Educació i salut, una col·laboració necessària

Fa unes setmanes, a la revista digital Social.cat,¹ la Fanny Feijoo, professional de la salut, apuntava que cal donar un gir a la manera com gestionem la relació entre salut i educació. Deia que ens centrem «en la cura de la malaltia i no de la salut, així com en l’aprenentatge i no en l’autoconeixement». També recordava que les campanyes de salut que periòdicament es llencen no estan integrades a la realitat de cada centre, i que es produeixen diverses incoherències.

També, a finals de gener, TV3² ens va recordar que l’octubre del 2017 es va aprovar el «decret de l’escola inclusiva», per tal que tots els alumnes tinguin cobertes les necessitats d’assistència sanitària a dins del centre. I ho feia exemplificant-ho amb la història de la família d’una nena que ha aconseguit que una infermera del CAP més proper es desplaci fins al centre educatiu, a Barcelona, cada dia, per sondar-la. Diuen que és un dels pocs casos que hi ha a Catalunya.

És una qüestió interessant que afecta els mestres i també les famílies. Durant el curs escolar ens trobem amb nombrosos moments en què cal atendre la salut dels infants. De vegades són coses lleugeres, senzilles, de sentit comú, malalties habituals i cícliques, però en altres ocasions no tenim o no trobem les eines, els mecanismes o els coneixements suficients per donar-hi una resposta adequada i raonable.

Mocs, polls i caigudes

Formen part de la vida escolar: les rascades al genoll, els inevitables polls que apareixen (misteriosament) cada gener, o els mocs de colors variables (transparents, blancs, rosats, verds, etc.), que ens indiquen la mena de patologia que té la criatura. Normalment, ho resolem prou bé.

També adquirim certa experiència i detectem quan un alumne arriba a l’escola amb una dosi del popular Dalsy a sobre, quan apareixen a la pell les taques vermelles característiques de la varicel·la, o els ulls vermellosos en els casos de conjuntivitis.

Fins aquí, no hi ha problema.

Diabetis, al·lèrgies i epilèpsies

Alguns ens hem trobat amb infants amb diabetis als quals hem de controlar els nivells de sucre, nens i nenes amb al·lèrgies de tota mena, problemes respiratoris, epilèpsies, etc., situacions més complexes i que requereixen una informació i uns coneixements que, de vegades, no tenim.

Pot passar que durant l’escolaritat aparegui, de forma sobtada i sense que hi hagi antecedents familiars, un cas de diabetis. En aquell moment, els mestres no sempre sabem com actuar —«Què vol dir que li hem de controlar el sucre i punxar-lo al dit?», «Quins aliments pot menjar?», «Pot jugar al pati i córrer com els altres infants?», etc.—, i la informació ens arriba a través dels pares o fent una recerca al web del Departament de Salut de la Generalitat de Catalunya.³ Allà es pot llegir que «Els mestres han de saber què és la diabetis, quins són els símptomes d’una hipoglucèmia i la manera de resoldre-la. També han de saber que, en ocasions, l’infant o el jove pot necessitar menjar o beure a deshora, durant la classe».

Una cosa similar succeeix amb els infants amb al·lèrgies. Cada vegada n’hi ha més, i són freqüents les alimentàries —ou, llet, fruits secs—, les ambientals —pol·len, àcars, pèl d’animals— i les medicamentoses. En aquests casos, convé saber què cal fer quan apareix una crisi i tenir a mà l’adrenalina que s’ha d’injectar. Es tracta d’un remei aparentment senzill d’aplicar, però no deixa de ser una experiència estranya. Solen ser els pares els qui ens n’informen i els qui ens faciliten l’aplicació d’adrenalina per a qualsevol emergència.

Amb els nois i noies que poden patir un atac epilèptic tampoc les tenim totes. Els familiars et deixen al teu abast l’Stesolid (diazepam rectal) i et comenten com administrar-lo en cas d’urgència, però caldria que el pediatre o el neuròleg ens expliqués en quines crisis convulsives s’ha d’aplicar.

Autismes, dèficits d’atenció, agressivitats

Són unes altres realitats que ens trobem. Així, en una aula és possible que la mestra hagi d’atendre alumnes amb patologies diverses, físiques o conductuals. Si, a més, hi ha algun alumne amb una síndrome específica, el dia a dia es fa força complicat, i s’agrairia un suport personal que vetllés per aquestes situacions singulars.

Posats a imaginar

Probablement, entre el conseller Bargalló del Departament d’Educació i la consellera Vergés del Departament de Salut hi ha una bona comunicació i promouen accions perquè el món escolar i el sanitari estiguin en contacte, s’estimuli el coneixement dels hàbits que permeten una vida més saludable, s’ofereixin a les famílies idees i recursos per acompanyar de manera tranquil·la la visita al centre mèdic i perquè els infants entenguin, amb un vocabulari senzill, les actuacions d’atenció i cura que rebran.

Es tracta de fomentar una educació per a la salut, i campanyes com la del programa de consum de fruita i hortalisses, o la d’atenció a la salut bucodental infantil van en aquesta línia i són força efectives. De tota manera, el camí a recórrer és llarg. Només cal entrar a les aules i preguntar a les mestres per la seva realitat. D’entrada, seria molt efectiu un contacte més sistematitzat entre la mestra i el pediatre del CAP més proper, però posats a imaginar…

Imaginem un personal sanitari que tingui hores per visitar periòdicament els centres educatius i pugui atendre les demandes de les mestres i que alhora tingui intervencions amb les famílies per orientar-les sobre hàbits alimentaris, higiene, vacunacions o necessitat de practicar esport, per exemple.

Imaginem una infermera o una pediatra que disposi d’hores per atendre telefònicament els dubtes i pugui aconsellar què cal fer en determinada situació.

Imaginem que si les escoles es dotessin de més recursos humans per atendre els infants i joves, per orientar-los sobre com tenir una vida sana —El mens sana in corpore sano que preconitzava Juvenal— la salut de la població milloraria i, tal vegada, no caldria invertir més endavant a curar les malalties perquè el nombre minvaria.

Imaginem que l’escola és inclusiva, de debò.

Imaginem que podem fer un país millor.

__________________________________________________________________________________

NOTES:

cat és un projecte de l’associació Xarxa Digital Catalana (Xadica). Al número de 16 de gener de 2020 podeu trobar l’entrevista a Fanny Feijoo, «Per què ensenyament i salut no es parlen?», https://www.social.cat/opinio/11278/per-que-ensenyament-i-salut-no-es-parlen