-hi és, a voltes, un petit acte despistat o involuntari, a voltes una acció totalment deliberada de desobediència que obeeix simplement a la raó i a la lògica, que no es regeix per la norma imposada, que es reivindica com l’opció més natural i sensata.
Els caminets del desig reflecteixen una voluntat de fer, de ser, d’anar, de caminar; respectar-los significa respectar la voluntat d’anar d’un punt d’origen a un destí concret pel camí que es considera més adequat
Davant els caminets del desig l’Administració pot fer tres coses: en primer lloc, obviar-los i abandonar els vianants a la seva sort; en segon lloc, intentar impedir-ne l’ús (bé sigui posant-hi tanques, bé sigui vigilant-los i cridant l’atenció a qui se surti del recorregut marcat, bé sigui multant a qui se salti la norma…), i en tercer lloc, estudiar-los detingudament i incloure’ls en el traçat de les seves vies, respectant-los i convertint-los en els eixos vertebradors de l’arquitectura urbana.
Perquè els caminets del desig reflecteixen una voluntat de fer, de ser, d’anar, de caminar; respectar-los significa compartir un camí, un fer, un ser, un anar, un caminar. Respectar la voluntat d’anar d’un punt d’origen a un destí concret pel camí que es considera més adequat.
Els caminets del desig són el reflex de l’essència humana i ens revelen l’existència d’una ciutat diferent, amb un traçat paral·lel, atent a les necessitats dels seus habitants, ple d’alternatives i possibilitats.
De la mateixa manera, es podria dir que les escoles (i totes les persones que les conformen) també tracen els camins del desig en el món educatiu: quan s’aposta per una pedagogia viva, creativa i respectuosa; quan les paraules que impregnen l’acció són fer, ser, estar, escoltar; quan l’acció va precedida per la reflexió; quan la reflexió és compartida; quan les paraules «respecte» i «diàleg» vesteixen la reflexió; quan aprendre i ensenyar no comparteixen el mateix pes dins una frase.
…I, de nou, l’Administració pot fer tres coses.
