La composició de la població catalana ha tingut canvis molt importants en les darreres dècades. Tant a les ciutats com en la seva perifèria, en poblacions més petites una part molt important dels habitants són persones que han vingut de territoris llunyans i que tenen llengües, hàbits culturals, creences pròpies. La convivència i l’esforç conjunt per atendre els reptes que la nostra societat catalana té exigeix que totes les persones tinguin les eines mínimes per poder desenvolupar-se i contribuir a l’esforç col·lectiu. Veiem doncs que, segons l’Institut d’Estadística de Catalunya, l’any 2024 la població nascuda a l’estranger representa prop del 24% del total d’habitants a Catalunya. Un element fonamental és el domini de la llengua del país i veiem que entre la població estrangera els paràmetres de domini del català són: el 79,6% entén el català, el 50,5% ho parla, el 61,2% sap llegir-lo i el 35,4% l’escriu. Respecte al castellà, segons el Instituto Nacional de Estadística, el percentatge de persones que ho entén és del 95,7% tot i que aquest disminueix respecte als que ho parlen o ho escriuen.
Per a tot aquest col·lectiu les dificultats en el domini de la llengua tenen relació directa amb la seva ocupabilitat, la resolució de temes de salut, convivència, socialització i la contribució a la tasca comuna. Els informes internacionals sobre educació (com el conegut informe Delors de la UNESCO), diuen que l’aprenentatge al llarg de la vida és un dret de totes les persones i una tasca indispensable per a la cohesió social. Aquesta educació no ha de limitar-se a només a una etapa inicial de la vida, ni a l’espai de l’educació formal. És un procés continu que ha d’adaptar-se a les circumstàncies i contextos reals de les persones.
Un col·lectiu especialment vulnerable i amb necessitats educatives específiques són les dones migrades. A més, les seves responsabilitats a l’entorn familiar i el seu rol a la comunitat demana que els projecte educatius s’apropin a la seva realitat i ofereixin una metodologia específica. Les experiències d’educació comunitària i les xarxes educatives de solidaritat fan un treball important d’apropament i creació dels vincles imprescindibles per fer possible la dinàmica educativa que elles necessiten.
L’educació no formal en contextos urbans diversos té un potencial transformador des d’una perspectiva que impulsa l’equitat social i les pràctiques comunitàries
Des del projecte Antena de Roquetas hem dut a terme un recurs educatiu que fa possible l’exercici d’aquest dret a l’educació com a una eina clau per a enfrontar les transformacions socials, culturals i econòmiques com ho són l’accés al treball i a la integració social en una societat cada vegada més intercultural. L’educació de persones adultes ha anat evolucionant cap a espais d’aprenentatge en múltiples etapes de la vida. Un exemple d’això és el barri de Roquetas a Barcelona, on l’accés a la llengua de l’entorn es converteix en una necessitat prioritària per a la participació social i l’exercici de drets per a les persones migrades. No sols té un valor estrictament comunicatiu, sinó que també té un valor simbòlic i afectiu, perquè permet a les persones comprendre la seva realitat quotidiana, acompanyar els seus fills/es en els processos escolars, així com integrar-se en un espai del qual comencen a formar-ne part. Per tot això, l’educació no formal en contextos urbans diversos té un potencial transformador des d’una perspectiva que impulsa l’equitat social i les pràctiques comunitàries.
A través d’aquest projecte d’Educació comunitària s’estableix un canal de connexió, que actua com una antena que connecta les persones participants amb el seu entorn a través de la llengua. També té un component d’orientació, un punt per a situar-se, per a saber on estàs i cap a on vas. Per a moltes persones, l’espai ofereix una forma d’orientació vital i cultural: ajuda a interpretar la realitat social i educativa del context, permet situar-se com a mares, ciutadanes, persones actives i ofereix suport per a construir nous projectes de vida. Les persones s’aproximen al coneixement del territori, de les formes de comunicació i els codis socials. No sols aporta informació, sinó que també escolta. El programa es fa ressò de les veus i vivències de les persones migrants que moltes vegades han estat invisibilitzades. És una escolta activa, sense judici, on es legitimen els seus sabers i les seves trajectòries. Des d’una perspectiva pedagògica, Antena pot entendre’s com una metàfora de l’educació dialògica i contextualitzada: està en constant comunicació amb l’entorn i adapta les seves freqüències als qui participen.
L’experiència d’aprenentatge amb persones migrants articula la resposta a necessitats lingüístiques, vincles comunitaris i els objectius d’inclusió educativa. És una acció educativa que s’emmarca en els principis d’inclusió, aprenentatge contextualitzat i vincle amb l’escola i la comunitat. Centrant-se en l’ensenyament de llengües, el programa es constitueix com un espai d’acolliment, apoderament i inclusió en el barri de Roquetes, afavorint tant la integració sociolingüística com l’acompanyament en els processos escolars dels seus fills/s.
Darrere de cada sessió de formació, hi ha molt més que gramàtica: hi ha un esforç col·lectiu per comprendre millor la realitat que les envolta
L’organització respecta els temps quotidians i, per això, s’adapta a les necessitats de les persones que participen. Darrere de cada sessió de formació, hi ha molt més que gramàtica: hi ha un esforç col·lectiu per comprendre millor la realitat que les envolta. És un espai d’acolliment i aprenentatge i és una proposta vinculada a l’escola i al barri.
L’enfocament parteix del reconeixement del nivell formatiu inicial de moltes participants, afavorint una aproximació pedagògica respectuosa amb les seves trajectòries, temps i sabers previs. A través de l’aprenentatge lingüístic, es genera un espai de confiança, de construcció col·lectiva del coneixement i d’enfortiment de les xarxes comunitàries. En aquest sentit l’IE Antaviana, on es desenvolupa el programa, compleix una funció mediadora amb la comunitat, ja que no sols aporta un espai per al desenvolupament de l’aprenentatge de la llengua, sinó que també estimula la participació de famílies de la comunitat educativa juntament amb altres persones de l’entorn. Es produeix una integració entre les diverses activitats de l’escola a través de l’any i les pròpies del projecte que acull.
L’acció socioeducativa opera en la intersecció entre l’educació formal i no formal, constituint-se en un mediador cultural que, des d’aquesta perspectiva de Paulo Freire, s’inscriu en una pedagogia relacional, on l’aprenentatge s’entén com a construcció conjunta de sentit. Aquesta funció mediadora també afavoreix el desenvolupament de capacitats per a la participació activa, reforçant el paper de les persones, especialment de les dones com a agents clau en els processos d’inclusió.
L’educació no acaba a l’escola infantil o la dels joves i pot tenir un punt d’inici en qualsevol moment de la vida
Moltes de les/els participants inicien la seva formació des de nivells bàsics. Això no és un impediment, sinó un punt de partida des del qual es construeix un aprenentatge respectuós amb els temps, sabers i experiències prèvies de cadascuna. Una dona participant en el projecte va manifestar: “Gràcies a aquestes classes he pogut ajudar els meus fills/a a l’escola, perquè abans sabia molt poc del que li ensenyaven”. Una altra en relació amb les sortides culturals que es realitzen en el projecte va manifestar: “He pogut conèixer la ciutat i aprendre coses que no sabia que existien”.
Es tracta d’impulsar l’educació al llarg de la vida per respondre a les necessitats reals de les persones, promovent no sols l’adquisició de competències lingüístiques, sinó també l’enfortiment del vincle social, escolar i comunitari tan necessari per a generar processos d’integració i d’inclusió social. Aquesta educació inicial és s molt més que un espai per a aprendre català i castellà: és una porta d’entrada a la comunitat, un lloc de confiança i, sobretot, una experiència viva d’educació al llarg de la vida.
L’educació no acaba a l’escola infantil o la dels joves i pot tenir un punt d’inici en qualsevol moment de la vida. Aprendre en l’adultesa, en espais comunitaris i des de necessitats concretes, és també una manera d’exercir drets. I, en el cas d’aquestes persones, especialment dones, és un acte de cura: cap a elles mateixes, cap als seus fills i filles i cap a la comunitat que estan ajudant a construir.
En temps en què la paraula “inclusió” es repeteix tant, les experiències comunitàries fan realitat, sovint amb recursos modestos, un enorme potencial pedagògic i social.
El Diari de l’Educació, 2025