Donada la situació d’amenaça constant, d’injustícia social i judicial i de violència de gènere a la que està permanentment sotmès el col·lectiu de dones de la nostra societat, he pres la decisió d’escriure aquest article amb un llenguatge on davant del dubte del gènere, sempre faci servir el femení. Sóc un home que treballa i viu en un col·lectiu professional majoritàriament femení, al que respecto i em sento profundament vinculat…
Fa unes setmanes un grup de persones que formen el programa de Millora i Innovació de la Formació de Mestres (MIF), l’òrgan de coordinació de les universitats catalanes que té la funció de millorar la formació inicial de les mestres va presentar un document amb algunes accions estratègiques a seguir per adaptar la docència a les necessitats actuals i millorar-ne la qualitat. Entre elles, la proposta de crear un cos únic de docents per a tot l’ensenyament obligatori.
Una proposta, que ha obert un necessari i interessant debat i que segons l’opinió de la Pilar Gargallo, presidenta de la FMRP, recollida a una entrevista recent: “Parlaríem doncs de tenir professionals ben formats per a l’Educació obligatòria, que no bàsica, amb especificitats i itineraris que els permetés mobilitat dins el sistema educatiu. D’aquesta manera el creixement i enriquiment personal per una banda seria enorme, d’altra banda permeabilitzaria molt el sistema que traspassaria les barreres de les etapes educatives.”
Davant d’aquesta proposta em venen al cap algunes afirmacions literals que he sentit alguna vegada davant la mobilitat entre cursos, cicles o etapes: “Prefereixo quedar-me com a mestra de 3er, que quart és final de cicle!”; “No vull fer primer ni boja, quina pressió!”; “I tot el material que he fet aquest curs? Si canvio no em serviràper res!”; “Lactants? Però si no fan res”; “Uf P3, quina mandra… i P5 no, que han de llegir i escriure… millor P4!”; “Jo a primària no sabria què fer…”;…
Sovint, per part d’algunes mestres, el canvi a un altre cursprovoca una certa resistència, si a més a més el canvi implica anar a un altre cicle educatiu pitjor encara… I si per alguna circumstància estranya el canvi que se’nsproposa és a una altra etapa educativa, directament podríem demanar cita a alguna persona professional de la psiquiatria per ajudar-nos en la profunda depressió a la que sens dubte ens entregaríem i amb la que hauríem de conviure la resta de la nostra vida.
La mobilitat del personal docent entre diferents cursos, cicles o etapes és un debat que està obert, encara que sovint de forma subliminal en els equips d’educadores, mestres i professores. Les resistències que sovint generen són directament proporcionals a la “comoditat” que pot proporcionar a la mestra i a l’escola a curt termini:
Una mestra que, amb la millor de les intencions, intenta ser més eficaç en la tasca que entén que ha de fer, de forma que ara que ja no es poden fer servir llibres de text, doncs no és políticament correcte, va construint un relat amb la intenció de repetir-lo cada any amb els infants i les famílies del curs pertinent, un bucle que l’empobreix i no li permet trobar-se amb situacions noves que li provoquin conflictes i reptes, que no li permet aprendre.
Una escola que permet o provoca l’“especialització” de les mestres en un curs o cicle en concret està perdent l’oportunitat de convertir-se en una institució educativa viva i flexible
L’ interès i les necessitats de formació de la mestra es centra en uns aspectes molt concrets vinculats al moment “escolar” en què es suposa que els infants del seu grup es troben, de forma que la seva mirada s’enfoca molt cap a didàctiques aplicables que estan de moda i que sovint es disfressen de “pedagogies”, deixant a un costat la possibilitat de reflexionar sobre altres aspectes bàsics relacionats a la infància des d’una perspectiva més àmplia.
• Una escola que permet o provoca l’“especialització” de les mestres en un curs o cicle en concret està perdent l’oportunitat de convertir-se en una institució educativa viva i flexible on cada mestra que en forma part pugui entrar en contacte amb situacions i mestres diferents, creant dinàmiques reals i enriquidores de treball en equip.
Una escola que atorga la “titularitat vitalícia” d’un curs o un cicle a una mestra, l’està eximint de la responsabilitat d’allò que no és “seu”
Una escola que atorga la “titularitat vitalícia” d’un curs o un cicle a una mestra, l’està eximint de la responsabilitat d’allò que no és “seu”, en definitiva eximint-la de la responsabilitat fonamental que té com a professional de l’educació respecte la infància. Algú pensa que si les mestres de cada curs d’Infantil o Primària són lesmateixes cada any, quan es trobin per prendre decisions tindran una visió d’infància i d’escola que les permeti entrar en dinàmiques de reflexió i de construcció d’idees reals?
Cada una haurà construït un mur resistent al voltant de la seva parcel·la amb la capacitat de resistir a les amenaces que vinguin de l’exterior. Convertint l’escola en un camp ple de divisions i fronteres entre els territoris d’unes i de les altres, amb la tensió i la conflictivitat que això pot comportar. Com seria d’enriquidor que es portessin a terme “reunions pedagògiques” entre mestres de diferents etapes educatives!
De fet, aquest conceptede “reunió pedagògica” hauria de fer referència a la totalitat de les trobades d’un grup de mestres que treballin a una mateixa escola, doncs tot el contingut que es tracta en aquestes reunions, es vulgui o no, afecta a la vida dels infants i per tant és necessàriament i obligatòria de caire pedagògic. Ara bé, és un terme que últimament he sentit que es fa servir en algun equip de mestres que es troben en una dinàmica de canvi, per identificar alguna reunió en concret, en què es planteja la necessitat de debatre amb una actitud activa al voltant d’algun aspecte estrictament “pedagògic”, en fi, tota una declaració intencions.
Així doncs, estaríem davant d’una escola parcel·lada, limitada, estanca… que ha de donar resposta a una infància oberta, activa i lliure, i que promogui i defensi la seva necessitat d’entrar en contacte amb la complexitat del món en què viu per entendre’l, valorant el seu pensament i la seva capacitat per elaborar teories interpretatives sobre la realitat. Una escola que crea i manté una espiral constant en què es sent atrapada i que enfonsa encara més la difusa i malbaratada imatge social que oferim a la societat de la infància i de la nostra professió.
I si despertem del dia de la marmota? I encara millor, i si som nosaltres les que decidim despertar-nos?
I si aprofitem totes les potencialitats de l’organització que ofereix una entitat com l’Institut-Escola. Una institució que va néixer a Catalunya en la segona República i no només posava els infants al centre de l’educació en la línia de l’Escola Nova, sinó que a més d’educar les noies i els nois també tenia la intenció de servir per formar les mestres i professores.
No hauria de ser una opció aïllada, l’actual reivindicació que fan algunes comunitats educatives que reclamen la conversió de l’escola de la que formen part en un Institut-Escola, per tal que el projecte educatiu singular que han iniciat al llarg de les etapes d’Educació Infantil i Primària tingui continuïtat. Pel bé dels infants i per les oportunitats que ofereix a nivell d’enriquiment pedagògic pel conjunt de mestres que en formin part: Mestres d’Infantil, de Primària i professores de Secundària treballant i reflexionant juntes…
Prenem una actitud proactiva i cerquem el sentit de la nostra professió en l’essència del paper que tenim, en l’acompanyament a la infància representada per cada un dels infants amb què ens trobem a l’escola. Si volem entendre i reivindicar la seva cultura hauria de ser imprescindible, que al llarg del temps, tinguéssim experiències amb infants i grups d’infants de totes les edats, etapes i moments des del 0 fins els 16 anys.
Professionals amb un alt nivell de qualificació, amb un grau únic que ens posés a tothom en el mateix punt de partida respecte del que és bàsic i essencial, cadascú des de la seva diferència i la singularitat de la pròpia experiència, amb un paper fonamental del temps de pràctiques en centres que estiguin especialment preparats per portar a terme aquesta tasca tan important. Unespràctiques que permetessin un temps de reflexió a les estudiants per a cada etapa educativa des de l’Educació Infantil fins a l’ESO.
Cal un col·lectiu docent valorat per la tasca que porta a terme, independentment de l’edat dels infants que acompanyin, amb les mateixes responsabilitats, els mateixos deures i els mateixos drets… Sense diferències entre etapes educatives, doncs totes són importants i fonamentals!
