El model lingüístic del sistema educatiu de Catalunya, presentat l’octubre passat, és un document llargament pensat i reposat ja que, pel cap baix, té el seu origen en els treballs del Consell Assessor de la Llengua a l’Escola, creat l’any 2004, en el marc del Pla per a la Llengua i la Cohesió Social, un dels grans objectius del qual era “la consolidació de la llengua catalana com a eix vertebrador d’un projecte plurilingüe”.
Rellegir les conclusions de les cinc comissions amb que va treballar és un exercici ben recomanable. Una d’elles, la que ho va fer sota la responsabilitat de la doctora Carme Junyent, va elaborar un document titulat Per un projecte lingüístic per a l’escola catalana del segle XXI i és el que resseguiré en aquest article.
Sorprèn –ja per començar- que es digui sense embuts que l’objectiu del sistema educatiu de Catalunya ha de ser el de formar parlants plurilingües, capaços de comunicar-se i entendre’s en diverses llengües en diferents situacions. Aquesta competència fa referència naturalment a les quatre dimensions tradicionals de la comunicació (parlar, escoltar, escriure i llegir), però se n’hi afegeixen dues més: la interacció, el diàleg, com a estratègia poderosa per construir coneixement; i la mediació, com a mecanisme per facilitar la inclusió de tothom en l’acció comunicativa, és a dir, la capacitat d’elaborar discurs per tal que els interlocutors amb dificultats de comprensió ens entenguin i puguin participar-hi.
Aquest plurilingüisme no s’hauria d’entendre com la suma dels coneixements adquirits en diverses llengües, ni la distribució entre elles, més o menys formalitzada, dels seus espais d’ús, sinó que implicaria, per una banda, poder fer vida en català en qualsevol situació i circumstància a Catalunya –perquè tothom ens podria comprendre i atendre- (tal i com avui ja és possible fer-ho en castellà) i que cadascuna de les altres llengües –especialment les romàniques- pugui ser usada, sense massa obstacles, en diferents situacions i activitats.
A l’escola li pertoca transmetre i consolidar els coneixements i oferir les oportunitats lingüístiques que no es donen en les famílies, en un país on el català no és la llengua familiar majoritària
L’objectiu, tal i com ha quedat establert a bastament en lleis i normatives, és que tots els ciutadans i ciutadanes de Catalunya siguin plenament competents en l’ús del català i del castellà, que són les dues llengües oficials, i, a un nivell diferent, que també ho siguin en altres llengües. En aquest sentit, potser seria hora de modificar el catàleg de les llengües categoritzades com a estrangeres en un doble vessant: d’una banda, atorgant un estatus diferenciat a l’anglès com a llengua franca imprescindible en el món d’avui; i, de l’altra, eixamplant el nombre de llengües vives més enllà del francès, l’alemany i l’italià, que responien a un moment històric molt diferent del món globalitzat d’avui.
Que tots els nois i noies residents a Catalunya tinguin una competència equivalent en català i en castellà en acabar la seva escolaritat obligatòria no és tasca fàcil, tot i que els programes d’immersió lingüística, endegats des de la dècada dels vuitanta del segle passat, han fet una feina impressionant i, vistos els resultats, majoritàriament exitosa. A l’escola li pertoca transmetre i consolidar els coneixements i oferir les oportunitats lingüístiques que no es donen en les famílies, en un país on el català no és la llengua familiar majoritària, i en un context social, tant al carrer com a les xarxes socials, on el català és clarament minoritari, per tal de garantir que ningú estigui en risc de marginació per raons de llengua.
Essent, doncs, el català la llengua minoritzada, es fa del tot imprescindible prioritzar l’ensenyament i l’ús de la llengua que es troba en inferioritat de condicions. Per això, té tot el sentit que el català sigui, a tots els efectes, la llengua vehicular d’aprenentatge als centres educatius i sigui també la llengua de l’escola.
El plurilingüisme hauria de comportar, per exemple, la introducció de materials en diferents llengües en tots els àmbits curriculars com a pràctica normalitzada, de manera que es generés esforç per comprendre-les, curiositat per aprendre-les i, en tot cas, una actitud positiva cap a totes elles
La immersió lingüística, com ha quedat demostrat, ha estat una estratègia funcional quan la majoria dels no catalanoparlants tenien gairebé tots una mateixa llengua familiar, el castellà, que a més el professorat coneixia perfectament. El context sociopolític era també diferent, ja que tots els partits polítics de l’arc parlamentari van votar afirmativament la Llei de normalització lingüística i la complicitat de la societat, també la que vivia a les àrees metropolitanes de Barcelona i Tarragona, en gran part nascuda fora de Catalunya, envers el català com a eina i símbol d’integració social era palpable.
La societat catalana ha canviat molt aquests darrers vint anys. D’una banda, la composició sociolingüística de l’alumnat s’ha diversificat extraordinàriament.
Tot i ser encara el castellà la llengua familiar més habitual, els parlants de les llengües del Marroc, de la Xina, del Pakistan o de l’Índia, estadísticament són molt significatius; uns parlants, a més, amb un pòsit cultural molt diferent… Per l’altra, el clima polític també ha canviat substancialment: si alguns partits polítics, amb un gruix de vots considerable, han fet bandera del combat contra el model d’escola catalana d’aquests darrers anys, i la immersió lingüística en particular, les pulsions recentralitzadores per part dels poders de l’estat s’han fet gairebé irrespirables. Entre una cosa i l’altra, el manteniment i la consolidació de la situació actual han passat a ser l’objectiu més urgent i necessari.
El plurilingüisme hauria de comportar, per exemple, la introducció de materials en diferents llengües en tots els àmbits curriculars com a pràctica normalitzada, de manera que es generés esforç per comprendre-les, curiositat per aprendre-les i, en tot cas, una actitud positiva cap a totes elles. Vol dir també que les llengües familiars dels alumnes d’origen estranger s’han de fer presents a l’escola: com a bagatge que pot contribuir a l’aprenentatge de noves llengües, com a vehicle que pot ajudar a aprendre els continguts de les àrees del currículum i, tant o més important, com a reconeixement del seu saber i de la seva competència, i de la vàlua i estima per totes les llengües…
La manca d’espais i temps on s’empri la llengua catalana pot comportar la segregació sistemàtica de l’alumnat que no disposa d’altres entorns, a part de l’escola, per aprendre-la
Igualment, és important ressaltar que els aprenentatges lingüístics es produeixen a totes les àrees del currículum i no només en les de l’àmbit lingüístic, perquè ja sabem que les llengües s’aprenen fent-les servir. Això és com dir que tot el professorat ho és també de llengua i, doncs, també responsable de contribuir a l’assoliment de ciutadans plurilingües i amb un bon domini tant del català com del castellà. Això val tant per a la instrucció pròpiament dita, com per als intercanvis comunicatius que es donin dins de l’aula, com per a les relacions més informals que es puguin donar entre docents i alumnes.
Més encara: el projecte educatiu dels centres abasta els serveis educatius, de manera singular el menjador escolar –un espai, sembla cada cop més evident, plenament educatiu-, les activitats extraescolars –moltes vegades gestionades directament per les associacions de pares i mares-, les activitats complementàries, per exemple les sortides, les colònies, l’assistència a concerts i representacions teatrals… i, per descomptat, el temps d’esbarjo que, com és sabut, té la consideració de lectiu. En aquests espais i temps a vegades es té poc present que el català és la llengua de l’escola i, doncs, hauria de seguir essent la llengua habitual de comunicació.
La manca d’espais i temps on s’empri la llengua catalana pot comportar la segregació sistemàtica de l’alumnat que no disposa d’altres entorns, a part de l’escola, per aprendre-la. Convé evitar una realitat ben real i preocupant: la imatge diglòssica dels usos lingüístics dins i fora de l’escola en què el català passa a ser la llengua oficial, la llengua imposada, la llengua acadèmica, la llengua normalitzadora, i les altres llengües, de manera especial el castellà, es converteixen en les llengües dels intercanvis lliures, de la vida quotidiana, de les relacions interpersonals, dels afectes, del temps de lleure…
