No soc filòloga, ni experta en llengua, només m’agraden molt les llengües, em serveixen per pensar, recordar, parlar, comunicar-me, aprendre, escriure i llegir… Quan vaig començar a veure tants desdoblaments, que entorpien l’expressió, que em recordaven els contes de Jannes Finn, no ho entenia, no hi estava d’acord.
Molta gent ho utilitzava, i ho utilitza, fins i tot en esferes com universitats, administracions, escoles… Els escriptors catalans, però, almenys els que jo llegeixo, no ho fan. En el meu cas, quan havia de publicar alguna cosa, sempre remarcava que no em desdoblessin nens i nenes, pares i mares… Que el genèric feia referència a tot el col·lectiu. Per a mi és evident que nens vol dir infants d’ambdós sexes.
Sé que hi ha una lluita feminista al darrere. Sé que hi ha hagut en la nostra llengua, i en altres, canvis, modificacions, correccions i recomanacions perquè cap col·lectiu es pugui sentir menyspreat. Però ara no és el mateix, no és deixar de dir una expressió o canviar un adjectiu que pot ser ofensiu, sinó que considero que se n’està fent un gra massa. S’està embolicant l’expressió a nivells de vegades grotescs.
Per sort, soc curiosa i sempre m’ha agradat molt llegir i vaig agafar el llibre de la Carme Junyent (bé, el recull Som dones, som lingüistes i diem prou). Crec que tothom l’hauria de llegir. Tothom que, sense pensar-ho massa, per imitació, desdobla; tothom que, pensant-ho molt, s’atreveix a posar noves normes lingüístiques en el seu àmbit de treball; tothom que vol saber-ne més; tothom que no hi està d’acord i/o l’obliguen a fer-ho.
Quan el vaig llegir, em vaig adonar que aquest cop no era jo sola la que hi estava en contra sinó que un grup de dones lingüistes opinava el mateix i ho raonava i explicava ben clarament, des del coneixement. Tal com es diu en el recull d’articles, utilitzar el masculí genèric no té res a veure amb ser feminista, amb el patriarcat ni amb el poder dels homes. En català, el gènere no marcat és el masculí.
La llengua és viva i potser evolucionarà i sorgiran noves formes de dir, paraules noves… Què passarà, per exemple, amb la gent que no es considera binària? El llenguatge ens ha de servir sobretot per entendre’ns i ha de buscar l’economia de mots. Frases com ara: «Benvolguts pares i mares dels nens i nenes de l’aula dels pingüins i les pingüines, us convidem a la reunió que tindrà lloc… Us preguem que vingueu sense els germans/germanes petits/petites… Si us plau, confirmeu a les/els mestres la vostra assistència…» no ho afavoreix.
És evident que la discriminació cap a les dones existeix com un fet social i cultural, no lingüístic. Existiria malgrat que parléssim d’una altra manera. No n’hi ha prou amb parlar així perquè les dones cobrin igual que els homes, perquè se les consideri igual de competents, se les respecti i valori… Tal com es diu en el llibre esmentat: «El gènere no marcat o masculí genèric és inclusiu, un tret lingüístic característic de les llengües romàniques».
Vaig sentir a les notícies la mort de la Carme Junyent. No la coneixia, però sabia del seu amor, gran coneixement i defensa de la nostra llengua. Sabia que havia fet un recull d’articles juntament amb altres dones i lingüistes, que a mi m’havia agradat i ensenyat molt. Em vaig sentir trista.
Li agraeixo de tot cor les seves aportacions i la seva lluita per la llengua.
