De l’art rupestre al graffiti actual ens podríem perdre entre una infinitat de traços, lletres, imatges, rascades i moments a les parets de les ciutats, i és que els carrers pertanyen a qui els habita. Malgrat els espais buits. Malgrat els murs que ens limiten la visió i ens prenen l’horitzó. Malgrat la publicitat salvatge que ocupa tot allò que abasta la mirada i els nostres espais i empenyent-nos a consumir.
L’art urbà no neix (només) com a resposta a aquestes imposicions. Perquè l’art sempre té alguna motivació més neta, més pura. És la reivindicació de l’espai. És l’expressió d’allò que ens crema des de dins. És la recerca de la immortalitat efímera disfressada de diàleg. Amb sort, és una manera de viatjar en el temps.
Habitar la pell dels carrers és, per tant, el nostre dret i el nostre deure. Convertir el carrer en una llar, en cau i refugi, en la nostra fugida endavant. La legitimitat de les nostres reivindicacions, la línia entre expressió i art, entre art i vandalisme és tan fina i subtil que sovint es trasllada la responsabilitat de distingir un concepte de l’altre a l’observador, provocant un diàleg ple de preguntes que, sovint, no van acompanyades d’explicacions.
Considerem art urbà totes aquelles expressions artístiques plàstiques que vesteixen els carrers i ocupen l’espai públic: graffiti, stencils, tags, escultures, ad-busting, wheatpaste… en un món on tot té un preu, l’art urbà no deixa de ser l’expressió il·legal i desafiant d’un ser, d’un fer, d’un sentir… de manera gratuïta. Contemplar una peça o un mural és magnífic quan la peça t’interpel·la de manera directa, quan et remou… tant és si l’anem a trobar a un museu o si ens ve a trobar a la paret de davant de casa. Si d’un acte suposadament vandàlic en neix quelcom bell, segueix essent vandalisme?
Per a parlar d’art és sempre necessari desprendre’s dels prejudicis, així que és important tenir present que els judicis poden ser desterrats alhora que s’abracen les diferents opinions, els interessos i converses que es generen davant una paret
La relació dels infants amb l’art és, de sempre, fluida. Sense gaires prejudicis, les criatures s’acosten a qualsevol peça per a observar des de la seva sensibilitat i curiositat. La facilitat d’accés que tenim a l’art urbà el converteix en una magnífica eina que pot ser objecte d’observació, de fascinació, d’exploració, ja que ens permet no només veure sinó també mirar, no només contemplar sinó també fabular, no només la proximitat sinó també acaronar-lo. Per a acostar-nos a l’art sempre és millor acompanyar aquesta descoberta dels conceptes (tècniques, estils, etc.) que ajuden a comprendre allò que tenim davant. Saber que no totes les pintades es poden considerar graffiti, i que el graffiti s’escriu i que els seus autors s’anomenen escriptors, saber distingir entre un tag, un flop o un throw up, observar com són les textures de l’esprai, la pintura o el paper…
Podem acompanyar als infants en el moment d’acostar-se a una peça per a observar-la i convidar-lo a observar-ne no només les formes, els motius i els colors, sinó també la textura, la temperatura, l’impacte que genera en l’entorn, el missatge (sempre hi ha un missatge, encara que sigui la reivindicació d’un mateix), la possible motivació… per a parlar d’art és sempre necessari desprendre’s dels prejudicis, així que és important tenir present que els judicis poden ser desterrats alhora que s’abracen les diferents opinions, els interessos i converses que es generen davant una paret.
Dibuixar amb guix a terra o amb un pal a la sorra, traçats amb aigua, composicions amb objectes, acolorir basses… són maneres de crear peces efímeres, processos reversibles que permeten explorar grans formats i diferents nivells de complexitat
Així mateix, crear art urbà amb (o sense) nens és una manera magnífica de comprometre’s amb l’entorn, amb el nostre moment i el nostre lloc, amb la nostra gent. És un compromís que alimenta el vincle amb la ciutat i la nostra condició de ciutadans, el sentit de pertinença ens envadeix i ens ressona. No totes les maneres de crear art urbà són il·legals o al·legals. Dibuixar amb guix a terra o amb un pal a la sorra, traçats amb aigua, composicions amb objectes, acolorir basses… són maneres de crear peces efímeres, processos reversibles que permeten explorar grans formats i diferents nivells de complexitat en la seva execució, i són tècniques perfectes per a explorar amb els infants.
L’art urbà esdevé valuós per a la infància perquè respon a la seva la necessitat de sentir, d’expressar-se, de reivindicar-se que alhora conviu amb la necessitat de comprendre el món, d’interpretar-lo, de dialogar-hi. El seu poder secret rau en la seva accessibilitat, en el seu impacte. Per això ens commou profundament la inscripció del monestir de Pedralbes, perquè ens impacta, perquè és un viatge en el temps i encara que segurament no sabrem mai si en Joan va oblidar a la persona que va gratar el fresc per a expressar la seva súplica, nosaltres no l’oblidarem malgrat no saber qui és.
