El passat 10 d’abril va tenir lloc la IV Jornada d’Instituts escola de la Federació de MRP de Catalunya (el podeu recuperar a Youtube). El fil conductor de la trobada virtual era l’equip educatiu, donant a entendre que la consolidació d’aquest és un dels elements centrals a l’hora de plantejar-se altres reptes.
Una de les empreses més difícils a l’hora de posar en marxa un institut escola, a jutjar pel testimoni de companys i companyes d’aquests centres que des del 2017 ens ajuden a conèixer la realitat dels instituts escola des de dins, és la construcció d’un equip compacte. L’equip es basteix a partir d’un projecte educatiu únic, i només sobre aquesta base és possible plantejar-se el que hem descrit sempre com a grans oportunitats d’aquests centres: un curriculum comú, una línia pedagògica compartida, uns temps i espais educatius progressius i adaptats a les necessitats de la infància i l’adolescència però inspirats en una mateixa concepció del temps i de l’espai com a marcs educatius.
Parlar de l’educació de la infància i la joventut com un procés continuat en el nostre sistema educatiu és poc més que una quimera. A la ja crònica i imperdonable escletxa que separa els dos cicles d’educació infantil (això es mereix un article sencer) s’hi afegeix el solc injustificable que hi ha entre l’educació primària i l’educació secundària obligatòria. Més incomprensible, encara, des del moment que la LOGSE (1990) va establir un tram d’ensenyament obligatori dels 6 als 16 anys per tota la població. A l’hora de pensar com s’hauria de plantejar la nova “arquitectura escolar” es va parlar molt de reconversió de centres d’EGB en IES, de l’ingent esforç que suposava l’allargament de l’escolarització obligatòria fins als 16 anys i el seu impacte en el professorat de secundària, no preparat per a la “nova diversitat” que els queia a sobre, però ningú, des de les veus oficials de ministeris i conselleries, ningú, va dir ni mu per donar solució a un problema evident: mantindrem les diferències en les condicions laborals entre el professorat que ha de fer-se càrrec d’aquest tram obligatori o bé avançarem cap a unes disposicions comunes? Podríem plantejar-nos un currículum únic per aquesta etapa obligatòria comuna? O encara més: farem alguna cosa perquè el “nostre alumnat” (el dels centres públics) cursi aquesta educació obligatòria en un únic centre, com faran els titulars dels centres privats? I aquesta és la clau del problema.
Com expliquem sempre, i les nostres Jornades volen posar-ho en valor, la virtut dels instituts escoles és construir a contracorrent una única realitat tant a nivell de projecte com d’equip. D’això últim anava la IV Jornada.
Virtut que van tenir, el 1918, els agosarats de la Institución Libre de Enseñanza que van pensar en un model de centre que vetllés no només per l’ensenyança bàsica d’aleshores sinó també en la següent, la secundària. I, tal com ens va explicar de forma documentada i amena el professor Antonio Moreno, van bastir un “instituto escuela” pioner, on els premis i càstigs eren bandejats, amb l’observació i la ciència com a mètode, amb un sistema d’avaluació de l’alumnat diferent, i amb un paper dels docents molt diferent al model autoritari imperant en aquell moment. Per això aquesta institució es va convertir, alhora, en centre de formació de professorat en aquests nous plantejaments pedagògics, a l’avantguarda del què s’estava fent a Europa, sens dubte.
Un equip educatiu compacte és el que hi ha darrera de la transició tranquila en el canvi d’etapes que ens van explicar la Maria Salgado i en Josep A. Garcia, de l’IE Costa i Llobera. Per l’alumnat el pas d’una etapa a l’altra és, i ha de ser, un continuum. Convé que l’equip educatiu que l’acompanya faci el possible perquè això sigui així, i les barreres fictícies que ha construït la nostra burocràcia interfereixin el mínim en aquest procés. El claustre s’organitza en “nodes” interetapes que faciliten el treball compartit, es cuiden els espais comuns on coincideix el professorat, a més d’una relació especialment cuidada entre els alumnes de 6è i 1r d’ESO (preguntes – respostes sobre el canvi d’etapa) i reunions conjuntes de les famílies d’amdós cursos. Aquestes són algunes de les aportacions més interessants de la comunicació que van presentar els companys d’aquest experimentat centre de Barcelona.
I només amb un sòlid equip un centre es pot plantejar el salt “Del #Junt@sMilloral #MakingMangrané” que ens explicaven la Dolors Queralt i l’Alberto Esteban de l’IE Daniel Mangrané. De dimensions més petites que l’anterior i en un entorn totalment diferent com és la població de Jesús, a les Terres de l’Ebre, l’equip educatiu és l’ànima d’una transformació que vol fer arrelar encara més el projecte en el conjunt de la comunitat educativa. Partint d’una planificació setmanal que està a l’abast de tothom, es dóna molta importància al clima relacional entre docents, cuidant especialment els espais comuns i de trobada, potenciant els lideratges formals establerts però també els informals, posant a l’abast espais de participació de la comunitat del centre com, per exemple, amb els pressupostos participatius en temes que interessen l’alumnat. Aquestes també van ser pinzellades d’il·lusió i transformació que ens aportà la Jornada.
I si hem fet evidents les diferències en la formació inicial requerida i la diferent experiència professional entre docents d’educació infantil i primària, per una banda, i professorat de secundària, per l’altra, sembla lògic que ens plantegem alguna manera de compensar aquesta diferència. La tercera part de la Jornada va estar dedicada precisament a explicar una proposta inicial de continguts per a un possible postgrau d’Institut escola a la manera de formació comuna i, alhora, complementària, per facilitar la mobilitat entre professorat de diferents etapes, i a donar algunes pistes sobre per on pot anar la Millora de la Formació inicial (MIF) dels futurs mestres i professors.
Els instituts escola ofereixen més oportunitats d’avançar cap un projecte i un equip més coherent, integral i enriquidor. Però fa falta una formació, en format postgrau, per fer mestres més profes i profes més mestres
La formació comuna i complementària que proposem en format de postgrau va adreçada a totes i tots els professionals que exerceixen, o volen exercir, en Instituts escola. Pensem que cal aprofundir en els aspectes d’aquests centres integrats que, des del nostre punt de vista, ofereixen més oportunitats a l’hora d’avançar cap un projecte, un equip, una organització, un curriculum, una metodologia… un centre educatiu més coherent, integral i enriquidor. I, alhora, oferir una formació complementària en aquelles qüestions bàsiques de l’etapa obligatòria “desconeguda” pels professionals (bases psicopedagògiques de la infància, per exemple, per a professorat de secundària; gestió dels desencontres adolescència – institució escolar, per exemple, per a mestres d’infantil i primària). Una proposta de postgrau que vol ser un espai de coneixement recíproc i de mutu reconeixement entre professorat de diferents etapes que no sempre han viscut i treballat de costat, i una eina habilitadora per fer possible la mobilitat entre etapes i el desenvolupament d’una carrera professional que salvi l’obstacle dels cossos docents. Com ens agrada recordar, fer mestres més profes i profes més mestres.
El programa de Millora de la Formació Inicial (MIF), en el que venim participant des de l’inici, planteja canvis substancials des de la mateixa selecció de les persones aspirants a docents, cosa que influeix fins i tot en la consideració social de la professió. Vam explicar com es pensa reforçar la formació bàsica, comuna, psicopedagògica per a tots els aspirants, una de les mancances a resoldre de forma més urgent. Com ha de plantejar-se una millora pedagògica de les facultats d’educació, precisament les que han de mostrar una qualitat pedagògica modèlica, amb la incorporació de professionals en actiu que puguin aportar experiència pràctica de qualitat. De quina manera han de canviar els plans d’estudis per tal que permetin i garanteixin una mobilitat entre etapes que doni una perspectiva de carrera docent més àmplia i amb més possibilitats. Com, en definitiva, això ha d’anar lligat amb la posterior formació permanent dels docents. O per on ha d’anar la millora de les pràctiques en centres educatius i el seu pes en l’habilitació o no dels aspirants.
Aquestes espurnes d’esperança que representen les experiències reeixides que omplen les nostres Jornades i les notes d’utopia que sonen en les nostres propostes no deixen de ser, com els mateixos instituts escola, una realitat minoritària. Per això és inevitable plantejar-se si, a part d’aquesta realitat en certa manera marginal, estem disposats a prendre una actitud valenta i buscar solucions a unes barreres cròniques que s’han volgut obviar o normalitzar massa temps i que anem posant sobre la taula Jornada a Jornada. És a dir, si ens aventurem a buscar alternatives, més enllà dels oasis que representen aquests centres, a les barreres entre etapes, entre centres, entre el professorat.
El més esperançador de tot plegat és que aquesta alternativa, en els instituts escola, ja és una realitat.
