Tal i com diu Cabello (2011), “la disposició de l’ambient influeix de forma significativa en aquelles persones que l’ocupen”. És a dir, es generen canvis en el nostre sistema depenent del tipus d’espai que habitem. Si pensem en un bosc és fàcil que ens vinguin imatges relacionades amb la calma, la relaxació… En canvi, una imatge d’un centre comercial en generarà acció, acceleració, sobre-estimulació…
Són molts els especialistes en disseny, psicologia i publicitat els qui s’encarreguen de pensar i construir espais segons les finalitats dels mateixos: museus, botigues de roba, supermercats, botigues de joguines… Perquè el llenguatge de l’espai és molt potent i la seva tasca és provocar o promoure certes conductes. Tenint en compte la importància que ocupa en aquests àmbits, és fàcil entendre perquè hi ha una reflexió profunda sobre els espais a nivell educatiu.
L’organització de l’espai ha de tenir relació directa amb la filosofia i el plantejament pedagògic del centre (Lledó y Cano 1987)
Està clar que tants especialistes darrere del disseny d’espais vol dir que aquest té repercussions sobre les persones. Com influeix l’espai en els infants? Torelli i Durrett (1996) exposen que els infants que habiten espais educatius que no tenen un bon disseny es mostren més inquiets i la qualitat del joc es veu afectada. Això succeeix, en molts casos, perquè el disseny no té en compte les necessitats autèntiques dels infants. En canvi, un espai ben dissenyat, segons aquests autors, tenen efectes tals com:
- Dóna suport al benestar emocional.
- Enardeix els sentits.
- Desafia les habilitats motrius.
- Promou el desenvolupament, tant individual com social.
- Ofereix múltiples possibilitats de reptar-se a si mateix i posar a prova les pròpies habilitats.
Un espai ben dissenyat es converteix en funcional, estètic, atractiu, adequat a l’edat dels infants que l’habiten d’acord les necessitats i interessos que mostren, generen un ambient d’autoaprenentatge i resulta un suport per a l’educador
Paranys en el disseny d’espais
A l’hora de construir espais de qualitat podem caure en alguns paranys, tal com proposa Silveira (2014). A continuació es recullen alguns:
- Únic model d’organització o de criteri estètic: la dimensió estètica és una percepció, i com a tal, no existeix una única via de construcció. El mateix passa amb la forma com s’organitza o dissenya l’espai. Cada escola és única i diferent, per tant, el disseny d’una no tindrà cap tipus de relació amb una altra. En el disseny es mostra la personalitat de l’equip, del centre, de la comunitat… les necessitats dels nens i nenes que habiten aquells espais. L’espai ha d’estar en consonància amb el projecte educatiu (Lledó i Cano, 1987). Difícilment coincidiran en tots els aspectes. Cal diferenciar entre l’adopció i l’adaptació. En el cas que ens incumbeix és necessària l’adaptació de les bones idees, però la transferència sense filtres no és la millor opció.
- Crear espais neutrals: resulta impossible generar espais que siguin neutrals perquè aquests afecten en molts sentits i atorguen molts valors pedagògics.
- Espais creats per adults, únicament: òbviament els espais els creen els adults, però sempre a partir de l’observació d’allò que fan els infants (els seus interessos, necessitats, inquietuds…). Un cop construïts, cal permetre a les nenes i als nens deixar la seva empremta i transformar aquest espai que, al cap i a la fi, ha estat dissenyat per a ells i elles.
- Poc temps d’activitat lliure: si es dissenyen uns espais de qualitat però no es deixa el temps suficient per explorar-los i descobrir-los lliurement, de poc servirà tota la transformació. Els espais preparats han de conduir a l’acció autònoma, espontània i lliure dels nens i nenes.
A partir d’aquí, iniciar un procés de millora i transformació implica molt més que canviar la disposició del mobiliari o el tipus de materials que s’ofereix als infants. Requereix un diàleg conscient i una revisió profunda del concepte d’infant i d’espai que es té des de l’escola. Implica un enteniment de les necessitats dels nens i nenes i un consens com a equips. Entendre i fer entendre la cultura d’escola. En definitiva, la qualitat dels espais està estretament vinculada a la qualitat de les relacions que es donen a l’escola.
Referències bibliogràfiques
Cabello, M.J. (2011). La organización del espacio en educación infantil: poderoso instrumento docente. Pedagogía Magna, 11. 196-203.
Lledó, Á. Y Cano, M.I. (1987). Algunas consideraciones sobre la utilización del espacio de la clase. Una experiencia de pedagogía operatoria en el ciclo inicial de la E.G.B. Investigación en la escuela, 2. 49-56.
Silveira, M.C. (2014). El espacio de la escuela infantil. Un espacio potente y plural. In-fàn-ci-a, 143. 6-11.
Torelli, L. & Durrett, C. (1996). Landscape for Learning: The Impact of Classroom Design on Infants and Toddlers. Early Childhood News, 8(2). 12-17.
