Els germans Dardenne són responsables d’una filmografia envejable. Repassem alguns títols: “La promesa”, “El hijo”, “Rosetta”, “El niño”, “El silencio de Lorna” “El niño de la bicicleta” i ara aquesta “Dos días, una noche”.
Ulisses va necessitar una bona colla d’anys per tornar a Ítaca. En el seu viatge va patir tota mena de desgràcies, però també moments de repòs per fer memòria de tot el viscut mentre una dona molt bella intentava retenir-lo al seu costat. El viatge de la protagonista de “Dos días, una noche” és el d’una dona casada amb dues criatures que està sortint airosa d’un procés de depressió i que s’assabenta que a l’empresa on treballa, el propietari ha tingut una pensada malèfica: si els seus companys de feina volen cobrar la paga extra de mil euros han de votar perquè es faci efectiu l’acomiadament de la jove.
Ella, ajudada pel marit que sempre està al seu costat, ha de visitar els companys i companyes de feina per convèncer-los que dilluns tornin a votar i el resultat sigui que no se l’acomiadi i ells, és clar, renunciïn a la paga extra.
I en aquests trobades coneixerà els motius que tenen uns i altres per estar a favor o en contra del que els demana. Solidaritat o mirar els teus propis i legítims interessos, perquè tothom està a la corda fluixa i tothom sap que amb aquesta paga podran tapar alguns forats en les seves economies migrades.
Costa imaginar-se un final. Si guanya la noia direm que això és cine i que el món no és de color de rosa. Si perd, sortirem de la sala arrossegant-nos i només ens falta això, que la màquina de crear somnis ens els faci perdre. Els Dardenne troben un solució que tot ho deixa obert però que ens dóna una lliçó de cine i de vida i com, a vegades, el cine de Robert Guédiguian.
Com sempre, la realitat més real, més allunyada de metàfores buides de sentit és el que ofereixen aquests dos germans belgues. A més, cal destacar que les seves obres són òptimes per il•lustrar qualsevol debat que giri al voltant de l’ètica i de la moral. No jutgen, senzillament mostren les coses tal com són, no com ens agradaria que fossin i deixa que l’espectador prengui partit. O no.
Marion Cotillard, l’actriu que dóna vida a aquesta dona angoixada que només pot reposar quan es pren un parell de pastilles, ens regala una de les seves millors interpretacions. Els secundaris són tan creïbles que penses si no arribaràs tu mateix a sortir a la pel•lícula o la gent de la teva escala.
Pel•lícula sobre el món global que estem construint o que algú construeix per nosaltres i sobre la necessitat d’oferir algunes resistències, si no volem ser engolits per unes relacions, en aquest cas laborals, que aconsegueixen que els iguals ens tornem llops per als nostres iguals.
Treballador contra treballador. Un empresari que els passa la pilota. Una versió que cada dia va prenent més força. De nosaltres depèn canviar-ho i acabo aquí perquè ja se’m veu massa el llautó.
Els Dardenne han de ser dos, perquè si només un fos un seria increïble.
Fitxa tècnica:
Direcció i guió: Jean-Pierre Dardenne i Luc Dardenne
Intèrprets: Marion Cotillard, Fabrizio Rongione, Pili Groyne, Simon Caudry
Bèlgica, França, Itàlia, 2014
Duració: 95′
Estrena a Espanya: 24 octubre 2014
(font de la fitxa tècnica i del cartell: www.labutaca.net)
