Autor: Redacció

En els darrers mesos hem viscut diferents polèmiques al voltant d’actuacions de l’exèrcit espanyol en la vida civil i educativa. I el ministre de Defensa en funcions, Pedro Morenés, va propugnar, justament a Barcelona, la necessitat de que els nens i nenes coneguin de primera mà i des de ben petits el que l’exèrcit espanyol i els militars que el composen fan, és a dir “defensar els nostres drets i llibertats” amb la “seva pròpia vida, donant exemple de valors i patriotisme”.

Fa uns anys que procuro anar a la de Xamfrà, el centre de les arts escèniques, la dansa i la música del Raval, i hi vaig perquè poder veure com treballen és per a mi un regal, un regal de satisfacció, d’emoció, d’il·lusió, d’alegria i d’esperança, perquè fan de la utopia realitat.

El disseny de l’espai públic i l’organització de les activitats que s’hi duen a terme s’haurien de fer tenint en compte, tant com sigui possible, els infants. Sense menystenir la seva funció, cal treballar per tenir espais i activitats que puguin compartir persones de diferents edats i que afavoreixin la iniciativa i l’autonomia dels més petits.

Deixar fer és acompanyar i descobrir la tímida frontera que neix i que existeix entre el poder i el no poder,
entre la raó i l’acció, entre el sí i el no.

Aquests 10 anys de crisi econòmica ens hem atipat de sentir que l’atur laboral es resol amb formació, que les persones sense feina segur que en trobaran si es formen; en definitiva, que la formació és el desllorigador que ens obrirà totes les portes. Tenim ja prou evidència que això no és veritat. És clar que l’educació ha de formar part de la solució, només faltaria, per això existeixen les escoles, per servir la societat que les ha creades. Però igualment sabem que les desigualtats, l’exclusió i els problemes socials s’han d’afrontar, gestionar i mirar de resoldre amb les polítiques adequades.

Són molts els estudis i els autors que demostren els beneficis de la pràctica de l’activitat dramàtica des de petits. I què passa quan l’apliquem a l’escola? El teatre ofereix un espai i un temps que permet l’expressió lliure dels infants. Un moment on aturar-se i deixar-se emportar per situacions i personatges imaginats i desitjats.

Algunes reflexions sobre el programa anomenat “Escola Nova del segle 21: Aliança per un sistema educatiu avançat”, proposta que té elements importants i positius (intercanvis entre centres, possibilitat d’establir xarxes, sacsejar el sistema actual…) però com totes les iniciatives té altres qüestions que em generen dubtes.

Els grups de treball són una opció prou vàlida i interessant per aquesta formació continuada que demana la nostra professió avui. Així el grup pot ser l’espai i el temps per compartir expectatives, coneixement, reptes i també problemes. els problemes que ens trobem en la nostra vida professional.

Sortir a passejar hauria de ser un luxe, un plaer pels infants i pels adults. Un moment que permeti que el temps s’aturi per gaudir amb les noves descobertes, amb les petiteses que sovint apareixen al atzar, sense massa planificació. I així sabrem que en cada passejada hi haurà mil aprenentatges i tots i cada un d’ells seran diferents. Perquè igual com cada passa que fem, cada infant és únic i irrepetible també.

El que avui faig a través d’unes línies als mitjans és comentar un dels temes sobre les escoles bressol de l’Ajuntament de Barcelona que m’hauria agradat poder parlar personalment amb l’alcaldessa, senyora Ada Colau, però com que fins ara no ha estat possible he decidit fer-ho públicament.