La Federació de Moviments de Renovació Pedagògica de Catalunya (FMRPC) promou, en el marc del projecte “Educar a l’etapa dels 0 als 6 anys”, iniciatives diverses que busquen aportar elements al debat pedagògic i polític per tal d’universalitzar i garantir l’accés a una educació pública i gratuïta per a tots els infants, independentment del seu context social o econòmic.
L’Educació Infantil constitueix una etapa fonamental en el desenvolupament de la personalitat, les habilitats socials i emocionals dels infants. Diversos estudis han evidenciat que una educació de qualitat des de les primeres etapes contribueix a reduir les desigualtats socials i econòmiques, facilitant, d’aquesta manera, una base sòlida per a l’aprenentatge al llarg i ample de la vida.
L’escola bressol no només contribueix al desenvolupament integral dels infants, sinó que també actua com a instrument de política social per trencar el cicle de reproducció de les desigualtats. Així doncs, les intervencions educatives i de cura en edats primerenques tenen un impacte significatiu en el desenvolupament dels infants, especialment per a aquells en situació de vulnerabilitat,
L’Educació Infantil de primer cicle és fonamental per als drets i oportunitats dels infants i per ajudar les famílies a equilibrar la seva vida laboral i personal
Tenint en compte els punts esmentats anteriorment l’Educació Infantil és una etapa important en el que cal planificar i avaluar les polítiques educatives.
Situació actual a Catalunya
La Garantia Infantil Europea (2021) i l’Estratègia Europea de Cures (2022) promouen l’accés gratuït i universal a l’Educació Infantil, especialment per als infants més vulnerables. Hi ha el propòsit d’assolir els objectius d’escolarització marcats per la Garantia Infantil Europea, atenció educativa del 50% dels infants d’un any i el 75% dels de dos anys per al 2025, i el 55% i 85% per al 2030, respectivament, amb accés gratuït. Amb aquesta mesura el Departament d’Educació busca combatre la segregació social i facilitar la conciliació laboral i familiar.
Per remarcar el caràcter educatiu el Govern va aprovar el Decret d’ordenació 21/2023 dels ensenyaments d’Educació Infantil que defineix l’etapa com a única de 0 fins a 6 anys amb identitat pròpia i intencionalitat educativa comuna, facilitant la necessària coordinació de les escoles bressols amb els centres d’Educació Infantil i Primària.
El model assumit a Catalunya és que els municipis es facin càrrec de les Escoles Bressol públiques acceptant un terç del cost total, les famílies i el Departament d’Educació la resta.
Amb l’acord d’abril del 2022 el Departament d’Educació assumeix també la part del cost familiar. Pel que fa a les escoles bressol privades reben una subvenció.
Més enllà dels costos, l’oferta de places de zero a tres anys varia molt entre municipis, amb una gran diversitat en el desenvolupament de l’oferta pública i en el disseny i gestió dels serveis. En els darrers anys, la proporció pública-privada ha variat força, s’ha produït un important tancament de centres privats i ha baixat notablement la taxa de natalitat.
Actualment, segons les dades de l’IDESCAT, la taxa d’infants escolaritzats a l’I1 és del 8,1% i pels grups d’I2 és del 70%. Ens situem com a novena comunitat autònoma en escolarització i a proporció entre oferta pública i privada en quart lloc.
En els darrers anys, malgrat la gratuïtat per les famílies del I2, s’ha produït un lleu increment de l’oferta pública. El sistema actual de finançament és insuficient i estàtic, i no cobreix la totalitat de les despeses del servei. Els ajuntaments assumeixen una part important dels costos, fet que ha frenat l’ampliació de places públiques.
Els reptes
La gratuïtat del darrer curs del primer cicle (I2) ha fet augmentar la taxa d’escolarització, però no ha garantit l’equitat per si sola. No s’han implementat mesures complementàries per afavorir l’accés de les famílies més vulnerables, com ara criteris d’admissió prioritaris o tarifació social per a tots els serveis. El resultat és que bona part dels col·lectius que abans de la gratuïtat no escolaritzaven els seus fills/es continuen sense fer-ho.
Concretament, només el 28% de l’alumnat de “nacionalitat estrangera” – molts d’ells nascuts aquí- ocupa una plaça d’I2 mentre que ho fa el 82,1% de la població amb nacionalitat espanyola, segons l’Informe anual sobre els drets de l’infant 2023 del Síndic de Greuges de Catalunya. Aquest grup d’infants amb alta vulnerabilitat –tres de cada quatre infants per sota del llindar de pobresa- arribaran a l’escola amb importants desavantatges. L’entrada a les escoles bressol pot facilitar la socialització i les pautes per l’aprenentatge futur. Es tracta doncs d’un element d’equitat i de promoure la cohesió social.
El segon col·lectiu poc visibilitzat i força exclòs, és el dels infants de zones rurals, numèricament poc significatius però territorialment molt importants. Els acords signats entre el Departament d’Educació i la Federació i Associació de municipis no han fet créixer significativament el nombre de poblacions rurals – menys de 5.000 habitants- que ofereixin els primers anys d’Educació Infantil. El despoblament rural es veu agreujat per la manca d’oferta educativa.
Altres visions
La FMRPC, dins el projecte Educar a l’etapa 0-6, va organitzar la jornada: Implementació d’un model d’educació 0-6 de qualitat, celebrada a Barcelona en data 21 de novembre del 2024, on es va buscar oferir un espai on compartir experiències i bones pràctiques d’altres comunitats autònomes. Diversos ponents van exposar exemples de diferents models educatius amb taxes d’escolarització més altes o que han desenvolupat sistemes alternatius adaptats a les necessitats de les seves poblacions.
Les experiències compartides pels 4 ponents: Sra. Maite Larrañaga Orbea, gerent del Consorci Haurreskolak; M. Teresa Alvarado Turiel, inspectora de la Direcció Provincial d’Educació de Valladolid; Luis Jacobo Calvo Ramos exregidor delegat d’Educació a l’Ajuntament de Granada i Jacobo Rey Sastre, director general de família, infància i dinamització demogràfica de la Xunta de Galicia. Van posar de manifest la gran diversitat en polítiques públiques en funció de les característiques demogràfiques i territorials de cada comunitat autònoma, així com de les prioritats polítiques.
Galícia i Castella i Lleó destaquen per les seves iniciatives en zones rurals que posen èmfasi en la proximitat i l’accessibilitat dels serveis. En aquest sentit, Galícia ha implementat un model innovador amb “Punts d’atenció a la infància” i “Cases Niu” amb l’objectiu de la qualitat mitjançant la supervisió pública, mentre que Castella i Lleó aposta per les Escoles Rurals Agrupades (CRA), que promouen la barreja d’edats dels infants i eviten desplaçaments excessius per a les famílies. La Comunitat de Galícia lidera en la gratuïtat dels serveis educatius per a tota l’etapa 0-3, una mesura que altres comunitats com Castella i Lleó estan assolint nivells similars.
Per una altra banda, el País Basc i l’experiència a la ciutat de Granada ofereixen models que reflecteixen una orientació i aposta política diferent. El País Basc ja fa anys que va incorporar els dos anys a l’escola ordinària i se centra especialment en l’etapa 0-2, amb una gestió que prioritza l’I1 i una política d’ampliació dels permisos per maternitat.
Aquest model destaca també per la integració progressiva de les etapes educatives amb la vista posada a facilitar una transició suau cap a l’educació Infantil i Primària.
Mentrestant, Granada ofereix un enfocament singular amb escoles dedicades exclusivament al 0-6, un model complet que, tot i els reptes financers, ha prosperat gràcies al suport de la comunitat educativa i la implicació de les famílies. Aquests models, amb les seves diferències i particularitats, evidencien que les polítiques per a l’etapa educativa inicial requereixen adaptabilitat i coordinació per respondre a les necessitats de cada territori.
La possibilitat d’introduir l’I2 als centres ordinaris d’Infantil i Primària facilitaria l’accés a les famílies més vulnerables. La incorporació als centres públics rurals de tota l’oferta d’escola bressol incrementaria la presència d’oferta d’aquestes poblacions. Tanmateix, incrementar –actualment hi ha dos centres a Catalunya- els centres que integrin tota l’educació Infantil (0-6) podria ser una mesura positiva en determinades ciutats.
Les experiències aportades a la jornada han de servir per repensar el model socioeducatiu pels infants de 0-6 anys a Catalunya, i, especialment, per avançar cap a un model que garanteixi la qualitat i l’equitat en l’accés a l’Educació Infantil per a tothom.
