Intentar donar resposta a la pregunta de per què l’escola ha d’educar en valors és una tasca d’una envergadura i d’una profunditat tal que ni en l’espai que tenim ni els coneixements que disposem permeten afrontar-la amb la profunditat que ben segur es mereixeria. Amb això i tot intentarem fer alguna aproximació i deixar oberta alguna idea per tal de poder ser posteriorment debatuda.
Abans d’entrar a la qüestió en si mateixa dues consideracions prèvies. La primera fa referència a l’autoria, és a dir des d’on parlem quan parlem d’educació i des d’on ho fem quan parlem de valors i és que serà inevitable que cadascú parli des de la seva personal instal·lació en el món, de com un mateix entén les relacions amb els altres, amb la història, amb la natura, en definitiva, de com viu i es fa seu el món. No tothom parla des de la mateixa posició vital i personal, perquè la posició vital només pot ser personal, singular, és allò que en diríem perspectivisme i que no té res a veure amb el relativisme. Cadascú parla des de la seva participació en el món, des de la seva història de vida, des de la seva experiència, que sempre són necessàriament úniques i intransferibles, ara bé, això no justifica qualsevol opinió, qualsevol acció, qualsevol punt de vista com dirien els relativistes.
En definitiva, eduquem des d’allò que som
Així doncs, el que exposarem a continuació ho fem des de la nostra personal instal·lació i compromís amb el món. La segona consideració ve a dir que sempre i inevitablement quan s’educa es transmeten valors i que aquesta condició es fa per activa, volgudament i de forma conscient, lliure i triada o per passiva, inconscientment, per desídia i irresponsablement. És a dir, l’educació (fins i tot el que en podríem dir el més neutre ensinistrament) perquè està lligada a un context cultural i social i perquè es dona a través de persones que formen part d’una institució socialment reconeguda (amb uns codis, amb unes normes, amb definitiva amb una gramàtica determinada), sempre és educació de valors. El que ens caldrà és definir i explicitar quins són aquests valors i fer una opció personal (del mestre) i institucional (de l’escola) de quins valors es volen educar i quins es volen erradicar o si més no posar en qüestió i assenyalar-los com a perills. Per deixar-ho clar, en el present escrit ens referirem als valors morals de la Justícia Global i als valors ètics.
Som conscients que la formulació per què l’escola ha d’educar en valors (morals referits a la Justícia Global i als valors ètics) parteix d’un pressupòsit que donarem per bo i és que cal que l’escola eduqui en valors (morals referits a la Justícia Global i als valors ètics). Ara bé, el que ens proposarem a continuació és donar raons a aquesta necessitat, argumentar perquè cal que l’escola assumeixi aquesta responsabilitat.
Per què l’escola ha d’educar en valors (morals referits a la Justícia Global i valors ètics) és una pregunta fundacional. Apunta directament al sentit de ser de l’escola, a quina és la seva missió, dit d’una altra manera, per què cal que hi hagi escoles, o encara millor i tal com ens agrada formular-ho: per què els infants han d’anar a escola?
Obviament, hi ha múltiples respostes i cadascuna ateny a biaixos i aspectes diferents. N’assenyalarem tres que només són un esbós de resposta: Emparaular el món, aprendre a pensar bé i bo i finalment, contribuir a trencar desigualtats.
Emparaular el món. Donar la paraula
Steiner té un meravellós llibret escrit conjuntament amb Ladjali, una mestra de la banlieu parisenca que es titula en la seva traducció al castellà, Elogio de la transmisión.
El títol ja em sembla un gran encert perquè la missió del mestre és transmetre el món als nouvinguts, oferir i posar a disposició dels infants i dels joves les meravelles del món, ja sigui una demostració matemàtica, una fuga de Bach o l’estructura de l’ADN.
En aquest sentit, la primera condició per fer de mestre és estar interessat pel món on vivim
Aquest interès té una doble cara que cal testimoniar davant els infants i els joves, és a dir, que cal posar, des de la pròpia experiència, a disposició d’ells. Per una banda, significa viure, i per tant transmetre, passió pel coneixement i pel saber. La cultura és el que ens permet habitar el món i fer-ho d’una forma rica i matisada. Ens donaríem per satisfets que en acabar l’escolaritat obligatòria, els nostres alumnes estiguessin impregnats de les ganes de saber i que aquest desig els acompanyés al llarg de la seva vida com la millor herència dels seus anys d’escola.
L’altra cara de l’interès pel món que demanem al mestre d’avui té a veure amb el compromís, té a veure amb creure que el món que vivim no és el millor dels possibles i que cal la nostra presència activa per a fer-lo més just, més humà, més habitable. Cadascú haurà de trobar des de quin àmbit actuar, quines formes d’expressió emprar, en què treballar per a la transformació social. El que no és propi d’algú que vulgui fer de mestre avui o en qualsevol altre moment històric, és conformar-se amb la injustícia.
Ara bé, els nounats, els infants, diu Emilio Lledó, més que arribar a un món d’objectes, més que néixer envoltats de coses, neixen envoltats de paraules, naixem, doncs, en un món de significats i de símbols. Naixem en una llengua materna que ens acull i ens bressola i ens permet sobreviure en el que seria terra inhòspita. Tots tenim una llengua materna de la qual en som hereus i no en podem renunciar, som el que som perquè tenim el que hem rebut i d’això no en som responsables. És a través d’ella que ens fem nostre el món que ens envolta, el món present i el món heretat, és a dir, a través de la llengua materna som memòria i, per tant, també continuació dels qui ens han precedit.
Si és cert que no som responsables de la nostra llengua materna, sí que ho som de la nostra llengua matriu
La llengua matriu és aquella llengua pròpia, personal, singular a través de la qual cadascú fa una nova interpretació del seu temps. Una interpretació que serà insubstituïble, provisional i necessàriament i meravellosament subjectiva. Una llengua matriu que deixarem en herència als nouvinguts com a llengua materna que rebran, en un continuo repetir el pas pel món.
L’escola ha d’ensenyar a llegir i escriure en el sentit que ha de treballar perquè cadascun dels seus alumnes pugui emparaular el món, és a dir, pugui posar-li paraules per tal de comprometre’s. Per això als joves i als infants els cal adquirir coneixements, el domini de determinades destreses intel·lectuals i cognitives alhora que una disposició d’ànim, una actitud envers el saber i l’entorn, però els calen al mateix temps referents, els cal viure acompanyats d’adults que ja han, o millor, que permanentment, estan emparaulant el món.
La transmissió que fa el mestre no pot ser més que la transmissió sapiencial d’una experiència, la seva, un donar testimoni, és a dir, una transmissió interpretativa del món on viu. En definitiva, el que fa el mestre, ho vulgui o no, en sigui conscient o no, és transmetre a l’infant, al jove, la seva personal i subjectiva interpretació del món. Per això el mestre és algú que es posa a disposició de l’alumne, és algú que no només dona sinó que es dona. Ouaknin ens recorda que ensenyar és l’inacabable moviment entre el que ja està dit i el que encara està per dir, entre el que es va dient d’una altra manera. El veritable talent del mestre està en donar no el llibre ja llegit, sinó el llibre per llegir.
Educar passa, doncs, per obrir la possibilitat de pensar d’una altra manera a com ja s’ha pensat, en trencar el previsible, en sortir fora del que és programable, en aconseguir que la paraula de l’alumne no sigui la repetició de la paraula del mestre sinó la possibilitat de la seva subversió
Aprendre a parlar, i a casa i a l’escola se n’aprèn, vol dir aprendre a “emparaular” el món, és a dir a saber posar paraules a allò que ens envolta, a donar-li significat i sentit però alhora a comprometre-s’hi.
Educar vol dir precisament ajudar a passar de la llengua materna a la llengua matriu. És a dir, educar vol dir permetre conformar una nova llengua que faci una nova lectura, una nova narració personal i pròpia del món. Educar és, doncs, donar la paraula.
Aprendre a pensar bé i bo
I per què els infants han d’anar a escola? Doncs perquè l’escola és el lloc privilegiat per aprendre dues coses fonamentals: a sortir d’un mateix, és a dir a conviure, a relacionar-se amb els altres, i a valorar i estimar el món del coneixement; a més sabem que una cosa és indestriable de l’altra. Un infant doncs, va a escola a prendre distància. I per prendre distància cal aprendre a pensar bé i a pensar bo.
Podem passar-nos hores i hores de reunions per decidir quins són els continguts mínims que han de dominar de cada àrea de coneixement els nens i nenes de cada cicle, podem repassar currículums oficials presents i passats, podem canviar terminologies i enfocaments, però tot plegat sabem que això només són eines per a estructurar un pensament sòlid, fonamentat i flexible que permeti a cada alumne seguir aprenent al llarg de la seva vida. És a dir, ens interessa fonamentalment treballar les habilitats de pensament, que sabem quines són, com s’organitzen i com es relacionen, per tal d’ajudar a cada infant que pugui aprendre a pensar bé (que vol dir coherentment i fonamentada), a pensar per ell mateix (per tant, de forma autònoma i crítica i no com un mesell) i a prendre decisions en funció del seu pensament. Hi ha un altre gran eix té a veure amb el coneixement. No amb la informació, que des de fa un temps ja no és monopoli de l’escola, no amb el saber establert, tancat i, per tant, transferible, sinó amb aquella l’actitud tan humana d’interrogar-se sobre el món amb la voluntat d’interpretar què és allò que passa al voltant d’un. El coneixement i el pensament rigorós són eines indispensables per aquesta interrogació responsable. A l’escola es pot aprendre també, i cal fer-ho, quina és la resposta que a aquestes qüestions han donat els qui ens han precedit, perquè cal recordar als nostres infants que no som mai origen de res.
Ara bé, sabem que amb pensar bé no n’hi ha prou. Els qui van dissenyar els camps d’extermini nazis sabien pensar molt bé, complien els requisits que hem assenyalat fa un moment. Cal a més aprendre a pensar bo. Alguns parlaran d’educació moral, altres d’ètica, tant li fa, el cas és que a l’escola es donen les oportunitats per aprendre que l’altre té els mateixos drets que jo i que les accions que jo duc a terme afecten i condicionen el company, es donen les condicions per aprendre que el poder i la violència de cap mena no són els camins per fer el món més habitable i que és responsabilitat meva que el meu entorn sigui més habitable per a tothom. En definitiva, a l’escola es pot aprendre que un no és el centre del món ni està per davant de ningú. I això s’aprèn no amb lliçons, no amb unitats didàctiques ni amb campanyes de sensibilització, això s’aprèn en cadascuna de les accions, en el més petit gest, en cadascuna de les intervencions que fa l’adult vers a cada infant.
Així doncs, anar a escola vol dir poder-se anar fent excèntric. Deixar de pensar i percebre que el món gira al voltant d’un mateix, deixar de pensar que el centre de tot és un mateix. L’infant, no cal dir-ho, viu una etapa profundament egocèntrica, tot és vist des de la seva òptica, de la seva percepció però a més tot té sentit només amb relació a ell mateix. Dit d’una altra manera, no hi ha realitat fora d’ell. L’escola ha de ser l’oportunitat d’ajudar-lo a sortir d’aquest límit, ha d’ajudar-lo a construir una realitat que també inclou la realitat de l’altre.
A l’escola cal aprendre a parlar del món des del món i no només des del propi jo
Contribuir a trencar desigualtats
Fins aquí arguments que justifiquen quina és la missió de l’escola respecte a l’educació en valors des d’una mirada individual de l’alumne i des d’una òptica de responsabilitat respecte al món on vivim. Ara bé, hi ha una dimensió social a la qual l’escola està cridada a donar resposta perquè no tots naixem iguals. La pandèmia del coronavirus ho va posar encara més de manifest tot i que ja ho sabíem.
Les enormes desigualtats socials afecten directament els aprenentatges dels infants i, per tant, a les seves oportunitats d’èxit personal en el món laboral i social
No és cert que l’escola sigui un ascensor social, ja hi ha prou estudis que ho demostren i els darrers fets a les banlieus franceses així ens ho evidencien, ara bé, sí que és cert que l’escola té una funció compensatòria com cap altra institució. Seria impensable que alumnes d’ESO del barri del Carmel de Barcelona baixessin al centre de la ciutat i participessin amb una institució cultural de la ciutat juntament amb poetes professionals per escriure conjuntament poesia si no fos perquè l’escola ha creat l’oportunitat de fer-ho. I en aquesta acció s’han educat valors ètics i morals perquè se’ls ha dit des de la pròpia experiència als nois i noies que tenen dret a la poesia, tenen dret a la cultura, tenen dret a les institucions i que aquest dret el poden exercir quan ells ho decideixin.
Per un altre cantó, cal considerar que quan un infant passa per la porta de l’escola és tractat com el que és: un infant, un estudiant, un aprenent i no com el fill de. És a dir, de portes endins de l’escola tots som iguals, no hi ha llinatges ni privilegis.
L’escola garanteix el dret a ser tractat per ser un mateix per això ens iguala
Fa temps vaig sentir de l’Enric Canet, responsable del Casal dels Infants del Raval, que tant de bo el temps escolar fos més llarg i ell ho argumentava dient que el temps escolar iguala mentre que els temps extraescolar crea desigualtats. Qui fora de l’escola té recursos (no només econòmics, que també, sinó culturals, socials, referencials) per seguir-se formant, ho fa, però qui en té manca es queda als marges. L’escola sempre dona oportunitats a qui no les té, d’aquí el sentit públic de l’educació.
Final
Vivim en un món meravellós i terrible alhora, plegat d’actes de bondat al costat del mal més desapiadat, on la bellesa conviu amb la més grisa de les lletjors, on anònims Casaldaligas es lleven cada matí al mateix temps que ho fan Trumps i Bolsonaros i és missió de l’escola oferir aquest món i les eines necessàries als infants i als joves perquè se’l facin seu i es posicionin a quin costat volen estar, si al de la bondat, la bellesa i el compromís amb la justícia i desafavorits o el de la lletjor, el mal i el poder. Per això l’escola ha d’educar en valors (morals relacionats amb la Justícia Global i els valors ètics).
Sabem que, com deia Freinet, l’escola no canviarà el món, però sense l’escola el món no canviarà i de moment nosaltres amb l’Ovidi Montllor, a favor dels bons que com sempre diran que som els dolents.
*Article escrit en el marc del GT d’educació en valors i justícia global, dintre del projecte finançat per l’Ajuntament de Barcelona
