Els qui des de fa anys, dècades, estem treballant per la implementació dels aprenentatges de l’educació en comunicació audiovisual en l’educació obligatòria, vam saludar amb satisfacció i orgull que el Departament d’Ensenyament incorporés com a primera de les competències bàsiques dels nostres escolars la competència comunicativa lingüística i audiovisual. A diferència d’altres administracions educatives, finalment es reconeixia la transcendència d’incorporar en el dia a dia de les aules l’alfabetització mediàtica, tal com recomana la UNESCO i el Parlament Europeu, o tal com des de fa anys diferents països de l’àmbit anglosaxó estan duent a terme.
Però hem anat observant, primer amb paciència després amb desencís, com els continguts d’educació en comunicació audiovisual no s’ha concretat d’una forma plena ni s’han donat passos en la formació del professorat per desplegar adequadament aquesta primera competència. Un cop més ens hem equivocat.
L’educació en comunicació o alfabetització mediàtica no són les TIC, que quedi clar. Les TIC en són una part, important però no essencial. L’educació mediàtica es planteja conferir a la ciutadania les claus d’accés per poder interpretar els continguts dels mitjans de comunicació (ja siguin els nous com els antics); claus que permetin expressar-se i també seleccionar la informació ordenar-la, utilitzar-la, interpretar-la per, finalment, valorar-la. Tot allò que ens transmeten els mitjans de comunicació (televisió, cinema, ràdio, premsa, publicitat, Internet, videojocs…), són els camins fonamentals perquè la ciutadania adopti models ideològics, visons del món i pautes de vida.
És una irresponsabilitat interessada ideològicament donar per suposat que cadascun de nosaltres té capacitat per discriminar i traçar un itinerari ètic enmig del maremàgnum, immens avui, que representen els mitjans de comunicació dominants. No és fàcil trobar el camí, mantenir un esquema de valors, un ordre mental en el context de la societat de la informació. I menys si ets nen, nena o adolescent, perquè l’estructuració del pensament, la capacitat crítica i d’interpretació del món no són innates, es construeixen, necessiten aprenentatge.
L’educació mediàtica es converteix en mediadora entre productors i emissors, d’una banda i, de l’altra, els consumidors dels mitjans de comunicació. Ensenyar lectoescriptura de la comunicació, ensenyar a llegir, a escriure, a interpretar els mass media és una responsabilitat primordial del sistema educatiu, de tots aquells que treballen en la construcció social i democràtica de las persones.
La burocratització i el conservadorisme del sistema educatiu, la seva nostàlgia per les llunyanes èpoques de l’imperi del quadern i del llapis; les seves resistències a llançar-se a l’estudi de la cultura popular i la perillositat de dotar la ciutadania de capacitats crítiques, segueixen expulsant al desert els professionals de l’educació en mitjans de comunicació. No són ni reconeguts, ni se’ls dóna suport, ni es facilita la seva interconnexió, malgrat les nombrosíssimes experiències que duu a terme aquest professorat, particularment voluntarista, esforçat i entregat a la seva tasca.
L’educació en mitjans és capaç de generar un important grau d’entusiasme i de gaudi entre els escolars, un aspecte realment estrany de trobar dins dels murs escolars. No només ofereix una pràctica educativa atractiva per als nens i nenes, per als nois i noies, sinó que també resulta intel·lectualment rigorosa, educativament innovadora i summament eficaç per assolir les competències que requereix el món contemporani.
