Veiem amb perplexitat com creixen els discursos negacionistes on els agressors troben estímul i impunitat per continuar exercint tot tipus de violències. Violències, que, malauradament, si revisem les estadístiques, van en augment, en el que portem d’any a l’estat espanyol hi ha més víctimes mortals que la totalitat del còmput del 2022.
Es tracta de feminicidis i pensem també en totes les situacions de violència en les parelles que sense arribar a l’assassinat provoquen un patiment insuportable a les dones per les contínues agressions físiques, psicològiques, sexuals i econòmiques, de les quals els infants d’aquestes famílies també en són víctimes.
Es tracta també de la violència vicària. Des de l’any 2000 més de 50 infants han estat assassinats a mans dels seus pares, parelles i exparelles de la mare per a fer-li mal a ella.
Es tracta de la falsa Síndrome d’Alienació Parental (SAP) que ni el DSM-V de l’Associació Americana de Psiquiatria ni la CIE-10 de l’OMS no reconeixen i que consisteix a culpabilitzar les mares de manipulació quan les filles i fills d’aquestes relaten abusos sexuals i no volen ser amb el pare en un context judicial de disputa per la custòdia. Es tracta del fet que la paraula de la mare no té crèdit i és posada en dubte, es tracta d’operadors jurídics que des del poder patriarcal i misogin revictimitzen aquestes dones, les allunyen de les seves criatures i donen la custòdia al pare denunciat. Aquestes “Mares protectores” revictimitzades per una administració de justícia que és de tot menys justa es veuen en el trist dilema de denunciar o perdre el contacte amb les seves criatures.
Aquest 25N, parlem i també volem denunciar el genocidi a la comunitat palestina, de l’assassinat d’infants i dones i homes desarmats. I no oblidem que també Rússia i Ucraïna continuen inundant carrers de por. Milers de persones, sobretot dones i criatures, es veuen obligades a abandonar els seus països, les seves cases. Volem denunciar la violència que explota amb els conflictes, que es nodreixen del comerç d’armes fabricades pels especuladors de la guerra que s’enriqueixen amb el dolor i la mort.
Parlem de l’exercici de poder per conquerir i dominar terres i pobles, de l’extractivisme que condemna a l’exili econòmic i climàtic de milers i milions de persones, que malviuen o moren en l’intent de trobar una mida millor i que passen factura als col·lectius més vulnerables, com les criatures i les dones.
Parlem de la violència sexual que amb diferent intensitat afecta les dones i les nenes, en la brutalitat dels conflictes bèl·lics i en la vida quotidiana de les dones i les nenes del nostre entorn.
Aquest 25N tornem a denunciar totes les formes de violència i hi posem de manifest la nostra radical oposició i la necessitat de transformar aquesta opressiva realitat. I com a educadores feministes fem una crida a visibilitzar les violències que ocorren als nostres centres educatius, a les nostres alumnes, a les seves mares, a totes les persones LGTBIQ+ de la comunitat educativa.
De la mateixa manera que la desigualtat s’aprèn, també es pot desaprendre
Perquè la violència s’alimenta també de formes complexes de desigualtats intersectades, el masclisme, el capacitisme, el racisme, l’homofòbia i la transfòbia. Però, de la mateixa manera que la desigualtat s’aprèn, també es pot desaprendre.
La societat en el seu conjunt i les institucions en particular són les responsables de l’educació en igualtat de les noves generacions. I l’escola té un paper fonamental. Per poder exercir-lo necessitem polítiques públiques reals, no bones intencions sobre el paper. Necessitem recursos: hores de dedicació, pressupost, seguiment i avaluació dels plans proposats pel Departament, existència d’una educació afectivosexual obligatòria i amb garanties per a tothom, i accions i plans reals de prevenció de desigualtats amb les dotacions econòmiques i horàries corresponents.
Perquè volem educar en la no-violència, en la llibertat i la justícia social, aquest 25N cridem molt fort, PROU, PROU, PROU!!!
