Les escoles i instituts de Catalunya, com les d’arreu del món, s’enfronten cada cop més a reptes socioeducatius complexos i canvis constants en les polítiques educatives. Fenòmens com la creixent pobresa infantil, l’impacte de la digitalització o la davallada de l’ús social del català converteixen els centres educatius en espais d’intervenció prioritària per a les administracions. No obstant això, molts dels reptes actuals —com les desigualtats en el rendiment acadèmic, l’abandonament escolar, la diversitat creixent a les aules o la bretxa digital— excedeixen la capacitat d’actuació de les escoles i instituts si han d’afrontar-los de manera aïllada.
Tot i que les polítiques d’autonomia escolar han permès una major adaptació dels centres al seu entorn i han potenciat la presa de decisions des de dins, aquestes s’han demostrat insuficients per donar resposta a reptes sistèmics com l’equitat, la inclusió o la millora dels aprenentatges. Aquesta situació ha generat, en molts casos, una sensació d’aïllament per part dels centres, sobretot aquells situats en contextos vulnerables, i una major desigualtat en l’oferta educativa.
Arreu del món s’estan explorant models alternatius de governança escolar que superen els límits del centre educatiu. Un dels més destacats és el de la zona educativa, entesa com un àmbit territorial delimitat on diversos centres, administracions i agents del territori treballen coordinadament per fer front a necessitats compartides i impulsar projectes educatius comuns. Experiències en països com Portugal, Xile, Països Baixos o Irlanda del Nord evidencien el potencial transformador d’aquest enfocament territorial.
A Catalunya, la mateixa Llei d’Educació (LEC), en el seu article 176, contempla les zones educatives com a unitats de programació de l’oferta educativa i de coordinació territorial. Malgrat que aquest marc legal existeix, el desplegament de les zones ha sigut inexistent, i no hi ha hagut una atribució clara de funcions en àmbits pedagògics, de governança ni de coordinació integral entre agents.
Els models més consolidats de zona educativa apunten cap a una governança compartida i arrelada al territori, que fomenta aliances estables entre escoles, administracions i agents comunitaris. L’evidència apunta de forma emergent que aquest enfocament permet dissenyar respostes educatives adaptades a la realitat de cada zona, fonamentades en criteris de proximitat, corresponsabilitat i sostenibilitat. També permeten compartir recursos d’acompanyament pedagògic i per al suport administratiu als centres. A més, si es coordinen amb altres polítiques públiques (socials, sanitàries, culturals), les zones educatives poden contribuir de manera significativa a la millora de l’equitat, del benestar de l’alumnat i de la qualitat educativa.
Assolir aquests objectius implica també repensar el model d’autonomia escolar i d’avaluació. Cal avançar cap a sistemes més democràtics i horitzontals, basats en la confiança i la col·laboració entre agents, però també en la definició d’objectius compartits i avaluables a escala de zona.
Amb l’objectiu de posar sobre la taula aquestes qüestions i debatre’n les implicacions, el pròxim dilluns 2 de juny a les 9h, tindrà lloc a la sala d’actes de Rosa Sensat una jornada organitzada per la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB), el Consorci d’Educació de Barcelona (CEB) i la Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC), en el marc del projecte europeu ACCOUNTED, finançat pel Consell Europeu de Recerca (ERC).
La jornada, adreçada a responsables de polítiques educatives, tècnics locals d’educació, serveis educatius i inspecció, col·lectius de professionals de l’educació, i investigadores en l’àmbit de les polítiques educatives, vol ser un espai de reflexió i aprenentatge compartit a partir d’experiències internacionals i locals que han desenvolupat models de governança territorial per donar suport a la millora educativa. Els objectius centrals de la trobada són:
- Difondre experiències de zones educatives amb funcions de governança i coordinació educativa.
- Analitzar l’impacte d’aquestes polítiques en àmbits com el rendiment acadèmic, la qualitat pedagògica, la corresponsabilitat entre agents i el benestar dels membres de la comunitat educativa.
- Reflexionar sobre els reptes que implica implementar aquest tipus de polítiques a Catalunya i la seva possible transferència al nostre context, tenint en compte la diversitat territorial.
En un moment en què les desigualtats educatives s’accentuen i les demandes socials són més complexes, la col·laboració i la governança territorial són claus per garantir una educació de qualitat per a tot l’alumnat. Les zones educatives no són només una estructura de coordinació i treball en xarxa: són una oportunitat per repensar el sistema educatiu des de la comunitat, la confiança i el compromís compartit.
El Diari de l’Educació, 2025