Vaig retrobar la Kaia al cap d’uns quants anys, al funeral de la seva tia àvia. Ulls molt clars, cabell ros… la mateixa careta de nina de quan tenia tres anys. La Kaia va néixer a Catalunya fa dotze anys, i en fa un que viu a Noruega. Coses de la crisi. El seu pare es va quedar sense feina i s’ha anat a buscar la vida nord enllà, on diuen que la gent és rica, culta, lliure, desvetllada i feliç. Ara diu que gaudeix de tenir feina i està agraït de viure en un país on la natura és protagonista.
Li pregunto a la Kaia com li va l’escola, si ja parla noruec…
-Encara no del tot –em respon—. Però em falta molt poquet per parlar-lo bé del tot –fa satisfeta.
-I l’escola, com va?
-Molt bé! –diu somrient— És tan diferent d’aquí!
-Ah! Sí? –li dic jo.
-I tant! Aquí els profes sempre són…
Llavors, canvia l’expressió de la cara, arrufa les celles i fa una expressió com d’estar molt enfadada, tot alçant el dit índex amb un gest d’amenaça.
-En canvi allà, sempre són…
Torna a canviar l’expressió i fa un somriure molt obert, i molt ample, mentre gira les mans i ensenya els palmells en senyal d’acolliment.
Amb dos gestos, amb dues expressions, la Kaia m’ha fet un retrat de dos sistemes educatius. És la seva experiència. No li calen estadístiques ni estudis comparatius, ni avaluacions, per descriure dues maneres de fer. I jo em quedo pensant si els profes d’aquí tenim tant de mal humor com diu la Kaia, i que sí és així ens ho hem de fer mirar. I em vénen al cap unes paraules de Mercè Rodoreda: “les coses importants són les que no ho semblen”.
