Des de fa temps, els responsables màxims de les administracions educatives ens tenen acostumats a compareixences mediàtiques on s’anuncia tal o qual mesura que pot fer pensar que a partir d’ara amb això sí que anirem bé en el món educatiu. Sempre m’ha cridat l’atenció que en comptes de dirigir-se primer a la comunitat educativa, aquestes màxims dirigents prefereixin explicar-se abans davant dels mitjans de comunicació per garantir-se minuts televisius o titulars a la premsa. És xocant que es prefereixi el plató televisiu o la roda de premsa abans que les aules per parlar d’educació.
Una de les darreres intervencions, seguint aquesta manera de fer, li ha correspost al ministre d’educació del Regne d’Espanya. El senyor Wert ens ha explicat que és imprescindible que en el futur, tot seguint la llei educativa que ell apadrina, es porti a les aules un relat veraç de la història del terrorisme a l’Estat espanyol que faci recordar les víctimes de la violència d’ETA a les generacions futures. Els que ensenyem història ja estem molt acostumats des de fa anys a fer trucs de màgia que consisteixen a intentar que els nois i noies aprenguin extensíssims currículums en cada cop menys hores de classe. També ens hem anat acostumant a no defallir en el nostre dia a dia, malgrat l’arraconament i el descrèdit de les humanitats i les ciències socials.
Malgrat tot, estudiar un fenomen tan rellevant com el terrorisme a Espanya a mi particularment no em sembla malament. Especialment si s’estudia des d’un punt de vista científic i rigorós. És a dir, si s’estudien els seus orígens, les causes de la seva aparició, els seus estralls però també la seva utilització i manipulació. El que passa és que quan comencem a donar-li voltes a aquesta qüestió podem arribar a pensar que després d’haver guanyat fa uns anys el campionat mundial de futbol, ara estem fent mèrits per emportar-nos la copa universal del cinisme o presentant la nostra candidatura a les olimpíades galàctiques del despropòsit.
No sabem si pels senyorials passadissos ministerials algú li sona que fa 80 anys, prop de 200.000 homes i dones van ser assassinats extrajudicialment o executats després de paròdies de judicis. Aquests morts van ser conseqüència del cop militar del 18 de juliol de 1936 contra la Segona República. Per la mateixa raó van morir als fronts de batalla almenys 300.000 homes. Un nombre desconegut d’homes, dones i nens van morir en els bombardejos i els desplaçaments massius que es produïen amb l’ocupació del territori per part de les tropes franquistes.
Al conjunt d’Espanya, després de la victòria dels sublevats al final del març de 1939, s’hi van executar prop de 20.000 republicans. Molts més van morir de malalties i de malnutrició en camps de presoners i de concentració saturats i sense cap mena d’higiene. D’altres van morir en condicions d’esclavatge als batallons de treball. Més de mig milió de refugiats van haver d’exiliar-se i molts van morir de malalties contretes als camps de concentració de França. Milers de refugiats van morir d’esgotament als camps de treball nazis. Tot plegat constitueix el que l’historiador Preston anomena, amb tota justícia, l’holocaust espanyol. I després caldria sumar-hi totes les víctimes de quaranta anys de brutal dictadura.
Aquest esdeveniment dantesc, extraordinàriament tràgic, cal explicar-lo de manera aprofundida i seriosa als nostres estudiants? Cal ensenyar als nostres alumnes la història d’aquesta guerra i del règim que es va instaurar a continuació? Cal treballar amb ells la memòria històrica? Cal descriure i explicar què és el Valle de los Caídos o potser no cal? Estem segurs q ue només hem de parlar del terrorisme d’ETA i no de l’holocaust espanyol?
Potser seria més adequat fer com han fet altres pobles democràtics i portar a les aules de manera sistemàtica i fixada en el currículum, la memòria històrica. Per memòria històrica s’entén, senyor ministre, el descobriment social de la història immediata, plena de violència i de dolor, oculta per interessos ideològics, on també hi tenen cabuda les víctimes del terrorisme. Una memòria històrica que ha estat des de la Transició un tema prou tabú com per demanar que sigui contemplada amb profunditat, rigor i continuïtat si de debò volem assolir una formació cívica dels escolars, si de debò volem parlar d’educació.
