Al mes de juny, és tradició que en el món de l’educació es facin festes de final de curs. Puc dir que he assistit a moltes, com a familiar d’alguna de les criatures que hi participen i com a part de la feina que he fet i per l’edat que tinc.
En totes o gairebé en totes aquestes festes hi pots veure l’esforç de mestres i infants per fer el que correspongui el millor possible, fins i tot n’he vist que la seva perfecció m’ha impressionat. Però, més enllà de la voluntat sempre lloable d’organitzar una festa o espectacle a final de curs, acostumen a ser massa llargues i amb poc atractiu quan no hi tens una nena o un nen de la família, i hi ha cops que tens la sensació que es fan perquè toca, perquè s’han fet sempre o com una rutina més.
Fa uns anys que procuro anar a la de Xamfrà, el centre de les arts escèniques, la dansa i la música del Raval, i hi vaig perquè poder veure com treballen és per a mi un regal, un regal de satisfacció, d’emoció, d’il·lusió, d’alegria i d’esperança, perquè fan de la utopia realitat.
El treball col·lectiu és un fet palpable en la forma i el fons de la manera de generar entusiasme per la Cultura, en majúscula, per la coherència entre el que diuen i el que veus que fan, amb un compromís ètic i una humilitat veritable que fa que les seves festes siguin una lliçó d’humanitat.
Aquest 7 de juny el fil narratiu s’ha inspirat en l’obra de Kipling El llibre de la jungla, però amb l’habilitat de donar-li la volta, de situar la història de Mowgli ara i aquí, a la jungla d’asfalt. És a aquesta capacitat de tractar l’actualitat que em refereixo, amb una visió potent, vinculada a la realitat viscuda i propera, sense edulcorants ni infantilismes, crua i amable alhora, sense cap concessió i per tant potent, per a petits i grans, tant si actuaven com si érem públic.
La història es posa en escena amb una simplicitat estètica d’una gran bellesa i una intel·ligent coreografia, per donar espai a l’encadenat de les escenes, amb molts o pocs actors, dins i fora de l’escenari, quan aquest es fa petit perquè tothom actua, tothom hi té un paper, un lloc.
La música no és secundària: acompanya els cants, les danses i els moviments. Per fer-ho calien més instruments i més músics i més complicitats; per tant, els infants i joves de Can Ponsic i de Xamfrà van treballar junts per poder oferir una música tan potent com la història que acompanyava, una gran possibilitat per a tots ells. Així com la història ve a l’asfalt, als múltiples instruments reconeguts com a musicals s’hi sumen els objectes que tan bé dominen en el joc els infants i joves del món, i les pilotes esdevenen un instrument més amb un domini d’excepció per fer música.
La jungla d’asfalt, una obra per ser vista i trobar-hi inspiració. El Xamfrà és d’aquelles entitats que fan escola, que formen gent treballant junts i els ajuden a emprendre noves aventures educatives a dues contrades del país després d’anys de formar part d’aquest gran equip.
Felicitacions i gràcies, fins al juny que ve.
