Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Des d’alguns sectors, però, s’aprofita per titllar aquesta tendència de superficial i poc profunda i per acusar-la de desatendre continguts “importants”, “els de tota la vida”. Fins i tot hem sentit a dir que l’escola d’avui “abaixa nivells”. Des del meu punt de vista, compartit per molts i moltes mestres i educadors i educadores, el debat no l’hem de centrar en si “Projectes sí o no?”, sinó en com els duem a terme, on posem l’accent i, sobretot, com articulem els continguts clau i si ho fem a partir de preguntes que generin coneixement.
Un dels set principis de l’aprenentatge que l’OCDE va publicar a “La naturalesa de l’aprenentatge” l’any 2010 diu que aprendre és construir connexions horitzontals. Els Projectes són el lloc ideal per a construir aquestes connexions i fer-ho en un món en canvi permanent.
Les tecnologies del segle XXI ens permeten, prement una sola tecla, disposar i generar informació de forma exponencialment creixent. Avui tenim, a un sol clic, multitud d’informació i respostes a milions de preguntes. Què és realment significatiu i rellevant en aquest oceà d’informació? Què en fem de totes aquestes dades, com les gestionem, com les interpretem, com les valorem?
Tenim poques certeses, però una és clara: es fa més necessari que mai qüestionar-nos quines són les preguntes que ens fem a nosaltres mateixos i al nostre alumnat. Es fa més necessari que mai ajudar l’alumnat a pensar críticament i aprendre a saber-ho fer.
Com ho hem de fer per ensenyar a pensar? És a dir, com podem ensenyar a fer i fer-nos bones preguntes? Preguntes que ajudin a pensar, a construir coneixement significatiu i rellevant?
Sabem, per exemple, que no és significatiu ni rellevant saber el nom dels rius de Catalunya , d’Espanya o d’Europa. Però tenim cada any episodis de crescudes de rius, que provoquen desastres naturals i personals de gran magnitud. Què ens hem de preguntar sobre els rius per a poder donar resposta a aquestes problemàtiques, per a crear consciència, actitud crítica, responsabilitat personal i col·lectiva? Si anem a les propostes didàctiques tradicionals i més comunes, quan aborden la temàtica dels rius, les preguntes que es fan són del tipus “digues el nom de cada una de les parts del curs d’un riu”, “escriu sota cada fotografia el nom de cada una de les parts del curs d’un riu”, “quins són els diferents vessants hidrogràfics de Catalunya?”.
Aquestes són preguntes reproductives, que no ajuden a pensar. Com diu Neus Sanmartí, “la major part de les preguntes que fem als nens, són preguntes de Record Guiness; van a internet, les copien i ja està”. El que hem anomenat preguntes googlejables. Aquestes són preguntes de memòria immediata, on es treballen fonamentalment continguts factuals i conceptuals, on predomina la repetició per si sola i on es desenvolupen les habilitats de pensament més simples. Segons la classificació de la taxonomia de Bloom, són preguntes que treballen la memòria i la comprensió. Preguntes tipus “descriu”, “defineix”, “enumera”, “relaciona”, “localitza”, “identifica”, “omple els buits”. Si els nostres Projectes treballen essencialment aquest tipus de preguntes i habilitats estarem fent Projectes molt simples, basats en l’anècdota i la dada.
No es tracta de deixar de fer preguntes d’aquestes a les nostres aules. El repte és com dediquem la major part del temps a fer preguntes més productives. Preguntes molt més complexes, que treballin habilitats de pensament superior. Els continguts tradicionals de les àrees ens han d’ajudar a desenvolupar aquest tipus de pensament, ens han d’ajudar a pensar, no a reproduir. Preguntes i habilitats com “crea”, “avalua”, “jutja”, “dissenya” “construeix”, “selecciona”, “planifica”, “critica” són les que haurien de predominar als Projectes.
Les respostes a aquestes preguntes són fruit del raonament, de la reflexió, de l’experimentació, del contrast de dades, opinions o informació, de la verificació d’hipòtesis, etc… Darrera aquest tipus de pregunta hi ha un plantejament didàctic molt concret. Una seqüència didàctica que ajuda l’alumnat a ser conscient del seu mateix procés d’aprenentatge. Unes activitats d’aprenentatge i avaluació que propicien l’activitat, la centralitat i el protagonisme dels i les alumnes, trencant amb la seva actitud d’escolta, sovint passiva.
Només així és possible treballar les habilitats superiors que tenen a veure amb la construcció i regulació del propi coneixement, habilitats que obren les portes del futur, competències clau per al segle XXI.
Aquest és el repte que tenim quan treballem de manera globalitzada o per Projectes. Ajudar els alumnes a fer-se bones preguntes que els portin a desenvolupar capacitats i habilitats de pensament per a poder avaluar, interpretar, crear, opinar, valorar. Que promoguin un aprenentatge autèntic, una comprensió profunda del món en que vivim i del qual els nostres infants i joves són i sobretot seran protagonistes destacats.
No és fàcil, perquè no hi estem acostumats, i els nostres alumnes tampoc. Per això hi hem de dedicar temps i esforços i repensar les activitats d’aula, per tal que siguin activitats que promoguin el pensament productiu, actiu i no el merament passiu i reproductiu.
Treballem per Projectes? Sí, però fem-ho amb intencionalitat, amb profunditat, fugim de l’anècdota, contextualitzem i problematitzem aquells continguts que com a mestres hem seleccionats i prioritzat, continguts que han de servir per entendre i intervenir en el món d’avui amb una mirada crítica i amb eines per resoldre els reptes del segle XXI.
