Autor: Redacció

Benvinguda sigui la innovació, l’esforç per canviar i millorar l’ensenyament i l’educació. Cal, però, avaluar el que fem, el que inventem, per assegurar que estem educant correctament, amb tot el que això representa.

Les noves tecnologies ens han aportat beneficis impensables fa només dues dècades, però resulta depriment observar com acceptem els seus perjudicis, amb un conformisme i una submissió, com si penséssim que és el peatge que hempagar, com si fos unales plagues d’Egipte.

Què és més important viure feliç o guanyar molts diners? Tenir una vida tranquil·la d’acord amb les pròpies necessitats o tenir més que altres persones? Són qüestions que afecten a la vida i que no es tenen massa en compte; pensar-les o preveure-les ajudarien, més endavant, a evitar frustracions…

L’educador hauria d’examinar-se, amb naturalitat, sobre la seva vocació. La vocació sovint és un do, però es pot afavorir. I si un s’hi reconeix jo diria que hi ha de respondre. Hi ha els grans noms que tots tenim al cap i que que admirem i fan respecte; i d’altra banda hi ha, sobretot, l’estol anònim de mestres que fan el país i que els nostres infants recordaran.

Cada cop més, donar veu i escoltar els infants i joves, els ciutadans fins a divuit anys, es veu com una font d’inspiració per trobar solucions a temes o problemes. Ells, com nosaltres els adults, també viuen en els pobles, en els barris i en les ciutats, i per tant es plantegen qüestions que moltes vegades als adults ens poden passar desapercebudes o ni se’ns acudeixen.

La pública és l’escola de tothom. Les innovacions s’han de fer als centres que estiguin a l’abast de totes les famílies, siguin de la condició econòmica, social o ètnica que siguin. Si els canvis positius no poden beneficiar totes les persones seran uns canvis insuficients, uns canvis per a unes elits que deixaran de banda les famílies en situacions més desafavorides.

A partir del curs vinent podrem afegir, a la informació sobre els infants que inicien el parvulari, l’informe pediàtric, que, segons se’ns diu, té com a objectiu «agilitzar la detecció precoç i el tractament de possibles dificultats d’aprenentatge». El podria entendre per als infants amb problemes físics, psíquics o sensorials, encara que generalment estan atesos en serveis especialitzats –CREDA, CDIAP… Per a la resta, em sembla una violació de la seva intimitat.

Potser seria més adequat fer com han fet altres pobles democràtics i portar a les aules de manera sistemàtica i fixada en el currículum, la memòria històrica. Per memòria històrica s’entén, senyor ministre, el descobriment social de la història immediata, plena de violència i de dolor, oculta per interessos ideològics, on també hi tenen cabuda les víctimes del terrorisme.

Reivindiquem avui, en la nostra societat on la figura del mestre ha estat desprestigiada i molt mal entesa, el desig, la vocació, les ganes de ser-ho.

Totes les persones, els ensenyants també, podem tenir les nostres creences, que ens poden ajudar a viure i a ser feliços, però… tenim dret a induir els infants que s’hi acostin? Tenim dret a traspassar creences a infants o adolescents que es fien de nosaltres, que esperen que no els enganyem, que esperen que els ajudarem a créixer i a madurar amb un xic d’esperit crític? Criticarem, amb raó, el nou currículum de religió de la LOMCE, que implica explicar creences religioses a l’alumnat: només les creences religioses són criticables?