La neuroeducació, o neurociència educativa, és una disciplina científica i acadèmica emergent que, com qualsevol altre camp del coneixement, necessita bons professionals per al seu avenç i aplicació. Actualment no és difícil trobar propostes formatives basades en la neuroeducació; fent una recerca simple a internet es poden trobar més d’una dotzena de postgraus i màsters en aquesta disciplina. Des de la Càtedra de Neuroeducació UB-EDU1st, per exemple, oferim un postgrau de neuroeducació en dues versions, semipresencial i en línia, d’un curs de durada, i un màster de neuroeducació avançada de dos cursos. I n’hi ha molts altres de disponibles, cadascun amb les seves particularitats i enfocats cap a un tipus de persones interessades o unes altres. D’una manera o altra, tots els cursos, cadascun amb la seva idiosincràsia, contribueixen a formar persones perquè arribin a ser «neuroeducadores», o especialistes en neurociència educativa. Tanmateix, què vol dir ser neuroeducador? Què comporta? Quines característiques hauria de tenir un neuroeducador? O és només una moda passatgera? En aquest article vull reflexionar sobre aquests aspectes des d’una visió personal, atesa la importància que la neurociència educativa està adquirint en molts àmbits.
Una manera de començar aquestes reflexions és a partir de la definició de neuroeducació. La neuroeducació és un camp del saber l’objectiu del qual és acostar els coneixements actuals en neurociència a la pràctica educativa dins l’aula. Això implica analitzar com funciona, es forma i madura el cervell, i de quina manera els aprenentatges i les experiències que viuen els alumnes influeixen en la seva construcció i, per extensió, en el seu funcionament futur.
Hi ha moltes dades sobre aquestes qüestions, i el nombre de treballs científics s’està incrementant, com a reflex de l’interès que desperten. Per exemple, hi ha dades molt interessants sobre el paper de la motivació i les emocions en els aprenentatges; sobre l’esforç i la resiliència; sobre la mentalitat de creixement i el paper de les funcions executives, com la planificació, la reflexió, la presa de decisions i la gestió emocional, entre d’altres, i sobre el suport i la confiança que els adults podem transmetre als nostres fills i alumnes. No vull entrar en cap d’aquests temes, atès que s’han publicat nombrosos articles i llibres que en parlen; només vull aclarir que la neuroeducació no és, ni ha de ser, un substitut de la pedagogia, ni ho podria ser si algú s’ho proposés. Aporta dades complementàries des d’una disciplina científica com la neurociència per continuar optimitzant les propostes educatives, ara també tenint en compte els aspectes biologicofuncionals de l’òrgan que fixa i gestiona els aprenentatges i tots els nostres comportaments: el cervell.
Des d’aquesta perspectiva, què és i què ha de ser un neuroeducador, i quines característiques ha de tenir? Al meu entendre, un neuroeducador ha de ser, simplement, un educador que, a més de la seva experiència i els seus coneixements en pedagogia i didàctica, també té coneixements bàsics sobre com funciona, es forma i madura el cervell, i de quina manera els aprenentatges i les experiències que viuen els alumnes, amb un èmfasi especial en l’estat emocional amb què les viuen, influeixen en la seva construcció i, per extensió, en el seu funcionament futur.
Hem de tenir ben present que tota la vida mental sorgeix de l’activitat de les xarxes neuronals del cervell, i que aquestes xarxes es van construint progressivament, estimulades per totes les coses que aprenem i per les experiències que tenim. I també, de manera molt especial, per com les vivim; és a dir, per l’estat emocional amb què les rebem. Tot això influeix i afecta la percepció que els alumnes tindran de si mateixos, del seu entorn i de com s’hi relacionaran. Doncs bé, per a mi el neuroeducador ha de tenir aquests coneixements i els ha d’aplicar de manera conscient dins de l’aula, en les estratègies pedagògiques i les aproximacions didàctiques del dia a dia.
Un neuroeducador s’ha de sentir profundament motivat pel que fa i per com ho fa, ha de mostrar confiança i respecte cap als seus alumnes i s’ha de sorprendre al costat d’ells de tot el que es pot aprendre dins i fora de l’aula
Però amb això no n’hi ha prou. Des del meu punt de vista, no és només qüestió de coneixements, i aquí ve l’aspecte més transcendental. Un neuroeducador, com a educador que és, ha de predicar amb l’exemple. Ha de viure dins seu allò que diu. Per exemple, sabem la importància crucial que té la motivació i les enormes repercussions positives que exerceix en l’adquisició i la consolidació dels aprenentatges, i també en la potenciació del creixement mental futur.
Doncs bé, un neuroeducador s’ha de sentir profundament i conscientment motivat pel que fa i per com ho fa. Ha de mostrar la confiança i el respecte que sent cap als seus alumnes i s’ha de sorprendre al costat d’ells de tot el que es pot arribar a aprendre dins i fora de l’aula. Ha de voler créixer cada dia, també al costat dels seus alumnes. Ha d’experimentar el plaer de saber que tot el que fa està influint també en la construcció permanent del seu propi cervell, per transmetre als seus alumnes el plaer pel seu propi creixement i maduració.
Si no ho fem d’aquesta manera ens arrisquem que la neuroeducació i, per extensió, els neuroeducadors, ens convertim només en una moda passatgera.
