Fa molts anys, quan els meus fills anaven a escola, van tenir un mestre extraordinari, frenetià, que els preguntava de manera sorneguera, sí o sí? Ells ho recorden amb l’estima que els tenia i pel molt que van aprendre amb ell.
Ara la Secretaria General del Ministerio també ha dit “Sí o Sí”, però que diferent és el significat i la intenció d’aquesta disjuntiva. L’una era amable, si es vol sorprenent, per convidar al diàleg. La d’ara és fal·laç, autoritària, imperativa, categòrica, “ordeno y mando”.
Com en tantes de les qüestions que estem vivint, d’aquest mal anomenat Ministerio de Educación, el que practica són les arts marcials i d’educació en té poca o gens. La temàtica d’aquesta setmana, en aparença, és un pas més cap allò que sap que ens dol. La qüestió lingüística, un embat sense cap base social ni acadèmica.
Des del nostre punt de vista s’hi amaguen altres aspectes preocupants també de profund calat ideològic: invasió de competències, fal·làcia sobre la llibertat de la llibertat d’elecció de les famílies, prioritat de l’escola privada, donar més recursos als que menys ho necessiten o també fracturar una societat que viu amb pacifica harmonia.
Per tant, que quedi clar que direm NO al “sí o sí” d’aquesta fal·laç disjuntiva perquè el seu autoritarisme no farà flaquejar ni un mil·límetre la convicció dels mestres i professors que han protagonitzat amb delicada estima la convivència de tots els infants i joves de Catalunya. La convivència lingüística, sí, però també de procedència social i cultural, perquè defensem l’escola sense cap tipus de discriminació, aquella que compensa amb equitat les desigualtats subsistents en la societat.
