Reflexions prèvies
En parlem un dia i després 8.736 hores d’oblit. Això sí, tothom ho celebra, especialment els polítics i polítiques de totes les colles i demarcacions locals, regionals, nacionals, estatals i fins i tot internacionals organitzant a correcuita tota mena d’actes, manifestos i d’altres expressions col·lectives en què les persones que hi concorren fan paleses llurs conviccions, desitjos o sentiments a favor d’una opinió o d’una reivindicació que consideren justa.
I avui, 27 de novembre, que és paradoxalment el dia que se celebra la meva discapacitat –el CID10 diu que tinc una malaltia autoimmune de la pell anomenada dermatitis atòpica L20– escric aquest article que es publicarà el Dia 3D. Aquesta peculiar condició de salut que patim entre un 5 i un 15% de la població mundial es caracteritza per unes picors intenses en brots intermitents que van amunt i avall en funció de ves a saber quin motiu o motius i no pares de rascar –de dia i de nit– i et lesiones la pell, i produeixes una mena de polsim semblant a la sorra d’una platja. La mare em deia que ja vaig néixer amb aquest problema… les meves filles i el meu fill també.
Veig que el dia 3 de desembre, efectivament, se solemnitza el dia internacional de les persones amb discapacitat i el de la Síndrome de Marfan (trastorn que incideix en el teixit connectiu), és també el dia de l’Euskera, i –com no podia ser d’una altra manera– se celebra el dia Internacional del 3D, el dia dels metges… Ah! I el dia mundial del desús dels pesticides.
Un bon aiguabarreig que fa especialment feixuc de maridar la genètica de la fibrilina, amb les variants lingüístiques d’una llengua que fa la competència al cristianisme –vull dir en antiguitat– mata-bèsties, barreres i vegetals diversos que malmeten els ecosistemes naturals i humans i només em “faltava pel duro” haver d’entrar en una tercera dimensió desconeguda amb un atuell que encara distorsiona més una realitat prou difusa i imprecisa. I els galens i galenes! L’atzar té moments jungians amb símbols, arquetipus i sincronismes d’allò més divers.
Se m’entorpeixen les mans, i tot plegat em treu de polleguera… Com pot ser que en un mateix dia hi aflueixin 6 commemoracions. Vaig a posar-hi seny, i miraré de no gratar gaire mentre teclejo…
Què celebrem avui?
El 14 d’octubre de 1992, l’Assemblea General de les Nacions Unides, mitjançant la resolució 47/3, va instaurar el 3 de desembre com el Dia Internacional de les Persones amb Discapacitat; amb el propòsit de parar esment a la situació de les persones amb aquesta condició de salut, i celebrar arreu del planeta, amb diferents esdeveniments i activitats ad hoc, la diada. L’objectiu bàsic és mobilitzar institucions educatives, acadèmiques, polítiques, socials i organitzacions de suport tant del sector públic com del privat, a fi de promoure la reflexió davant qüestions crítiques relacionades amb els beneficis de la inclusió sense barreres ni discriminacions de cap mena. Reconec que els dies “D” esdevenen un poderós trampolí de transformació, descoberta, visibilització, sensibilització i canvi de mirada que, això sí, m’agradaria que no acostumessin a durar de Nadal a Sant Esteve, com sol ser habitual.
El lema d’enguany té per divisa “empoderar les persones amb discapacitat”, per tal que incrementin la seva força i capacitat d’actuació en l’àmbit polític i social, en consonància amb l’Agenda 2030
Des de fa 4 anys, i amb una clara pàtina d’olimpisme, la discapacitat no només té dia, sinó que també té una bandera acolorida amb or, argent i bronze. I cada any, des del 1997, aquest dia té un lema entorn del qual es van alineant les diferents accions. I al llarg d’aquests 24 anys en destaco els següents:
El 2020: “Reconstruir millor: cap a un món post Covid-19 inclusiu, accessible i sostenible per a les persones amb discapacitat”. Contràriament, les dades ens evidencien un retrocés important d’aquest desideràtum.
Els anys 2012, 2013 i 2014 feien referència a “trencar i eliminar barreres, obrint les portes a una societat inclusiva i accessible per a tothom”. Les barreres són la clau de volta de l’exclusió i la persona amb discapacitat se les troba arreu, essent les actitudinals les que couen més…
El 2008 fou l’any de la “Convenció sobre els drets de les persones amb discapacitat: dignitat i justícia per a tothom”.
El 2004 va néixer el “Nihil de nobis, sine nobis” (Res Sobre Nosaltres Sense Nosaltres), que els anglosaxons van fer seva amb el “Nothing About Us Without Us”.
I d’aquesta manera podríem anar transitant per arguments i mots que fan referència als drets, la sostenibilitat, l’accés a la tecnologia, la mateixa veu, al treball decent, la vida independent, la participació, l’accessibilitat i la igualtat plenes. Totes recollides en la Convenció de drets per a les persones amb discapacitat aprovada i ratificada per l’Estat espanyol el 3 de maig de 2008.
El lema d’enguany –gairebé igual que el dels 2018, 2019 i 2015, 2009– té per divisa “empoderar les persones amb discapacitat”, per tal que incrementin la seva força i capacitat d’actuació en l’àmbit polític i social, en consonància amb l’Agenda 2030. Recordem que els Objectius de Desenvolupament Sostenible i en concret l’ODS 4 se centra en “Garantir una educació inclusiva, equitativa i de qualitat en l’educació obligatòria” (també el recull l’Article 26 dels Drets Humans i el 24 de la Convenció).
Reflexions finals
Un bon amic amb una discapacitat física important que s’havia passat i es passava la vida trencant i superant barreres i obstacles de tota mena en els distints entorns socials on li havia tocat bregar em deia l’altre dia:
— M’indigna que s’hagin de celebrar diades especials per a gent que senzillament tenim capacitats i potencialitats diferents.
— Els límits me’ls poso jo, i si la societat té una idea clara de justícia, més enllà de l’equitat i encara massa sovint de la caritat i la pena, perquè cal celebrar aquest dia?— reblava indignat…
És imprescindible que imperi la Justícia i és per això que hem d’introduir canvis en el sistema a fi de corregir els problemes de base que barren el pas a la igualtat real d’oportunitats
Em vaig quedar amb la idea de Justícia –la justícia social també té una diada– i potser seria el comodí de tots els dies que ens toca commemorar. Si cada dia ho fos de la Justícia com a principi universal i de valors, voldria dir que tindríem com a referents l’equitat, la dignitat, la llibertat, la igualtat, l’ètica, l’honestedat, la proporcionalitat, el respecte a la legalitat i sobretot la proscripció de l’arbitrarietat.
I probablement no s’emetrien més dictàmens com el darrer del Comitè sobre els Drets de les Persones amb Discapacitat de Nacions Unides el 18 de setembre de 2020, recordant que l’Estat, com a signant de la Convenció, té l’obligació, entre d’altres de:
- Eliminar el model mèdic de la discapacitat i definir clarament la inclusió plena de tots els alumnes amb discapacitat en el sistema educatiu general, independentment de les seves característiques personals i amb accés als serveis de suport requerits.
- Formular una política integral d’educació inclusiva, acompanyada d’estratègies per a promoure una cultura d’inclusió en l’ensenyament obligatori (Secundària també), amb avaluacions individualitzades i basades en els drets humans de les necessitats educatives i els ajustaments necessaris, el suport als docents, el respecte de la diversitat per tal de garantir el dret a la igualtat i a la no discriminació, i la participació plena i efectiva de les persones amb discapacitat en la societat.
- Eliminar tota segregació educativa d’estudiants amb discapacitat, tant en els Centres d’Educació Especial, com en les unitats especialitzades dins dels centres ordinaris. El nostre Decret 150/2017, de 17 d’octubre, de l’atenció educativa a l’alumnat en el marc d’un sistema educatiu inclusiu avança en aquesta línia i la Llei Celaá també, a despit d’anar a empentes i rodolons.
Conclusió
Cercar la igualtat o l’equitat en l’accés als recursos i suports no és suficient. És imprescindible que imperi la Justícia i és per això que hem d’introduir canvis en el sistema a fi de corregir els problemes de base que barren el pas a la igualtat real d’oportunitats. Les barreres són sistèmiques!
Una bona diada sense barreres!
