Quan encetem un any fem la llista de desitjos que volem fer realitat. Com que hem menjat molt més del que necessitem manifestem el bon propòsit d’aprimar-nos una mica i canviem els torrons, les neules, el brou i els canelons per verdura, amanides, poc pa, poc sucre i poca sal. Vaja, dieta mediterrània i poca cosa més.
Jo acostumo a començar l’any amb una lectura que en dic “lectura purga”, una lectura que fa que moltes de les coses que he llegit i sentit durant l’any que se’n va, facin el seu camí i només em quedi amb allò que és essencial.
I quina és aquesta lectura purga?, us preguntareu. Doncs “Carta a una mestra”, dels alumnes de l’escola de Barbiana.
Hi ha un fragment que el tinc sempre present. S’inicia amb un títol “Les reformes que proposem”. Continua amb un propòsit: “Perquè el somni de la igualtat no resti un bell somni us proposo tres reformes”. I a continuació les tres reformes breument exposades:
1. No suspendre
2. Als que semblen talossos –atenció que només ho semblen, perquè de talossos absoluts no n’hi ha-, fer-los escola a temps ple.
3.- Als ganduls, n’hi ha prou a donar-los una finalitat
Senzill de dir, però passar a l’acció requereix un coratge que no em sembla veure amb prou força en els actuals debats educatius.
La qüestió clau és què pensem fer amb aquells nens, nenes i joves que no s’adapten als requeriments que fa la societat a través de l’escola.
Acostumem a catalogar-los com a “fracàs escolar” i acceptar, ni que sigui amb pena, que un noi o una noia als setze anys és un fracàs és molt greu i només evidencia que no ens hem pres la molèstia de llegir la definició que dóna el diccionari de la paraula “fracàs”.
Qualsevol reforma hauria de veure com se les arregla amb la realitat que denuncien els alumnes de Barbiana. Els que se’n surten, aquells que responen als nostres pressupòsits, ho tenen fàcil i ens ho posen fàcil. Però els que no, aquells que tenen una singularitat tan singular que trenquen els nostres esquemes, què en fem i més si estem parlant d’una etapa obligatòria?
Per tant, mirem de recuperar aquesta pregunta essencial i que ens serveixi per purgar-nos de tanta excel·lència sense concretar per a què la volem. També de tanta emprenedoria, que molt sovint amaga que no estem creant ocupació o que la creem de molt baixa qualitat. Com de tant i tant empoderament i de tants i tants debats on ens hem de situar en un extrem si volem participar-hi, perquè si expressem els nostres dubtes, som sospitosos de no sé quants pecats i tots capitals.
