Els fets de les Rambles van ocórrer el 17 d’agost però és un tema que no s’esgota i que continuarà afectant les nostres vides. Potser a algunes persones els provocarà fins i tot algun trastorn. A les escoles i instituts no podem deixar-ho de banda. D’una manera o altra, sense aclaparar, n’hem de parlar: hem de permetre i animar que hom s’expressi. El centre escolar ha de continuar sent un espai d’acolliment i llibertat. I anar a contracorrent del que voldria imposar la societat i les administracions, que prefereixen que controlem i no que eduquem críticament.
Espai d’acolliment i de llibertat vol dir que hom pot parlar de tot sense por, pot expressar el que sent i el que pensa sense haver de preocupar-se del que diran, del que pensaran de mi, del que és políticament correcte que es diu ara.
En aquesta línia cal posar en qüestió el PRODERAI (Prevenció, detecció i intervenció de processos de radicalització als centres educatius) dels Departaments d’Ensenyament i Interior. No ajuda a la tasca que hem de fer. No és aquest el camí, no és aquesta la nostra tasca. L’escola no ha de criminalitzar a cap criatura. La tasca dels adults, dels educadors, és ajudar a elaborar les emocions i els sentiments que puguin tenir l’alumnat. Hem d’acceptar tothom i promoure una educació crítica sense assenyalar a ningú per la seva religió, les seves idees… Hem d’ajudar a construir la identitat a infants i adolescents. La tasca consisteix en caminar vers la igualtat tot respectant les diferències. Un camí que ajuda a la inclusió, a aconseguir que tothom tingui les mateixes oportunitats.
Llibertat vol dir poder parlar de tot. Res no és aliè als espais educatius
Sense oblidar la situació social, l’ambient i l’entorn en que vivim. Fa uns cursos es parlava de l’educació per la ciutadania, per defensar el manteniment d’aquesta assignatura que la LOMCE ha eliminat. Però és previ que el nostre alumnat sigui ciutadà, que tingui tots els drets de ciutadania i diria que aquest no és el cas d’una part significativa dels infants i adolescents escolaritzats. La qual cosa fa més difícil la nostra tasca i és imprescindible que ho tinguem present i com a conseqüència valorem la necessitat de comptar amb les altres instàncies i persones que treballen per l’educació. Entre tots posarem més grans de sorra per la inclusió de tothom en pla d’igualtat
Llibertat vol dir poder parlar de tot. Res no és aliè als espais educatius. Pot haver nois i noies que pensin que els de Ripoll són herois. Va passar fa uns quants anys quan l’afer de les torres bessones, Ben Laden va ser considerat heroi per una part d’alumnes. Hem d’estar preparats per si es dóna la situació, afrontar-la, no amagar-la, no depreciar-la: L’empatia hi ha de ser. Tant amb uns com altres: amb qui doni suport als de Ripoll i amb qui vulgui fer fora del país als estrangers, per posar els dos extrems possibles i, enmig, tota la diversitat de comportaments i actituds que trobem.
La comunitat escolar, petit exemple de la comunitat ciutadana i nacional, hauria d’elaborar el dol col·lectivament perquè tota la comunitat ha viscut els fets terribles
I ens hem d’interrogar sobre tot el que va passar. Hom diu que hi va haver 16 víctimes mortals. Els sis nois morts amb l’actuació policial no són víctimes? És un èxit haver-los matats, fins i tot el darrer quan ja estava tot sol? Hi ha qui ha parlat d’execucions extrajudicials en un país on no hi ha pena de mort. No és bo acceptar el verb abatre per referir-se a la mort dels presumptes terroristes. No és un tema de caça major, no s’ha matat un cérvol sinó una persona. No és excusa que a d’altres països hagin fet el mateix i que la gran majoria de mitjans d’informació facin servir aquest verb.
Aquest vocabulari pot ajudar a augmentar l’odi als assassins. I si es consolida, pot provocar persones amb sentiments dolents, amb ganes de fer mal. No és bo alegrar-se per la mort dels considerats enemics. L’odi pot ser-hi present i hi hem de comptar a l’hora d’elaborar el dol que ha de ser individual i col·lectiu. La comunitat escolar, petit exemple de la comunitat ciutadana i nacional, hauria d’elaborar el dol col·lectivament perquè tota la comunitat ha viscut els fets terribles.
També és bo pensar, malgrat no sigui el tema més important, què fem mantenint les religions dins de les aules. Les religions a les parròquies, sinagogues, mesquites, oratoris, centres de culte… i no a les aules provocant divisions entre els membres de les diferents confessions i amb els no creients.
Escola espai d’acolliment: relacions entre adults i infants o adolescents, relacions entre ells i elles… pràctica de l’empatia, posar-se al lloc dels altres per diferents que pensem que siguin, que no ho són tant. Hi ha més elements d’igualtat que de diferència entre les persones. Hem de posar el nostre gra de sorra per ajudar a la inclusió de tothom. Recordar els valors que pretenem inculcar, igualtat, respecte… hem de continuar, ja ho fèiem, l’escola no ha fallat, els espais educadors no han fallat… ha fallat una societat que dia a dia augmenta la desigualtat, augmenta la necessitat de competir per sobreviure. Que dia a dia minva l’esperit de col·laboració, de solidaritat, les ganes d’ajudar els altres. Que impedeix que l’escola faci d’ascensor social com feia fa anys. Un sistema econòmic que vol controlar totes les fonts d’energia al preu que sigui, i això està provocant contínues guerres i la reacció dels que són agredits. L’acolliment ens ajuda a elaborar les pors que puguem tenir (els adults també en tenim), sabent que la guerra continua i poden produir-se altres atemptats.
A les aules cal mantenir l’educació intercultural, l’educació antiracista. Han augmentat els comportaments racistes arrels dels atemptats. L’escola no és un bolet i això també pot passar a les aules i als patis. Per què es fan minuts de silenci per víctimes europees i ens oblidem de les no europees? El professorat som membres de la societat i compartim virtuts i vicis, comportaments correctes i d’altres que no ho són tant. Per tant caldrà fer-hi atenció; allò que en dèiem el currículum ocult, present a llibres i materials didàctics, també ens ho hem d’aplicar.
A voltes els comportaments racistes, encara que siguin light, també se’ns escapen a nosaltres, el subconscient ens pot jugar males passades; cal fixar-s’hi. Acceptar l’altra persona tal com és i respectar-la, a vegades, no és senzill. El racisme és quelcom innat, potser per això no valorem igual les víctimes europees i les no europees; l’antiracisme és fruit de l’educació… aquesta és una de les nostres tasques.
