Com a Grup de Treball Educació Feminista: Gènere i Currículum de l’Associació de Mestres Rosa Sensat volem posar de manifest la nostra visió sobre la situació que estem vivint. Som un grup de mestres i professores feministes de diferents generacions, en diferents situacions administratives i amb dedicació professional en les diverses etapes educatives (infantil, primària i secundària), que des de la nostra experiència i reflexions compartides exposem les qüestions següents, que ens semblen fonamentals:
1. No volem tornar a la normalitat que la malaltia ha interromput. Les escoles, els instituts, les llars d’infants i els espais educatius estan travessats per les desigualtats estructurals i sistèmiques de la societat capitalista i heteropatriarcal, que, per la seva part, són també espais on es produeixen i reprodueixen, en diferent grau, les violències i les discriminacions. L’eclosió de la pandèmia i l’estat d’emergència sanitària, com en El vestit nou de l’emperador, han deixat al descobert una realitat que el sistema intentava maquillar a força de programes d’innovació i de resultats d’informes Pisa. Queda clar que les eines de l’amo mai no desmunten la casa de l’amo.
2. Des de l’ecofeminisme fa molt de temps que es denuncia la crisi de cures. Sense la cura de les persones i la cura dels ecosistemes la vida es degrada fins a comprometre’n la viabilitat. Sabem que som éssers biològicament ecodependents i socialment interdependents, però el neoliberalisme imposa la seva raó a costa de les nostres vides i en educació no s’ha generalitzat una presa de consciència sobre aquesta qüestió vital. Potser ha arribat l’hora. Des de l’economia feminista s’ha posat en evidència com tot el treball que permet el sosteniment de la vida a les societats és desenvolupat fonamentalment per les dones, òbviament a causa de les desigualtats estructurals en la corresponsabilitat al si de les famílies, de manera gratuïta, sense la consideració de treball, sense el reconeixement de la seva necessitat vital. I, en els casos en què el treball de cures entra al mercat, són les dones migrades i racialitzades les que, en condicions d’absoluta precarietat o properes a l’esclavatge, assumeixen aquesta feina. Les pedagogies feministes recullen aquests sabers i els incorporen a les pràctiques pedagògiques orientades a una educació emancipadora.
3. La pràctica docent és una pràctica política, implícitament o explícita. L’educació no és neutral; l’organització, el currículum, el funcionament administratiu, les relacions que s’estableixen entre professorat i alumnat, entre centres i famílies, les relacions amb l’entorn i amb altres professionals, obeeixen a una concepció ideològica de la societat i de la ciutadania, que confronten models perfectament diferenciats, l’escola reproductora i l’escola transformadora. Les docents feministes problematitzem totes aquestes qüestions i les analitzem de forma crítica.
Tothom té a casa la mateixa disponibilitat i/o la mateixa formació/motivació respecte als mal anomenats deures? Què estem transmetent a l’alumnat amb la feina que han de fer a casa fora del seu horari? Estem preparant l’alumnat per ser futures treballadores que fan hores extres sense control? Quin paper han de tenir les famílies en l’educació de les seves filles i fills? Fins a quin punt des de l’escola ens hem de posar en el que han de fer a casa? Els deures augmenten les desigualtats. Ara tot això se’ns presenta d’una forma més contundent i es fa urgent debatre-ho.
La teleescola està funcionant? A les classes virtuals es tracta de reproduir tot allò que fem a l’aula a través d’una pantalla? L’educació infantil està prou visibilitzada com una important etapa educadora? És possible fer educació infantil online més enllà de videoconferències per parlar-nos una mica o vídeos explicant contes? Fins on arriba la idea de producció a l’àmbit escolar? Què vol dir recuperar el tercer trimestre d’aquest curs? Com pot acompanyar l’escola les famílies que no tenen una bona connectivitat a internet? O les que tenen un dispositiu digital per als cinc membres de la família? La realitat és que tenim un alt percentatge de nenes, nens, nois i noies als quals ni tan sols podem arribar. El confinament ha agreujat les condicions de vida de moltes famílies. Necessitem una societat que es preocupi de les persones en situació de vulnerabilitat i s’allunyi de les lògiques empresarials, però no des del paternalisme i l’actitud caritativa sinó des de la legítima vindicació de drets i llibertats.
El dret a l’educació només es pot garantir des d’una escola inclusiva, de qualitat, pública, laica i feminista. Per tot això, recollim el testimoni de les escoles i mestres de la República i de totes les experiències coeducatives que constitueixen la nostra genealogia, per configurar una epistemologia feminista. La producció de coneixement no es pot regir per les lleis del mercat. Volem una educació per la justícia social, des del pensament crític. La nostra radicalitat feminista ens porta cap a un nou ordre social sense opressions ni privilegis, sense violències, sense masclisme ni homofòbia, sense racisme ni capacitisme, un ordre on l’escola es pensa i s’organitza transversalment, amb caràcter comunitari i posant la vida en el centre.
Sabem d’on venim i volem arribar molt lluny. Volem que els sentiments, els coneixements i les accions configurin una actitud de cura en les relacions interpersonals, envers la pròpia persona, envers les persones que ens envolten, envers els animals i les plantes, envers l’entorn (l’aire, l’aigua, els ecosistemes). Per fer-ho, ens hem de col·locar en un altre lloc, hem de pensar des d’un altre imaginari, sense privilegis, sense relacions de poder.
La tornada a les classes, que encara no sabem quan ni com serà, ha de prioritzar el benestar de totes les persones que conformen el centre educatiu. Hem de prioritzar l’esfera socioemocional abans que les disciplines acadèmiques i el rendiment escolar, fora d’una productivitat mercantilista que ens allunya de nosaltres, de les nostres necessitats i dels sabers que hem acumulat al llarg de l’existència. Hem de poder parlar molt de tot aquest període, hem de poder expressar les nostres vivències, hem de poder acompanyar-nos al màxim en aquesta situació d’excepcionalitat, des de la diversitat d’identitats i situacions.
Com a docents feministes, veiem com una oportunitat per a tothom el fet de poder aprendre a partir de la pròpia experiència vital, com sempre hem defensat. Hem de generalitzar una actitud reflexiva en tota la comunitat educativa (que, a més de professorat, alumnat i famílies, també està integrada per les monitores i monitors de menjador, d’activitats extraescolars, pel personal de consergeria, d’administració i de neteja) de manera contextualitzada i amb perspectiva interseccional. Aquesta crisi civilitzatòria ens ha de permetre construir una comunitat col·laborativa singular i organitzar-nos segons les nostres necessitats situades.
Sabem que no serà fàcil. El sistema fagocita les dissidències i les retorna amb el format de productes de mercat.
Però com a subjectes de dret i d’acció, volem posar en paraules tot allò que el confinament ha silenciat i escoltar les veus de totes les persones. Volem aprendre a viure millor amb menys, respecte a les condicions materials de l’existència, i posar la cura en el centre. Volem provocar coneixements subversius, és a dir, que subverteixin l’actual sistema. Hem de poder compartir el desig d’un futur diferent tot celebrant la nostra diversitat. Creiem que ara és l’hora.
