Fa dues setmanes que estem en aquest confinament forçat però necessari per al benestar comú. De sobte, el ritme vital de molta gent ha fet una frenada en sec, de manera obligada, i ens trobem que som a casa 24h. Sortim al carrer a comprar i sembla que estiguem en una novel·la de ciència-ficció.
D’altres però, han vist com el seu ritme s’accelerava de cop. Hores i hores de guàrdia al servei de tots nosaltres amb els recursos retallats de fa anys. Fan mans i mànigues per cuidar-nos, sense poder-se cuidar.
I molts altres trobaran en aquesta situació més escletxes i condicions de desigualtat.
L’altre dia en Josep Maria Girona deia, en un article al Diari de l’Educació, que el coronavirus no és igual per tothom. I llegint-lo et fas conscient de nou que la realitat és diversa i complexa. Estem molt lluny d’unes condicions d’igualtat d’oportunitats per a tothom, i molt lluny del concepte d’equitat. Aquesta situació extraordinària situarà moltes famílies en condicions de vulnerabilitat, i a moltes altres se’ls hi agreujarà la situació.
Els qui han hagut de tancar el seu petit negoci, els qui se’ls hi ha fet un ERTE o un ERO, als qui se’ls ha acomiadat directament, els qui no tenen ningú amb qui deixar el seu fill o la seva filla, però han de continuar treballant, el qui han de teletreballar i cuidar els fills alhora. Els qui no tenen recursos per a poder seguir fent classe online com es demana, els qui viuen en un ambient familiar complex i vulnerat, etc.
I els infants estan vivint totes aquestes situacions i tot aquest procés, des del desconcert. El seu estat de benestar es veu alterat, transformat, modificat. El que fins ara havien viscut s’ha modificat, i apareix una nova manera de relacionar-se i d’estar amb ells. Per altres infants, aquesta situació els pot abocar a intensificar situacions que potser l’escola permetia alleugerir, o oferir un espai de respir.
I així, els dies aniran passant. I haurem de trobar la manera de passar-los el millor possible.
En el millor dels casos, moltes famílies hauran rebut dels grups de WhatsApp un llistat d’activitats a fer amb els infants. Fins i tot amb exemples d’horaris per omplir el seu dia. Altres famílies senzillament hauran de fer el que puguin, o hauran de deixar l’infant a càrrec d’algú altre.
Té tot el sentit del món que els adults ens plantegem què farem 24 hores al dia amb els nostres fills i les nostres filles, i com omplirem el temps que de sobte se’ns ha donat per un període no definit. Això espanta, i molt.
Però precisament per això, aturem-nos, acompanyem, escoltem, estiguem presents, deixem fer, donem-nos temps tots plegats per acceptar aquest moment que ens ha tocat viure. Proposem, muntem l’espai de casa perquè l’infant pugui jugar de manera lliure, i tinguem guardat aquell llistat de propostes per quan facin falta. Mirem de combinar moments de joc amb ells, estones de contes, estones de joc lliure, i fem-ho sobre la base d’un ritme regular i estable. Els infants petits, m’atreviria a dir de 0 a 6 anys, necessiten aquesta seguretat. Tenir uns horaris més o menys definits per esmorzar, dinar i sopar, i sobre això anar organitzant el dia, però també deixar espai a la improvisació, al que ens vingui de gust a tots plegats en cada moment.
Vull pensar que el gran aprenentatge que podem fer d’aquest confinament, a banda de replantejar-nos quin tipus de societat volem ser i en quin món volem viure, és aprendre a estar amb els nostres fills i les nostres filles. Aprendre a observar, a escoltar, a donar temps, a estar al seu costat, a posar paraules, a gestionar conflictes entre germans, o amb un mateix, a gestionar el malestar que la situació genera i que es fa visible en petites coses. I això, que de per si sembla senzill, és d’una complexitat brutal. Perquè a més, com podem acompanyar els infants, si ni nosaltres mateixos podem gestionar això que estem vivint.
Per això penso que un cop els mestres tornem a l’escola tenim un encàrrec d’una complexitat i responsabilitat que fa vertigen. Sobretot quan se’ns demana que fem teletreball, o elaborem documents, etc. i jo penso, de què servirà tot això, si el més important que haurem de fer quan tornem a les escoles serà acollir i acompanyar infants i famílies. Quin sentit té estar fent informes d’uns infants que ja fa una setmana que no veig, quin sentit té voler traspassar com es mostrava l’infant fins al dia 13 de març, si el que és rellevant és l’ara i aquí, i el com es mostrarà quan torni a l’escola
I tornarem amb un garbuix d’emocions i sentiments que es barrejaran, i ho farem amb grups d’infants amb realitats i experiències viscudes molt diverses, que hauran estat a casa durant un període X de temps. Quines conseqüències tindrà aquest confinament en tots nosaltres. De vegades crec que el que hauríem de fer els mestres durant aquest temps, és cuidar-nos bé i formar-nos bé per a després poder acompanyar tot el que es presenti. Els objectius curriculars tenen la seva importància relativa en aquests moments. Si volem individus competents emocionalment, els mestres necessitem estar preparats.
El que estem vivint és una experiència de vida que ens marcarà com a individus i com a societat. Un cop passi aquest confinament, la tasca dels mestres ha de ser Estar.
Estar presents amb els infants i acompanyar també les moltes famílies que ho necessitaran.
