“No es pot viure plenament la pròpia llibertat sense conèixer el passat que ha conformat el que som. Mai la ignorància i l’evasió poden ser guies adequades del present”. Amb aquestes paraules de l’escriptora Monika Zgustová comença el llibre de Salomó Marquès 1939: l’exili del magisteri a Catalunya. El final, per contra, el conformen els prop de 600 noms de mestres exiliats que ha pogut recol·lectar durant dècades de recerca, per reconstruir una part oblidada del nostre passat recent, silenciada però imprescindible.
Comencem pel principi. Quin és l’inici de la investigació, l’espurna d’aquest llibre?
L’inici de la investigació sobre l’exili dels mestres va començar per atzar. Jo estava ajudant un company a la Universitat, a Barcelona, que estava fent una investigació sobre els mestres depurats durant el franquisme. Hi havia una comissió depuradora davant la qual et presentaves i que et deia si podies continuar exercint o no; si et castigaven, quin tipus de càstig…
Després, un dia en què passejava per Girona vaig trobar-me l’Antònia Adroher, una noia que havia estudiat magisteri i que el dia en què es va proclamar la República és qui va posar la bandera republicana al balcó de l’Ajuntament. També va militar al POUM, va ser mestra i va ser la primera dona regidora de l’Ajuntament de Girona durant la República. En trobar-nos (ja ens coneixíem) li explico la recerca que estàvem fent i li dic: “Tu no surts a les llistes dels mestres!” I va dir-me: “Oh, noi. No ho sé, jo estava a l’exili, a París, amb el meu company.” I en aquell moment se’m va encendre la bombeta: l’exili. És que ningú en parlava i ningú en deia res. En aquell moment vam dir: aquí hi ha un buit històric que s’ha d’omplir i estudiar.
La primera sorpresa van ser les paraules de l’Antònia sobre l’exili, perquè a les universitats no ens n’havien dit res. La segona sorpresa va ser que, en mirar els arxius municipals i generals de Girona, no hi havia cap referència a persones exiliades. Aleshores em vaig moure, vaig anar a Barcelona i vaig parlar amb el senyor Josep Benet, que em va dir que no existia res sobre tot això, però em va donar una llista de revistes locals, comarcals i diaris de Catalunya, i vaig fer una crida dient qui era jo, on treballava i que intentava començar a treballar sobre aquest tema, per rebre tota la informació possible. Això era als anys vuitanta.
Hi havia gent que va marxar a l’exili i no va tornar, i vaig veure clarament que em tocava anar-hi: França, Mèxic, Xile, Veneçuela…
A partir d’aquí comença a caure de tot, com les cireres, que quan estires va sortint una cirera rere l’altra. A partir d’aleshores jo continuava fent classe però vaig començar a investigar: amb el cotxe, ara cap aquí, ara cap allà, veient l’un, l’altre… Així vaig començar a fer una fitxa dels mestres: uns em deien els noms, altres una referència… però amb córrer per Catalunya no en tenia prou. Hi havia gent que va marxar a l’exili i no va tornar, i vaig veure clarament que em tocava anar-hi: França, Mèxic, Xile, Veneçuela… perquè és allà on quedaven els testimonis directes.
Des del primer dia vaig tenir la sensació que havíem fet tard. El silenci franquista era tan fort i tan dur que no en parlava ningú, i per tant a mi la gent m’explicava coses però no em deien res dels mestres més grans i antics que ja havien mort, i els gairebé 600 noms que tinc recollits de mestres exiliats en la realitat són molts més, perquè hi ha una part que a aquestes altures s’ha perdut, perquè fins i tot han mort els alumnes que van tenir.
Des del primer dia vaig tenir la sensació que havíem fet tard. El silenci franquista era tan fort i tan dur que no en parlava ningú.
Per què els mestres, en aquest cas els mestres republicans, van ser uns dels primers a qui la dictadura va voler treure’s de sobre?
Hi va haver una mestra exiliada a Tijuana a qui vaig preguntar: “I què fèieu a les escoles de Catalunya?” I em va dir: “Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar”. És l’expressió més curta però més profunda del que es volia fer a l’escola de la república, i ja saps; que la gent pensi és molt perillós. Evidentment, als franquistes no els interessava que la gent pensés; l’escola franquista volia fer súbdits i la republicana volia fer ciutadans.
Com era aquell model?
El canvi d’orientació profunda que hi havia a l’escola era radical. Un tipus d’escola seguint els models de les escoles europees renovadores, que ja s’havia fet abans amb algunes escoles tot i que durant la República és el moment en què des de dalt, des dels que governen, diuen: “Hem de fer un país modern, molt més democràtic” i que per fer-lo s’ha d’invertir en educació; no només en educació, però també.
L’escola era un element motor de transformació social i de fer gent lliure, que pensa, que tingui criteri… al costat d’això hi ha algun article de l’època franquista titulat “A la cabeza”. I “a la cabeza” vol dir un tret al cap dels mestres.
“Nosaltres els ensenyàvem a pensar, no pas a emmagatzemar”.
Quan vaig començar a investigar vaig descobrir que les poques notícies que feien referència a mestres eren de rectors d’universitat que havien marxat a l’exili. És a dir, dels noms que ja s’anaven repetint, una dotzena de noms coneguts. I a mi el que m’interessava era la gent de la feixa de baix. Ja n’estic tip que totes les històries sempre parlin de les autoritats, dels grans governants i no de les dones, dels pobres, dels marginats… Per tant vaig anar a poc a poc, als pobles i a tots els llocs on podia trobar aquesta informació.
Hi ha una part de detractors o crítics que consideren que s’idealitza massa el model d’escola republicana. Quins són els aspectes que feien de l’educació durant la República un projecte renovador? Va ser massa breu per poder-se dur a terme?
Sí que es va concretar i es van poder fer coses, però la República va durar poc: sis anys en pau i tres en guerra (però també de república). Per posar un exemple, al juny del 38, quan ja havia esclatat la batalla de l’Ebre, l’Ajuntament de Girona encara va tenir la valentia de posar la primera pedra d’una nova escola, perquè sabien que l’escola és la que canviarà la societat. És mentida que no es fes res. Es van fer coses, però van quedar molt tocades per la guerra i per la dictadura.
Quan arriba la República, el primer ministre d’Instrucció Pública, per primera vegada a la història del país, era un mestre, no un polític: un mestre que era polític, en Marcel·lí Domingo.
En guanyar la dreta, moltes de les coses iniciades es frenen, i a les terceres eleccions, al febrer del 36, ja s’ensuma el cop d’estat i la guerra. Però fan coses, i les fan de seguida: la República és del 14 d’abril i a finals d’aquell mes ja van fer el decret de bilingüisme a Catalunya, ja que el català havia estat prohibit per Primo de Rivera. Alhora, es recuperen les Escoles d’Estiu, que ja s’havien fet durant la Mancomunitat, amb gent interessada i que proposava una escola diferent a la que s’havia fet aquí durant la monarquia: una escola obligatòria i laica.
El laïcisme i la coeducació són els dos punts que més oposició van trobar per part dels sectors més conservadors. A hores d’ara encara hi ha gent que no ho vol! Escola laica vol dir que l’ensenyament del fer religiós s’ha de fer a casa o a la parròquia, i a l’escola el que s’ha de fer és educació cívica.
El laïcisme i la coeducació són els dos punts que més oposició van trobar per part dels sectors més conservadors.
Sembla que no es posa en valor o que potser fins i tot desconeixem que això de què avui es parla a l’entorn educatiu com la renovació pedagògica o l’escola viva ja existia, que aquest és el nostre passat.
Oi tant! Però, per contra, a Barcelona les Escoles d’Estiu van començar ja cap a l’any 65 i a poc a poc es van anar estenent a la resta de territoris. A començaments dels 80, a totes les comarques de Girona a l’estiu ja es feien activitats de formació lliures, a cada lloc amb un nom diferent (Seminari d’Estiu, Escola d’Estiu…). I en aquestes trobades, sobretot a les primeres, els qui ho organitzaven tenien molt clar de recuperar aquesta memòria, i quan ja va arribar la democràcia van fer venir testimonis per explicar als assistents què els havia passat durant la guerra, durant la República… per recuperar-ho i conèixer-ho millor, i que aquests joves mestres se sentissin hereus d’aquesta gent, perquè el silenci de la dictadura va ser molt fort, i en certs llocs encara dura.
Però no podem considerar que la recuperació d’aquesta memòria estigui feta en cap cas.
No, evidentment. Considero que en aquest cas hi ha hagut un retrocés. En els plans de formació dels mestres actuals han desaparegut algunes d’aquelles matèries que per mi són fonamentals perquè són les que t’ajuden a pensar: la filosofia, la història de l’educació… i en canvi s’han anat incorporant altres matèries que, tot i ser importants, no són prioritàries, perquè la primera cosa que s’ha de preguntar a una persona que estudia per ser mestre és: quina societat vols construir? I quan trobes gent que no sap respondre a això, malament rai, perquè seran perfectes funcionaris.
Però això no és casual…
(Riu) És clar, però jo poc que mano!
Parlem sovint de renovació, de transformació educativa… realment hi ha la voluntat política per tirar-ho endavant?
Això no ho sé. En un col·lectiu tan gran com el del magisteri, si hem de fer la llista de les coses que van malament la farem de seguida, i si l’hem de fer sobre les coses que van bé, també la farem. Jo no demano que es copiï el model de la República, però l’estil sí. El d’uns mestres que estaven convençuts que treballant a l’escola, en aquella societat (que no té res a veure amb la d’ara), podien ajudar la gent a pensar i a avançar. Això és el que haurien de tenir ara al nucli del seu cor les persones que surten de la facultat. I compte, que hi ha molta gent i moltes escoles que ho fan. Però és clar, posats a demanar, m’agradaria que ho fessin totes.
Jo no demano que es copiï el model de la República, però l’estil sí.
Tornant al tema de l’exili. Com va seguir, el camí dels mestres fora de Catalunya? Van ser acollits, van poder exercir la seva professió?
A mesura que anava descobrint tot això, a mesura que veia com parlaven als països d’acollida com Mèxic o Veneçuela dels mestres republicans, vaig fer un article que es titulava: “Riquesa per a uns, pobresa per als altres”.
La riquesa per a uns vol dir que aquests mestres que se’n van anar (tot i que alguns duien una maleta petita) portaven la maleta intel·lectual plena, i per tant l’experiència de l’escola republicana, activa i amb l’infant al centre. En el cas concret de Mèxic, arriben i els obren les portes, i per tant tenen la possibilitat de continuar ensenyant amb el mateix estil que ho feien aquí.
La pobresa i la misèria d’un 12% de mestres bons i trempats que han de marxar d’aquest país és alhora riquesa cultural, una cultura que van poder seguir aplicant a altres països, no només a Mèxic, però allà més, perquè hi havia un govern de la República a l’exili que va donar diners als mestres per crear escoles (no a la capital de Mèxic sinó a altres poblacions). Encara n’hi ha una que funciona: el Colegio Cervantes de Torreón, que el porten els nets del mestre lleidatà que el va crear.
I mentrestant, què passava a Catalunya?
Doncs imagina-t’ho… del 88% de mestres que queden aquí, gairebé un 30% són depurats o castigats. Excepte els pocs que eren falangistes, la resta havia de callar i no dir res. La reculada intel·lectual i cultural de les escoles va ser brutal. Per això nosaltres, per buscar-hi aspectes positius, vèiem que durant els anys 50, quan un mestre o una mestra els ensenyava “En Joan petit quan balla” o “La lluna, la pruna”, era una mostra concreta de la voluntat política d’un determinat col·lectiu de mestres per mantenir la llengua, la cultura… davant d’una dictadura que ho anava escapçant tot.
Quant ens queda per recuperar i per posar en valor…
És que la por queda dintre, i la por fa el silenci. Mira a hores d’ara, amb Franco hi ha pilons i pilons de gent a les cunetes, que se sap qui són però tothom ha callat. Encara hi ha coses que algunes persones tenen por de dir. L’experiència que jo feia amb els alumnes cada any era fer la ruta de l’exili des de Girona; passàvem per la frontera mentre llegíem textos i acabàvem a Argelers (França).
I ho fèiem entre desembre i febrer, que és el moment en què varen passar, perquè la meteorologia també ens ajudava a entendre millor el patiment i el dolor d’aquestes persones que marxaven de casa seva derrotades, barallades entre elles i sense saber què passaria ni quan tornarien, mentre arribaven a unes platges on no hi havia res més que vent i fred.
Cada any quan érem allà se m’acostava algú i em deia: “El meu avi va estar aquí, i és la primera vegada que ho dic”. Fins que no els provocaves aquest xoc, ho tenien a dintre. Per això recuperar la memòria és fonamental, per saber d’on venim.
És fonamental però requereix constància i voluntat, social i política.
I un convenciment, i ajudes de les institucions… En part ja hi són. Treballant a la Jonquera he vist la feina que fan i la quantitat d’instituts i escoles que hi arriben, i això és esplèndid perquè aquests ja no tenen por, hi ha molts joves que volen saber què va passar amb els seus avis i besavis. És una feina indispensable. També hi ha una responsabilitat molt seriosa dels professors. Al programa has d’arribar fins a la dictadura i la democràcia i aprofundir en això.
I s’està fent?
No ho sé, no tinc les dades. Conec professors que ho fan amb molt entusiasme i d’altres que no. Les últimes notícies que m’arribaven és que, després del referèndum, les acusacions que s’han fet a algunes escoles han generat por en determinats mestres, que prefereixen no parlar d’aquests temes, que jo crec que són la nostra història.
Per descomptat. I no s’hauria de confondre una cosa amb l’altra.
Exactament.
Recentment hem rebut la notícia que el Tribunal Suprem avala l’exhumació de Franco i el seu trasllat al cementiri d’El Pardo.
Bé, jo fins que no el treguin no m’ho creuré!
Som realment en un moment de canvi i de trencament?
No ho sé, perquè crec que també hi ha una jugada política del PSOE… Tot i això, val més que el treguin d’una vegada i que el Valle de los Caídos el buidin. I els qui han de marxar d’allà també són els benedictins! Han de marxar tots i deixar-ho com un espai buit que expliqui la història, per recuperar i tornar a la història de veritat. És que encara hi ha carrers amb noms de militars franquistes! On som? Diuen “Vivimos en un estado democrático y de derecho…” Mentida!
L’empremta franquista és innegable.
Sí, i les mentides que diuen. Això també s’ha de denunciar. I les ajudes que han tingut fins ara. La Fundación Francisco Franco s’alimenta de diners de l’Estat!
El tema central és quina escola volem i per a quina societat la volem.
Vostè té l’experiència de molts anys d’estudi i ha viscut en dictadura i en democràcia. En quin punt ens trobem ara respecte a aquest tema?
No ho sé, però puc dir-te que en els últims anys he vist una involució pel que fa a les lleis que s’han fet, a vegades també amb ajuda de partits polítics catalans. Per exemple, que ens amenacin ara de terroristes… és que se n’han de tenir moltes ganes! Com que al País Basc ja no molesten, i ara ho fem nosaltres…
Amb el pas dels anys el discurs s’anirà suavitzant, aniran reconeixent els errors, però mentrestant ja han deixat anar les mentides i han fet pressió. Jo crec que amb segons quines coses no avancem… podem tenir tanta tecnologia com vulguis, però el tema central és quina escola volem i per a quina societat la volem. I és una societat diferent, oberta per als que som aquí i per als que venen. I no oblidem que, així com va passar-nos a nosaltres, tothom té el mateix dret de venir aquí i ser acollit.
Això implica moltes coses: quins plans d’estudis hem de fer? Com es trien les persones que han de formar aquests futurs mestres? No pot ser que hi hagi gent formant-se que en sàpiga molt i estigui molt preparada però no hagi trepitjat mai una escola. La primera condició per ser mestres és estimar les criatures.
