En l’actualitat, immersos en una crisi sanitària sense precedents, els professionals de l’educació hauran de repensar com reinventar l’escola, ja que la institució escolar, com a espai físic, pot tenir multiplicitat de maneres de concebre’s en l’àmbit pedagògic i educatiu: es pot organitzar des de diferents nivells, entre altres aspectes que conformen l’ideari actiu d’una institució educativa. Ara bé, el fet més important al qual tot educador haurà de donar especial rellevància serà l’aprenentatge dels alumnes, ja que educar en temps d’incertesa significa ser capaç d’adaptar els aprenentatges tenint en compte les diferents realitats socials, culturals, econòmiques, higièniques i sanitàries.
Educar en temps d’incertesa significa ser capaç d’adaptar els aprenentatges tenint en compte les diferents realitats socials, culturals, econòmiques, higièniques i sanitàries.
Així doncs, els professionals de l’educació hauran de ser capaços d’entendre que l’escola no només és un espai físic on s’evoquen coneixements que generen aprenentatges per a l’alumnat, i que l’escola és la vida mateixa de l’homínid (l’infant està capacitat per establir relacions socials en tots els àmbits vitals: família, amics, mestres, educadors socials, professionals del lleure, etc.). Per tant, no podem centrar-nos, des de la visió que és un projecte de la modernitat il·lustrada, a catalogar l’escola dins d’un edifici amb la funció, reductora i simplista, d’oferir sabers, coneixements, experiències i aprenentatges.
Així que educar en temps d’incertesa no és una tasca fàcil, ja que sovint es converteix en un procés de triangulació constant: aprendre per tal de desaprendre, i, per consegüent, a través del desaprenentatge tornar aprendre. Els professionals de l’educació hauran de construir processos d’ensenyament-aprenentatge canviants, movibles i, per sobre de tot, que puguin ser executats en diferents contextos (l’escola com a espai físic, la llar entesa com a refugi de confinament social, la natura, el carrer urbà, etc.). I, en la mateixa direcció, haurem d’ensenyar a l’alumnat l’aprenentatge, constant i sòlid, de conviure amb la incertesa de ser educats en la mateixa incertesa dels esdeveniments socials, culturals, econòmics i sanitaris. Educar a través de la incertesa és un dels reptes més importants en l’actualitat, ja que si l’alumnat aprèn a aprendre en la incertesa serà capaç de conviure-hi amb harmonia i de crear i assolir experiències educatives de qualitat.
El conjunt dels docents del nostre país hauran d’entendre l’aprenentatge com un artefacte no rígid i capacitat per canviar constantment.
Per tant, el conjunt dels docents del nostre país hauran d’entendre l’aprenentatge com un artefacte no rígid i capacitat per canviar constantment, ja que els esdeveniments actuals ens faran modificar, de manera estrepitosa i incessant, les nostres propostes d’ensenyament-aprenentatge generadores de coneixements. Hem d’entendre l’aprenentatge com «un procés d’adquisició de coneixements, habilitats, trets o pautes culturals com a conseqüència de l’estudi, l’experiència o l’ensenyament» (Diccionari d’Educació, 2011:39). I, sense cap mena de dubte, el mestre o professor del segle xxi ha d’estar capacitat per entendre l’aprenentatge en qualsevol àmbit vital del subjecte, ja que reduir-lo només a l’estament escolar seria un gran error pedagògic i educatiu.
Així doncs, el professional de l’educació haurà de ser coneixedor de tota la multiplicitat de variants que permeten l’aplicació dels aprenentatges dins d’un àmbit educatiu:
- L’aprenentatge assistit per ordinador (el subjecte —infant, adolescent, jove i adult— haurà de conèixer i, a la vegada, aprendre a fer servir l’aparell informàtic de manera sòlida i àgil sabent utilitzar els recursos digitals i discernint les informacions de les xarxes cibernètiques).
- L’aprenentatge associatiu (el professional de l’educació, a través del seu enginy i creativitat, haurà de crear interrogants rics per tal que els subjectes generin respostes fructíferes als estímuls interrogatius creats pel docent).
- L’aprenentatge basat en l’experiència (des d’una mirada deweiana, el docent haurà de crear processos d’ensenyament-aprenentatge a partir d’experiències significatives on el subjecte sigui capaç d’aprendre coneixements a partir de la seva pròpia experiència).
- L’aprenentatge basat en problemes (l’alumnat aprèn en societat a partir de la formulació d’un problema, generat pel docent mateix, que ha de ser resolt de manera experiencial).
- L’aprenentatge basat en projectes (el professional del sector educatiu haurà d’apostar per la creació de propostes educatives que recullin la interdisciplinarietat de les àrees curriculars i incorporin coneixements de gran rellevància).
- L’aprenentatge compartit (compartir coneixements i experiències significa crear coneixements conjunts, i per tant el compartiment d’aprenentatges configura, des de l’àmbit pedagògic, la troballa del constructivisme social).
- L’aprenentatge cooperatiu (el docent ha d’incentivar el fet de treballar de forma cooperacional, ja que el subjecte de l’època actual haurà d’estar preparat per treballar de manera grupal tot sabent compartir i generar coneixement).
- L’aprenentatge electrònic (ensenyar l’ús adequat de les xarxes socials i la mutiplicitat d’aplicacions informàtiques és un dels reptes més importants en l’actualitat del món educatiu).
- L’aprenentatge mòbil (és de gran rellevància, al món educatiu, no prohibir els telèfons mòbils dins dels recintes educatius, ja que, com a docents, hem de potenciar el mòbil amb una finalitat educativa. Per tant, és important no censurar, sinó que hem d’intentar apostar per la utilització del mòbil a través d’una mirada immersa en l’aprenentatge constant i actiu).
- L’aprenentatge permanent i transversal (s’ha d’ensenyar als subjectes que continua havent-hi aprenentatges al llarg de la vida i de manera transversal dins del cicle vital del conjunt de les masses socials). I, finalment:
- L’aprenentatge significatiu (el professional educatiu ha d’ensenyar a relacionar els coneixements nous amb els coneixements anteriors; així l’alumnat serà conscient de l’evolució conceptual de les seves pròpies experiències).
En definitiva, educar per a l’aprenentatge en temps d’incertesa no és una tasca fàcil per al conjunt de docents del nostre país. Els professionals de l’educació hauran d’apostar per crear propostes d’ensenyament-aprenentatge movibles, no rígides, capacitades per ser reconfigurades i, per sobre de tot, aplicades en diferents contextos (no reduïdes només a l’escola física).
