L’auge del neofeixisme és el símptoma. El capitalisme és la malaltia. Capitalisme o vida. Capitalisme o bé comú. No hi ha neutralitat possible. Dos models educatius avancen a escala mundial en direccions oposades, i hem de triar.
No hi ha neutralitat possible
Educació com a inversió i bé privat
La primera opció és la que deriva de la progressiva imposició del neoliberalisme a escala mundial, i ve avalada per les directrius dels organismes supranacionals, com el Banc Mundial, l’FMI, l’OMC i la UE. Aquest model parteix de la base que l’educació és un bé individual i el seu valor és bàsicament econòmic i, per tant, ha d’estar subjecta a les lleis del mercat, com qualsevol altra mercaderia.
L’educació, entesa així, passa a estar al servei de l’economia en un doble vessant:
- Per una banda, ha de ser «adaptada» a les necessitats de les empreses i del món laboral, i
- de l’altra ha de ser «rendible», o sigui, gestionada amb criteris empresarials i susceptible de generar negoci privat.
Són les persones individuals que hi estiguin interessades les que han d’«invertir» en educació, amb la qual cosa es converteixen en els nous «clients», amb dret a escollir i a exigir resultats satisfactoris que rendibilitzin la seva «inversió» de manera «eficaç»: més resultats amb menys recursos.
És el model que encoratja una pedagogia de l’egoisme neoliberal, base i substrat del neofeixisme social que emergeix actualment i que estem veient que s’estén com un virus
Una bona escola és la que té resultats a PISA i als rànquings. És el model que encoratja una pedagogia de l’egoisme neoliberal, base i substrat del neofeixisme social que emergeix actualment i que estem veient que s’estén com un virus, una pesta que deia el filòsof Camus, des de Meloni a Itàlia fins a Abascal a Espanya o Milei a l’Argentina.
Per constatar-ho en tenim prou amb les propostes del guanyador de les eleccions a l’Argentina, el neofeixista llibertari Javier Milei, que sosté que la justícia social només produeix dèficit fiscal, que els impostos són una forma d’esclavitud, que s’ha de legalitzar la venda d’òrgans i fins i tot de fills perquè cadascú ha de disposar lliurement de la seva propietat, que el canvi climàtic és una mentida del socialisme o que els ciutadans haurien de poder portar armes pel carrer. Que s’ha de suprimir l’educació pública i donar un voucher —un val— a les famílies perquè elles mateixes escullin l’escola o institució on volen estudiar.
Educació com a bé comú i dret social
L’altre model considera que l’educació és un dret universal i un bé comú al qual tots els ciutadans han d’accedir i que la comunitat social (a través de les seves institucions i administracions) té el deure de garantir en condicions d’igualtat. Aquest model considera que l’educació és un factor de desenvolupament personal, però també de convivència col·lectiva, d’emancipació social i de justícia internacional i una de les eines per fer possible una societat cohesionada, inclusiva i justa.
Aquest model s’emmarca en totes les tradicions que defensen una escola pública, laica i inclusiva, que ofereixi una veritable igualtat d’oportunitats i justícia de resultats i que miri de formar persones amb capacitat per viure i participar en una societat democràtica per transformar el planeta en un món més habitable i millor. I centra la seva preocupació a buscar els continguts, els valors i les metodologies que hi estiguin d’acord, vinculades a una educació crítica i radicalment inclusiva.
El gran debat, doncs, es refereix al futur de la nostra educació: cap a quin d’aquests dos models volem avançar?
Ens eduquen en la pedagogia de l’obediència al sistema
El teòric marxista Antonio Gramsci deia que, si ens controlen la ment, el nostre cor i les nostres mans seran seus. Passat el temps de la conquesta per la força, arriba el control a través de la persuasió. El capitalisme s’ha adonat que la mcdonaldització és més profunda i duradora quan el dominat és inconscient de ser-ho. De fet, tot imperi que vol perdurar el que pretén és «domesticar les ànimes».
No ens hem «convertit» al neoliberalisme espontàniament. Ha calgut instal·lar mecanismes d’educació de l’«esperit» per convertir-nos en classe aspiracional. Com deia Margaret Thatcher: vull un país de propietaris i no de proletaris. Aquests mecanismes educatius, que impregnen tot el sistema educatiu, són mecanismes de «lliure consentiment» que exigeixen la participació activa dels involucrats mateixos. Se’ns educa per «escollir lliurement», fins i tot per desitjar, pertànyer al sistema. Es tracta inclús que cada persona s’involucri activament en l’«explotació de si mateixa» (sigui una persona emprenedora).
La batalla cultural neoliberal
Però no hem de mirar només el que fan la dreta extrema i l’extrema dreta. El gran problema de fons i un dels factors clau de l’auge del neofeixisme actual és que la socialdemocràcia, i l’anomenada «esquerra» parlamentària en general, ha assumit el relat neoliberal. El capitalisme ha guanyat la «batalla cultural» forjant un «sentit comú» que assumeix un programa de mesures similars arreu del món: pla de xoc de retallades massives en l’àmbit social per al rearmament militar; demolició de serveis públics; privatització de béns col·lectius; qüestionament i acomiadament de funcionaris públics; eliminació de restriccions a corporacions i oligarques; expulsió de migrants; destrucció de regulacions que protegeixen la classe treballadora, les persones vulnerables i l’ecosistema i el planeta en general; suport als propietaris contra els inquilins; criminalització de la protesta pacífica; restricció del dret a la vaga; fins i tot consideració dels drets laborals com a violació de les llibertats, etcètera etcètera.
En el camp educatiu s’està avançant en el mateix sentit: promoció de l’educació concertada i justificació d’aquesta educació (com a part del «servei públic»), impuls del xec escolar, inacció davant el PIN parental contra continguts d’educació afectivosexual, memòria històrica o igualtat, però sobretot i especialment l’educació de les futures generacions en continguts i valors lligats al triomf individual, l’emprenedoria, la meritocràcia, la cultura de l’esforç, la submissió a l’autoritat, l’excel·lència, el bilingüisme, la competitivitat, la formació per al mercat laboral i l’exclusió dels perdedors i diferents.
La disputa per la ideologia
Aquesta batalla cultural reflecteix la disputa pel poder, al voltant de les ideologies que defineixen les polítiques públiques d’educació i socials que conformaran el nostre futur.
L’oligarquia sempre ha considerat que el país, i el món en general, li pertany, i que s’ha d’educar la població d’acord amb la seva ideologia, amb la finalitat que naturalitzin els privilegis de la classe dominant com si els haguessin aconseguit gràcies al seu esforç (ideologia de la meritocràcia) i assumeixin el lloc que correspon a la classe dominada i explotada com el seu destí natural (pedagogia de l’obediència i la submissió).
Per aconseguir-ho es fa servir la retòrica de la meritocràcia, encara que sempre es promet que alguns elegits podran accedir a aquests privilegis reservats a l’elit (sense qüestionar, evidentment, el sistema de desigualtat). Però el que és cert és que no estan disposats a renunciar a ni un de sol dels seus privilegis.
Per això, quan els recursos es van tornant escassos i veuen perillar els seus privilegis, deixen anar els seus «gossos de la guerra» (la ultradreta). I posen el crit al cel quan es planteja que el professorat podrà introduir continguts escolars que problematitzin les desigualtats de classe social, gènere i ètnia. Continguts i valors lligats als drets humans. Per ells aquests són continguts comunistes. Continguts ideològics. Com si hi hagués algun contingut que no ho fos. Com si la ideologia liberal no ho fos.
Estem assistint a una «guerra ideològica» sense quarter i sense presoners
En definitiva, estem assistint a una «guerra ideològica» sense quarter i sense presoners. Una batalla de les idees finançada per fundacions privades, associacions «culturals», televisions de grans conglomerats, diaris lligats a grups empresarials, xarxes socials controlades per oligarques tecnofeudals, corporacions d’emprenedoria educativa i think tanks vinculats a la Internacional Reaccionària (CPAC) que nodreixen l’agenda ideològica del capitalisme neoliberal, que té en l’educació un dels terrenys de disputa centrals.
Disputar i construir el nou sentit comú
No només pretenen influir en l’agenda de l’educació formal, és a dir, en les polítiques i els sistemes educatius de tots els països, sinó també en l’educació informal, en la socialització educativa de la població, especialment a través dels mitjans i les xarxes socials de comunicació, que avui en dia constitueixen una esfera d’influència clau en la construcció de l’imaginari col·lectiu social, especialment de les generacions joves, que fan un ús més constant d’aquestes xarxes.
El que està en disputa, en definitiva, és el model de societat: mantenir el model social del capitalisme neoliberal basat en el privilegi d’uns quants i el saqueig de la majoria, o avançar cap a un model social basat en el bé comú, la justícia social i la igualtat.
Hem d’atrevir-nos a somiar en el bé comú de manera radical
Ens hem de preguntar, com ho feia Luci Anneu Sèneca al segle iv abans de la nostra era, si «no ens atrevim a fer moltes coses perquè assegurem que són difícils, però són difícils perquè no ens atrevim a fer-les». Hem d’atrevir-nos a somiar en el bé comú de manera radical. Ens hi juguem el futur dels nostres fills i filles, i el de la societat en conjunt.
El Diari de l’Educació, 2025