Quan diem o llegim una paraula fem referència a una realitat física o mental, real o imaginada. Si sento “elefant” dins meu veig una imatge d’un animal gros, de potes potents, orelles de vano i trompa. Si sento “foca” puc veure aquest simpàtic animal vora aigües gelades. Si me l’imagino amb una pilota al nas fent de tot menys de foca afegiré una nova informació: aquest animal ha patit molt per arribar a fer aquestes filigranes amb una pilota a la punta del nas, que són activitats que les foques no fan espontàniament. Aleshores podré arribar a pensar que a la propera convocatòria d’eleccions votaré pel partit animalista, perquè impedeixi unes pràctiques que fan que una foca deixi de ser una foca per convertir-se en Messi o en Gasol.
Quina imatge es desvetlla quan escoltem el sintagma “persona amb necessitats educatives específiques”? Segur que en podríem recollir unes quantes, d’aquestes imatges, però em sorprendria que algú digués que s’ha vist a ell mateix com quan ens mirem al mirall del lavabo de bon matí per descobrir els estralls que fa el temps en el nostre físic.
Jo com a…
“Persona amb necessitats educatives específiques” és un sintagma políticament correcte. N’hi ha hagut d’altres que eren vius en altres èpoques i que, afortunadament, dormen al bagul dels records excepte quan algú vol mostrar la seva indigència moral i les fa servir per desqualificar a una altra persona.
Per què dic això del mirall? Perquè tots som persones amb necessitats educatives específiques. En alguna activitat, tots mostrem algun nivell d’incompetència per desenvolupar segons quines feines –excloc d’aquest grup els experts que opinen de tot i que dominen els mitjans de comunicació social a totes les hores del dia i de la nit, persones d’un altre món que saben de tot, opinen sobre tot i són competents per emetre judicis en tots els temes humans i divins.
Miraré d’il·lustrar el que vull dir amb un exemple que em té a mi com a protagonista.
Exemple
Si en aquest món el que tingués un valor màxim fossin les competències per poder fer coses pràctiques com penjar un quadre, canviar la roda del cotxe, seguir les instruccions d’un plànol, aprofitar tot el que t’ofereix un programa informàtic o saber combinar el color de la camisa amb el jersei… jo seria una persona amb necessitats educatives específiques. Quan se’m punxa la roda del cotxe crido al RAC i com que em fa una vergonya gegantina reconèixer la meva incompetència m’invento una estranya malaltia que m’afecta l’esquena i que fa que el mecànic que ve a veure què m’ha passat no només em canviï la roda sinó que s’ofereixi a portar-me on sigui si el mal que pateixo m’ataca en aquells moments.
En ocasions com aquestes faig allò que diu que fa el cervell quan té una lesió en una zona determinada: en fa treballa una altra. Si jo tinc problemes tècnics i manuals utilitzo la competència de crear ficció per resoldre el problema.
I què passa als centre educatius
Hi ha molts nens, nenes, nois i noies que als centres educatius són sempre vistos i viscuts des d’una determinada necessitat educativa específica que ens invalida per descobrir quines altres competències tenen. Una persona amb síndrome de Down excel·leix, en general, en el tracte humà: són gent acollidora, propera, amable, somrient, que no té massa problemes per acaronar-te quan estàs en baixa forma. I una persona cega ens pot oferir un món sonor i tàctil que els vidents desconeixem.
Caldria que tots féssim aquest exercici de saber quines són les nostres necessitats educatives específiques, reflexionar més sobre aquesta terminologia que no deixa de ser una manera d’exercir un cert poder i una certa exclusió. Evitem, doncs, deixar-nos arrossegar per aquest corrent tan actual d’etiquetar-ho tot. Una etiqueta sovint és perillosa perquè amaga tot un món.
I per cert, a vegades deixaria a les mans d’algunes persones amb necessitats educatives específiques reconegudes les regnes d’aquest món. No en conec cap que hagi arribat a presidir un govern o una junta d’administració. En canvi conec algunes persones amb necessitats educatives específiques en el camp de l’ètica o de la moral que viuen de renda i que tot ho aprofiten per viure encara millor.
