En un temps incert com el que estem vivint, davant dels panorames més catastrofistes, després de les restriccions, protocols i mesures sanitàries, de nou és el temps de l’educació. Una educació que hem reivindicat i continuem fent-ho com a essencial, que ha d’arribar a tots els infants i joves i a totes les contrades per garantir la igualtat d’oportunitats i un èxit educatiu que els ha de permetre desenvolupar-se com a ciutadanes i ciutadans crítics i compromesos.
El sociòleg Danillo Martucelli fa uns anys ja ens advertia com havíem d’entendre que l’educació en la incertesa era quelcom que arribaria per quedar-se, sobre la qual havíem d’educar les criatures d’un futur que ara ja és present.
Però ens creiem aquesta màxima? Han estat tants els desequilibris en aquest món incert que s’ha trencat la corda? La xarxa ja no aguanta? Aquestes i moltes preguntes venen a la ment.
Sabem que la tasca d’educar és una tasca social, des del compromís ètic de la nostra feina és quan entenem aquesta essencialitat educativa, la fem estable i la transmetem allà on som, com a professionals de l’educació. Portem uns anys amb molt soroll al voltant de l’escola, amb moltes reivindicacions (lícites i necessàries, per altra banda), però que no ens hem aturat a reflexionar. Per què ho fem? Com ho estem fent? Amb quina finalitat? Ens han perdut les formes, potser, però també el contingut, ens hem perdut en les màximes, decadents, per instaurar-nos en la queixa, sense pensar a qui estem transmetent aquests valors i aquests principis, ni a costa de què volem aconseguir canvis en el sistema.
És l’hora de tornar-nos a unir, de debatre, de cercar opcions que ens satisfacin per millorar el sistema, per cuidar-lo i no malmetre’l, tot estimant-lo i estimant-nos; sense això estarem perduts
Des de l’escola el que desitgem prioritàriament és treballar, sense soroll, sense tants incendis que la colapsin i la facin entrar en xoc. Un xoc degut a molts motius: pandèmia (restriccions, estrès, malestar, pors i protocols interminables), escassa inversió educativa (no arribant a més del 3%, quan s’havia promès arribar a un 6% del PIB), amenaces jurídiques per motius de llengua, poc acompanyament, fruit d’unes retallades que van portar la bandera de la formació a cost zero, crisi econòmica i social, canvis horaris, canvis curriculars… Una escola inclusiva en vies de desenvolupament, que atén cada cop a més infants amb dificultats. I uns docents cada cop més cansats amb molta burocràcia i amb necessitats de reconeixement de la nostra tasca i col·laboració per part de l’administració. On s’hi suma la poca o escassa militància vers sindicats, associacions de mestres, o altres col·lectius, crítics per construir propostes de millora. Els focs que han encès les brases han estat molts i molt diversos. Toca focalitzar, reconstruir i arribar a acords i consensos.
És l’hora de l’educació i ho hem de dir ben alt, és hora de teixir de nou, de cosir i renovellar allò malmès, de confiar, d’avançar i de generar escenaris que malgrat l’equilibrisme ens donin estabilitat. Volem treballar, volem transformar l’educació, volem actualitzar-la als nostres dies, però per això l’escola necessita serenor, complicitats, suport i molt treball en equip. Equips multidisciplinaris amb un objectiu comú, el d’educar, amb un sistema que doti de possibilitats i oportunitats i trenqui cada cop més l’estigma de la segregació, més accentuada per la crisi que vivim.
És l’hora de tornar-nos a unir, de debatre, de cercar opcions que ens satisfacin per millorar el sistema, per cuidar-lo i no malmetre’l, tot estimant-lo i estimant-nos. Sense això estarem perduts, com un vaixell a la deriva que vol arribar a port en una mar sense fi.
