Arriben les eleccions i sembla que toca demanar als partits tot allò que fa falta perquè l’educació del país tingui la qualitat que es mereix. I de fet, és un bon moment per prendre la temperatura i veure per on passem i on hauríem d’arribar. En els debats electorals l’educació no és un dels temes estrella i sovint s’hi passa de puntetes, o queda eclipsat per altres qüestions que semblen més transcendents. I apareixen també aquells temes que poden suscitar més controvèrsia i que se sol tractar des d’un punt de vista més populista o amb males intencions, com ara la llengua o l’adoctrinament.
Quan arriba la prova de foc dels pressupostos, el debat ja no ocupa tant d’espai mediàtic, i es fa evident que l’educació no surt gaire ben parada del repartiment. Si de veritat pensem que una bona educació és clau per a un país, per què no queda demostrat en els pressupostos? Fins al moment, tot i que hem avançat i millorat en educació, encara estem lluny del 6% de què gaudeixen altres països i comunitats de l’Estat. En aquesta campanya que ja s’acaba, la Fundació Jaume Bofill ha fonamentat en la recerca els reptes que tenim plantejats, i ha forçat el debat per posar èmfasi en la necessitat de transformació del sistema educatiu. Des de les Associacions Federades de famílies d’alumnes de Catalunya (AFFAC) també s’ha fet un crit d’atenció als partits demanant-los que es posicionin sobre el model educatiu que defensen.
Al costat de polítics que parlen poc d’educació, també hi tenim escoles on es parla poc de política.
Trobem a faltar en el centre del debat una aposta decidida per un sistema d’educació pública solvent i ben dotat. Durant aquesta pandèmia ha quedat palès que l’escola és un servei essencial i com a tal ha de garantir el dret a l’educació de tothom, una educació entesa com un bé comú que cal garantir i dotar de recursos. Encara són vigents paraules com les de Marta Mata a favor de “polítiques, obertes, públiques, d’educació, que configuren un model d’escola, no uniforme: l’escola pública”. Però encara estem lluny, que aquest model tingui un abast més gran.
Al costat de polítics que parlen poc d’educació, també hi tenim escoles on es parla poc de política. El debat entre mestres, i amb els infants i joves és molt excepcional. Se’n parla a les escoles, d’aquestes eleccions? S’explica per a què serveixen? Hi ha por per part dels mestres de tractar aquest tema de manera oberta? Defugim una responsabilitat si no ho fem? Segons Philippe Meirieu, “eI que es demana a l’escola és que faci possible la vida social i que prepari els joves per l’exercici d’una democràcia deliberativa”. Es fa difícil aprendre-ho si ni tan sols parlem de com funcionen unes eleccions, què es fa en un parlament, quins drets i deures tenim per a participar en la política…. Feu la pregunta als nens i nenes, petits o grans: heu parlat de les eleccions a l’escola? En aquests moments l’escola hauria de ser una àgora per abordar els problemes i els reptes des de baix.
La participació democràtica consisteix també en això: donar veu als infants i joves perquè expliquin com volen ser educats, què els agrada de l’escola i què troben a faltar. Més endavant ja podran participar d’altres maneres, però si no participen des d’ara, si no tenen drets per decidir, quina educació democràtica tenen? I és que no podem obviar que l’escola és un espai privilegiat per aprendre a exercir la democràcia, un espai de participació i de presa de decisions, que no pot estar aïllada del que passa a fora. I les eleccions són un bon moment per parlar-ne i fer entrar el món de fora a dins.
La participació democràtica consisteix també en això: donar veu als infants i joves perquè expliquin com volen ser educats, què els agrada de l’escola i què troben a faltar.
El que no tinc tan clar és si aquest és un bon moment per fer carta als reis polítics, en aquest mes de febrer, on se’ns acumulen tantes urgències! Però diuen que l’esperança és l’últim que es perd, i que no som aquí per rendir-nos, i per això tornem a reclamar que la política educativa posi al centre una educació pública ben dotada de recursos, acostant-nos al màxim al 6%, que aposti decididament per l’equitat, i que lluiti contra la segregació. A més d’unes quantes coses més, com ara:
- Més suport i confiança en els equips de mestres i menys decrets i normatives
- Més equips estables i coherents amb projectes diversos però tots de qualitat
- Més pensament crític i menys religió.
- Més 0-3 de qualitat
- Més currículums oberts i més autonomia real de centres
- Més educació més enllà de l’escola i més empoderament dels agents locals
- Més espais amables que dialoguen i es comuniquen amb el context
- Més diversitat com a valor
- Més projectes educatius amb la vida com a ingredient imprescindible i les persones com a matèria molt preuada
En definitiva: per una escola pública de més qualitat, el 14 de febrer deixarem les sabates al balcó!
