El disseny de l’espai públic i l’organització de les activitats que s’hi duen a terme s’haurien de fer tenint en compte, tant com sigui possible, els infants.
No em refereixo a projectar més parcs infantils, sovint acotats per una tanca, i amb bancs a l’interior perquè els adults tinguin els infants a la vista, ni tampoc a les festes adreçades als nens i nenes amb animació i xocolatada. Sense menystenir la seva funció, cal treballar per tenir espais i activitats que puguin compartir persones de diferents edats i que afavoreixin la iniciativa i l’autonomia dels més petits.
Un exemple el vaig viure diumenge al meu barri, on és tradicional confeccionar catifes per a la processó del Corpus. El grup de catifaires compra i tenyeix serradures, també ofereix sal gruixuda i flors, i instal·la l’ou com balla. El veïnat, per carrers o per trams de carrer, traslladen a terra els dissenys que prèviament han fet, o bé improvisen i els dibuixen directament. Hi podem trobar tres generacions d’una mateixa família abocades en aquesta tasca. També hi ha infants que fan la seva pròpia catifa ajudats per altres infants de la família o del barri, o per companys i companyes de l’escola a qui han convidat.
L’associació de veïns va obrir les portes del local, situat en una petita però emblemàtica plaça, a quarts de nou del matí, per preparar els entrepans i les begudes per a la gent que feia catifes, molts dels quals ja havien començat.
Cap a les deu hi va anar una nena de dos anys i mig amb els seus pares, demanant un guix; volia fer una balena. La mare l’hi va dibuixar al davant de casa seva, que es troba en un carrer estret que va de la plaça a l’església. La nena anava a buscar el material i el col·locava. Al cap d’una estona ja eren set o vuit infants, de diferents edats, els que hi estaven treballant. El resultat, espectacular. Després van decidir fer un gat, i a continuació altres animals, fins que van omplir el carrer. Anaven d’un lloc a l’altre, ajudant un altre grup si els calia. Feia goig veure’ls tan concentrats i tan alegres, tot i que pel carrer hi passava molta gent, veïns del barri i de fora, que contemplaven la feina que s’hi feia, i que no van acabar fins a les dues del migdia.
Havien decidit què volien fer, quins colors hi posaven, s’havien embrutat sense que ningú els renyés, van quedar amb les mans tenyides i mullats, ja que havien d’anar ruixant les figures perquè els colors no es barregessin a causa del vent.
Després de l’ofici, dansen els gegants i passa la processó. En poca estona, allò que havia costat tant d’esforç es malmet. És l’hora en què les catifes es poden trepitjar, en què es juga amb els materials amb què han estat fetes. També és l’hora d’escombrar, deixant el terra acolorit fins l’endemà, quan passin a netejar-lo.
L’any que ve, aquests infants, i d’altres que s’hi afegiran, tornaran al carrer a fer catifes, malgrat que aquest sigui un art molt efímer.
I continuaran sortint mentre el teixit social i urbà ho possibiliti, mentre creguem que val la pena destinar temps a accions col·lectives i inclusives que ens fan sentir bé, en lloc d’aïllar-nos tots plegats, cadascú amb la seva pantalla. En definitiva, mentre siguem tribu i cadascun dels membres sigui important per als altres, i els infants ho siguin per a tots.
