Fa temps i temps que diem que estem en època de canvis, altres diuen que estem en un canvi d’època i ara, algunes persones, ens comencen a plantejar que hi haurà una metamorfosi del món que coneixem.
Davant la incertesa i el dubte del futur, l’educació, i més en concret l’escola, ha de ser un mitjà, entre altres és clar, però més que d’altres, ja que és la institució que acull a tots els nens i nenes, ha de donar les capacitats per a realitzar-se en un món, on és possible, que el valor del treball, de l’oci i de la cultura siguin diferents dels d’avui.
Jacques Delors en l’informe per a la UNESCO, conegut per “EDUCACIÓ: hi ha un tresor amagat a dins” publicat el 1996, ens diu “repensem el lloc que ha d’ocupar el treball i el seu canvi d’estatut en la societat de demà. Precisament per crear la societat de demà, la imaginació haurà d’anticipar el progrés tecnològic si vol evitar que l’atur, la marginació social i les desigualtats en continuïn creixent”.
L’informe reflexiona en com construir el futur comú aprenent al llarg de la vida, preservant però els trets essencials d’una educació bàsica que ensenyi a viure millor a través del coneixement, de l’experiència i del desenvolupament d’una cultura personal. Els continguts, ens diu, “s’haurien de dissenyar amb vista a estimular el gust per aprendre, la set i la joia de conèixer”.
Jorge Wagensberg, doctor en física, en els seus llibres i aforismes ens ho complementa. En un d’ells ens diu “Educar no és omplir, sinó encendre”. Omplir és l’objectiu de l’escola tradicional, des d’escoltar la classe magistral, o estudiar el llibre de text per repetir-ho en un examen, però encendre és el desig d’aprendre, d’estimular la curiositat, de donar la capacitat per aprendre a aprendre i arribar, al que ell, anomena el “goig intel·lectual”. És la missió que ens plantejava Jacques Delors i que l’Escola Moderna i els seus pedagogs, de principis del segle XX, portaren a l’escola..
Curiositat, conversa, ciència i creativitat són per Wagensberg imprescindibles en qualsevol procés educatiu. Els mateixos que preconitzaven Celestin Freinet i la seva dona Elise quan ens parlaven de l’espontaneïtat com a base d’una psicologia de moviment i d’aprenentatge. “Els processos espontanis són perfectibles, i és precisament en el seu joc que s’estableix el titubeig experimental”.
Pel tempteig l’infant aprèn de caminar, de parlar, d’escoltar, de treballar, de dibuixar… i aquest ha de basar-se des de l’espontaneïtat que manté els valors de sensibilitat, d’imaginació i autoestima, mentre que el model imposat, l’obligat, fa que la seva sensibilitat no entri mai en acció.
Massa sovint, possiblement per una autoprotecció d’infants i joves, i/ o comoditat de les persones adultes, pares i mares i mestres o professors ens decantem pel model d’escola que vam viure, reproduint una escola tradicional que tant poc ajuda als canvis que la societat de forma natural, o no, va evolucionant.
Un altre aforisme de Jorge Wagensberg diu “Autoestima versus creativitat: l’encert afalaga, però adorm; l’error fereix, però desperta”. Per ser educatiu, aquest aforisme, és necessari la conversa: cal parlar-ne l’adult i l’infant, cal que en parlin entre ells i,entre tots, trobar l’equilibri entre fracàs i èxit, amb humilitat, per a créixer com a persona, que és molt diferent de la dèria econòmica que estem vivint de créixer, créixer i créixer, augmentant les desigualtats.
L’educació, al llarg dels anys, ha de permetre que cadascú prengui consciència d’un mateix i del seu entorn i li permeti de manera responsable jugar un paper actiu en el treball i en la societat, desconeixen si serà amb el model actual o no.
