Aquests dies, que es parla sovint d’adoctrinament a les escoles, he tingut al cap en moltes ocasions una frase de Marta Mata que sempre m’ha impactat: «Penso que és bo que els nens sàpiguen que els seus mestres són tan normals que fins i tot tenen la seva opció política –i/o religiosa– (segons el cas). I que són tan mestres que no la inculquen.» Aquesta cita és del llibre Diàlegs a Barcelona, número 19, d’una conversa entre Marta Mata i Pilar Benejam transcrita per X. Febrés, l’any 1987.
En aquest llibre la frase consta al capítol IV, titulat «La marginació del moviment de reforma pedagògica per part de la Generalitat». La conversa gira entorn de dos eixos: la reforma de l’ensenyament a través de la política activa i la llengua i les xarxes escolars.
Un altre paràgraf, del mateix llibre i capítol, ens diu: «Precisament, l’únic èxit polític que hem pogut tenir les esquerres en aquest camp després de dos anys de discussió de la Llei de normalització lingüística és que no s’arribessin a implantar dues xarxes escolars, que els nens no fossin separats per qüestió de la llengua i que el català s’introduís progressivament a la totalitat d’escoles, alhora que tots els nens haguessin de dominar les dues llengües en concloure el cicle escolar.»
«La frase que ha presidit la nostra acció és “NO SEPAREM ELS NENS”. La va pronunciar Alexandre Galí el 26 de juliol de 1966 a la segona conferència durant la primera Escola d’Estiu de Rosa Sensat.» Malauradament, és d’una gran vigència, i de nou hem de reivindicar el «No separem els nens» i cridar ben fort perquè el vent la faci arribar arreu de Catalunya i de l’Estat espanyol.
«Els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat
Retornant a la frase de Marta Marta, ens diu que «els mestres són tan normals», és a dir, diversos, plurals, com ho és la mateixa societat, però també són professionals, coneixedors dels drets de l’infant, respectuosos, responsables… potencien l’esperit crític per mitjà del raonament, en comptes d’inculcar-los un punt de vista extern, de l’educador o d’altri. I, sortosament, la majoria de les persones que ens dediquem al bonic ofici d’educar hi posem tota la voluntat per aconseguir infants lliures, que no són infants que fan el que volen, sinó infants que tenen criteri per saber què és el que cal fer.
Aquests dies es polemitza si hi ha escoles i/o mestres o professors que adoctrinen, i possiblement alguns n’hi deu haver, però una minoria mai ha de permetre una generalització en un col·lectiu tan gran com el dels mestres i professors, educadors del lleure… que diàriament treballem perquè infants i joves esdevinguin ciutadans i ciutadanes cívics i responsables individualment i col·lectivament dels afers públics.
Per combatre l’adoctrinament i el dogmatisme necessitem prioritzar el diàleg, la confrontació d’idees, la relativització de la veritat… posant en relleu les paraules que utilitzem, ja que en la societat del Whatsapp, en la qual estem, anem simplificant tant el missatge que això permet anar-lo repetint sense un pensament i un raonament que el sustenti. Aquest és un perill real amb què es troba el pensament crític, i és a un pas de l’adoctrinament, que no volem ni desitgem.
