M’animo a escriure aquesta reflexió mentre les meves filles de 3 i 5 anys juguen plegades. Les escolto de passada com conversen per buscar l’entesa.
–Tieta, anem a comprar entrades per al teatre? –diu l’una a l’altra
–No! Anem al parc? –proposa l’altra.
Són a l’habitació del costat, i tenen un ampli desplegament de nines, cotxets, bolsos i complements diversos escampats damunt del llit.
La conversa sembla que pot derivar en un conflicte, potser no hi haurà entesa, i em pregunto si potser seria millor que anés a jugar amb elles en aquests moments…
Paro l’orella i no sento cap canvi en els seus tons de veu…
El temps de lleure ens regala aquestes llargues estones a casa, sense presses, amb pijama encara i sense gaires plans organitzats. Tot i que intueixo que elles tenen molts plans: jugar!
I sense ser-ne gaire conscient em ve a la ment un regust estrany recordant tot el que llegim –pares i mares–* sobre les activitats que podem fer a casa durant durant el temps de lleure. Els inputs (o la sobreestimulació, diria jo!) són potents: des d’activitats per treballar les matemàtiques o la ciència, fins a taules de llum, fer manualitats amb materials reciclats o, fins i tot, com oferir ambients preparats per ser una bona mama Montessori (un tema molt d’actualitat a les xarxes).
No vull entrar, en cap cas, en la crítica de Maria Montessori, un gran referent per a mi, com a mestra i formadora de mestres. Comparteixo i intento dur a la pràctica familiar moltes de les seves idees de principis del segle passat. Res de nou; res d’inventat a l’era dels blogs i les xarxes socials, on sembla que ens vulguin explicar «com ho podem fer bé», pensant que si ens sortim de les seves pautes, creades sovint com receptes de cuina, amb els passos a seguir de forma molt ordenada, el plat no sortirà bo.
Tots hem après a cordar botons!
Com? Amb pràctica, repetició, constància, motivació, paciència, interès… però sense manual!
Els infants tenen el do de la curiositat, de voler saber, de voler mirar, de voler preguntar, de voler provar i de voler fer… tots sols!
Per tant, un dels objectius més essencials de Maria Montessori pren força: «oferir als infants la possibilitat d’escollir». Un objectiu que ens «obliga» a pares i mares a deixar espais d’acció i actuació.
I què vol dir això? Per mi, és fer un pas enrere, una «retirada» de l’escenari perquè l’obra es vagi desenvolupant segons els protagonistes principals. Potser seria com fer d’apuntador, sent allà per quan algú perd el fil, quan una mirada et reclama cercant el suport o l’ajuda. Una presència que no es fa més positiva si preparem activitats de lleure.
Els infants aprenen perquè juguen, i és jugant que fan els més grans aprenentatges
Els jocs poden partir de la motivació interior de cada un d’ells i no pas de la mirada adulta, que massa vegades ve amb uns objectius prefixats. Els adults tendim massa sovint a separar el joc de l’aprenentatge, donant més valor a aquest últim. Els infants, en canvi, aprenen perquè juguen, i és jugant que fan els més grans aprenentatges.
Potser no cal tenir panells sensorials si anem a trepitjar la sorra de la platja, ni taules de llum si anem a passejar amb les llanternes quan es fa fosc, ni calen safates d’experimentació mentre faci un ruixat i hi hagi bassals d’aigua.
I serà en aquests espais d’acció que deixarem que aparegui l’avorriment.
Sí, sí! Avorrir-se és sa! Ho diuen fins i tot des de la neurociència (vegeu Neurociència per a educadors, de David Bueno).
Llavors el meu temps acaba perquè conflueix amb el seu temps, quan se m’apropen i amb petites cartolines que s’han retallat i decorat em diuen:
–És aquí on fan el teatre?
–Tenim les entrades. Som quatre, dos adults i dos nens.
…tanco la llibreta perquè s’obre el teló i comença l’espectacle…
* Parlo de pares i mares concebent les famílies en el sentit més ampli.
