Actualment, ens trobem davant un escenari clar: una de cada quatre persones té més de 65 anys. Si acceptem que l’educació és una eina imprescindible al llarg de tota la vida, aquesta dada posa de manifest la necessitat d’adaptar els serveis i espais d’aprenentatge a les seves realitats i necessitats. Davant les dades del 2025 de l’Idescat, la població total de Catalunya és de 8.113.490 persones, de les quals la gent gran representa el 25,96%. Són més de dos milions de persones que necessiten actualitzar coneixements bàsics per no restar al marge de la vida social bàsica.
Aquest grup de població es troba amb diverses dificultats per adaptar-se al canvis i característiques de la societat actual. Com diu el pensador Zygmunt Bauman, la societat líquida de la qual ens parla implica adaptacions imprescindibles com, per exemple, les que es deriven de les transformacions tecnològiques i socials. Els canvis s’esdevenen a un ritme vertiginós, deixant enrere a aquells que no poden seguir-los.
Al taller de Cultura Digital que realitzem al Barri de Canyelles amb l’associació Canyelles Aprèn, una participant em va dir: «El problema és que tot va molt ràpid. Quan jo he après a afegir algú al meu telèfon mòbil, la forma de fer-ho ja ha canviat». Aquesta sensació d’inestabilitat i de no arribar a temps genera una bretxa digital que, al seu torn, crea barreres importants per a la seva participació com a ciutadans actius.
Hi ha una forta relació entre la bretxa digital i la desigualtat social, puix que aquesta bretxa provoca que una part de la societat quedi exclosa del nou paradigma tecnològic i social. Aquesta exclusió afecta especialment les persones grans, que sovint es troben amb barreres tant materials com culturals a l’hora d’integrar-se digitalment.
Hi ha una forta relació entre la bretxa digital i la desigualtat social, puix que aquesta bretxa provoca que una part de la societat quedi exclosa del nou paradigma tecnològic i social
Segons la Fundació Ferrer i Guàrdia, aquesta bretxa es pot analitzar des de tres dimensions fonamentals. La primera, l’accés, fent referència a la disponibilitat d’infraestructures tecnològiques com dispositius, connexió a internet i serveis digitals bàsics. Aquí trobem que les persones de més de 75 anys tenen un índex d’ús d’internet molt més baix. La segona dimensió fa referència a la capacitat real de fer servir les tecnologies. No es tracta només de tenir un mòbil o un ordinador sinó de saber com fer-les servir amb seguretat i autonomia. Quan desenvolupen el taller veiem que moltes persones grans tenen por de “tocar” per si s’equivoquen, i això limita molt les seves possibilitats de pràctica i aprenentatge. És bàsic treballar aquesta dimensió més actitudinal. L’última dimensió és l’aprofitament, probablement és més important i alhora invisible. Parla de la capacitat de les persones per integrar el món digital en les seves vides quotidianes de manera útil i significativa. És a dir, que la tecnologia sigui una eina per resoldre problemes, comunicar-se, accedir a serveis públics, participar políticament o tenir oci. Quan aquest aprofitament no es produeix, no només hi ha una exclusió digital, sinó una pèrdua de drets i oportunitats.
La bretxa digital no és només un problema tecnològic, sinó social i educatiu. Requereix accions concretes, com la que desenvolupem a Canyelles, que parteixin de les necessitats reals de les persones, des del respecte, la paciència i el reconeixement dels seus sabers previs. En paraules de Freire, no es tracta de transmetre coneixement, sinó de construir-lo juntament amb elles, des del diàleg i pensant en millorar la vida d’aquest col·lectiu.
L’experiència de Canyelles pareix de pensar que l’aprenentatge només pot ser significatiu si es fonamenta en les experiències i codis culturals propis dels aprenents. El pedagog Paulo Freire, en els seus treballs per la transformació social a Guinea-Bissau, va remarcar que l’aprenentatge de la llengua portuguesa pels habitants de Guinea “era completament aliena a les pràctiques socials diàries del poble […] una forma de codi lingüístic que era impossible de desxifrar, i que seria inútil aprendre, no tenint aplicació en el context de les seves vides”. Aquesta crítica a l’“esquizofrènia cultural” imposada pels sistemes educatius desconnectats de la realitat es pot extrapolar al món digital actual, on moltes persones grans es veuen alienades. Des de la nostra pràctica, busquem revertir-ho mitjançant una pedagogia del diàleg i l’acompanyament, que parteixi del que els és significatiu: comunicar-se amb els nets, fer gestions bàsiques o participar en la vida del barri, tenir presència i actuar al món digital.
La mancança de coneixement tecnològic crea una sensació d’inseguretat sovint reforçada per l’entorn
L’objectiu d’aquest projecte no és altre que aprendre continguts útils per a la vida quotidiana de les persones grans, per a la comunitat i per continuar la lluita contra la desigualtat social i digital. Les sessions han estat dissenyades per respondre a necessitats reals i properes, prioritzant sempre una metodologia basada en el respecte, el ritme individual i l’acompanyament personalitzat.
Les activitats que hem dut a terme poden semblar accions aparentment insignificants, però són fonamentals per moure’s amb autonomia. Enfrontar-se a les eines digitals té un component d’incertesa, por a fer-ho malament. La mancança de coneixement tecnològic crea una sensació d’inseguretat sovint reforçada per l’entorn. Però, per exemple, l’aprenentatge per afegir contactes a l’aplicació WhatsApp permet mantenir i incentivar els vincles familiars i socials. De la mateixa manera, enviar fotografies des de la galeria del mòbil al correu electrònic o al Google Drive fa possible, no només conservar records personals, sinó també participar de manera més activa en processos administratius digitals que sovint exigeixen aquests tipus d’accions.
També hem introduït l’ús d’intel·ligència artificial com a eina accessible per a resoldre dubtes, redactar textos o buscar informació, apropant-los a la intel·ligència artificial des d’una perspectiva pràctica i no intimidant. Aquest aspecte ha estat especialment rellevant per trencar l’estigma que les persones grans no poden aprendre tecnologia o que aquesta no és per a elles.
El projecte, doncs, ha estat una aposta per una alfabetització digital amb sentit, construïda des del diàleg, la paciència i la complicitat, seguint el pensament de Freire. Més enllà de les competències tècniques, el més important ha estat restaurar la confiança en si mateixes, fer que se sentin protagonistes de l’aprenentatge i demostrar que, amb les condicions adequades, cap edat és una barrera per continuar aprenent i connectant-se amb el món.
El Diari de l’Educació, 2025