Com ens ajuda a construir coneixement el treball per projectes?

Treballar per projectes interdisciplinaris és cada vegada més habitual a les aules del nostre país. Ensenyar a partir de reptes i problemes amb metodologies actives, com l’ABP o l’APS, és una oportunitat per aconseguir un aprenentatge molt més rellevant i significatiu.

Jaume Montsalvatge
 
 

iStock

Des d’alguns sectors, però, s’aprofita per titllar aquesta tendència de superficial i poc profunda i per acusar-la de desatendre continguts “importants”, “els de tota la vida”. Fins i tot hem sentit a dir que l’escola d’avui “abaixa nivells”. Des del meu punt de vista, compartit per molts i moltes mestres i educadors i educadores, el debat no l’hem de centrar en si “Projectes sí o no?”, sinó en com els duem a terme, on posem l’accent i, sobretot, com articulem els continguts clau i si ho fem a partir de preguntes que generin coneixement.

Un dels set principis de l’aprenentatge que l’OCDE va publicar a “La naturalesa de l’aprenentatge” l’any 2010 diu que aprendre és construir connexions horitzontals. Els Projectes són el lloc ideal per a construir aquestes connexions i fer-ho en un món en canvi permanent.

Les tecnologies del segle XXI ens permeten, prement una sola tecla, disposar i generar informació de forma exponencialment creixent. Avui tenim, a un sol clic, multitud d’informació i respostes a milions  de preguntes. Què  és realment significatiu i rellevant en aquest oceà d’informació? Què en fem de totes aquestes dades, com les gestionem, com les interpretem, com les valorem?

Tenim poques certeses, però una és clara: es fa més necessari que mai qüestionar-nos quines són les preguntes que ens fem a nosaltres mateixos i al nostre alumnat.  Es fa més necessari que mai ajudar l’alumnat a pensar críticament i aprendre a saber-ho fer.

Com ho hem de fer per ensenyar a pensar? És a dir, com podem ensenyar a fer i fer-nos bones preguntes? Preguntes que ajudin a pensar, a construir coneixement significatiu i rellevant?

Sabem, per exemple, que no és significatiu ni rellevant saber el nom dels rius de Catalunya , d’Espanya o d’Europa. Però tenim cada any episodis de crescudes de rius, que provoquen desastres naturals i personals de gran magnitud. Què ens hem de preguntar sobre els rius per a poder donar resposta a aquestes problemàtiques, per a crear consciència, actitud crítica, responsabilitat personal i col·lectiva? Si anem a les propostes didàctiques tradicionals  i més comunes, quan aborden la temàtica dels rius, les preguntes que es fan són del tipus “digues el nom de cada una de les parts del curs d’un riu”, “escriu sota cada fotografia el nom de cada una de les parts del curs d’un riu”, “quins són els diferents vessants hidrogràfics de Catalunya?”.

Aquestes són preguntes reproductives, que no ajuden a pensar. Com diu Neus Sanmartí, “la major part de les preguntes que fem als nens, són preguntes de Record Guiness; van a internet, les copien i ja està”. El que hem anomenat preguntes googlejables. Aquestes són preguntes de memòria immediata, on es treballen fonamentalment continguts factuals i conceptuals, on predomina la repetició per si sola i on es desenvolupen les habilitats de pensament més simples. Segons la classificació de la taxonomia de Bloom, són preguntes que treballen  la memòria i la comprensió. Preguntes tipus  “descriu”, “defineix”, “enumera”, “relaciona”, “localitza”, “identifica”, “omple els buits”. Si els nostres Projectes treballen essencialment aquest tipus de preguntes i habilitats estarem fent Projectes molt simples, basats en l’anècdota i la dada.

No es tracta de deixar de fer preguntes d’aquestes a les nostres aules. El repte és com dediquem la major part del temps a fer preguntes més productives. Preguntes molt més complexes, que treballin habilitats de pensament superior. Els continguts tradicionals de les àrees ens han d’ajudar a desenvolupar aquest tipus de pensament, ens han d’ajudar a pensar, no a reproduir. Preguntes i habilitats com “crea”, “avalua”, “jutja”, “dissenya” “construeix”, “selecciona”, “planifica”, “critica” són les que haurien de predominar als Projectes.

Les respostes a aquestes preguntes són fruit del raonament, de la reflexió, de l’experimentació, del contrast de dades, opinions  o informació, de la verificació d’hipòtesis, etc… Darrera aquest tipus de pregunta hi ha un plantejament didàctic molt concret. Una seqüència didàctica que ajuda l’alumnat a ser conscient del seu mateix procés d’aprenentatge. Unes activitats d’aprenentatge i avaluació que propicien l’activitat, la centralitat i el protagonisme dels i les alumnes, trencant amb la seva actitud d’escolta, sovint passiva.

Només així és possible treballar les habilitats superiors que tenen a veure amb la construcció i regulació del propi coneixement, habilitats que obren les portes del futur, competències clau per al segle XXI.

Aquest és el repte que tenim quan treballem de manera globalitzada o per Projectes.  Ajudar els alumnes a fer-se bones preguntes que els portin a desenvolupar capacitats i habilitats de pensament per a poder avaluar, interpretar, crear, opinar, valorar. Que promoguin un aprenentatge autèntic, una comprensió profunda del món en que vivim i del qual els nostres infants i joves són i sobretot seran protagonistes destacats.

No és fàcil, perquè no hi estem acostumats, i els nostres alumnes tampoc. Per això hi hem de dedicar temps i esforços i repensar les activitats d’aula, per tal que siguin activitats que promoguin el pensament productiu, actiu i no el merament passiu i reproductiu.

Treballem per Projectes? Sí, però fem-ho amb intencionalitat, amb profunditat, fugim de l’anècdota, contextualitzem i problematitzem aquells continguts que com a mestres hem seleccionats i prioritzat, continguts que han de servir per entendre i intervenir en el món d’avui amb una mirada crítica i amb eines per resoldre els reptes del segle XXI.

Jaume Montsalvatge
About Jaume Montsalvatge

Professor de secundària i membre de l'Àrea de Projecte Educatiu de l'Escola Pia de Catalunya. Professor associat al Departament de Didàctica de la Llengua, la Literatura i les Ciències Socials de l'UAB More Posts

11 Comentaris on Com ens ajuda a construir coneixement el treball per projectes?

  1. Felicitats, Jaume. Bon article on, resumidament, fas palès allò que molts mestres tenim al cap i treballem a les aules.

  2. Si el que volem és construir coneixement, l’ABP no és el millor sistema, sinó la instrucció directa. Si el que volem és acomplir amb les directrius que aquesta organització que vetlla pels drets humans i el benestar marca, és a dir, l’OCDE (mode irònic on), llavors l’ABP és ideal. Tant per poder fer ús de la vasta quantitat d’informació d’Internet com per poder dur endavant un projecte cal una base cognitiva molt sòlida. Aquesta base cognitiva en teoria es construeix durant l’ensenyament obligatori: no és un contrasentit bastir-la amb una metodologia que la pressuposa? Per crear, avaluar, jutjar, seleccionar, planificar… cal tenir molts coneixements, aquells que justament se’ns vol privar perquè ja són a la xarxa. Llavors ni sabem ni podem fer ús d’aquesta. Just el que busca l’OCDE per als treballadors poc qualificats. Ideal, sí senyor!

    • Quina ignorància més gran demostra el que dius, Josep: l’aprenentatge basat en projectes neix fa un segle de l’entorn de John Dewey, que justament promou la necessitat que l’escola capaciti les persones per esdevenir ciutadans de ple, i no simples peces del mercat, que es el que fa la instrucció des de l’inici de la revolució industrial. Només et cal llegir una miqueta: pots començar amb la wikipedia, si els llibres et fan mandra: https://en.wikipedia.org/wiki/Project-based_learning

      • Això és el que t’han contat, una mescla de Dewey, sir Ken Robinson i eslògans publicitaris. Però hi ha qui no pensa el mateix. Per poder veure amb una mica de lucidesa l’assumpte només hem de veure qui proposa unes metodologies i qui en proposa unes altres. I, sobretot, veure quines evidències aporten unes i quines evidències aporten les altres. I, ja que traus a col·lació Dewey, hauries de saber que ell mateix va criticar el seu llegat a final de la seva carrera: i ho va fer principalment pel seu caràcter antiintel·lectualista. Que no has llegit “Experiència i educació”, del 1938? Potser caldria.
        Gràcies.

      • El treball per projectes capacita l’alumnat a ser una peça “de ple” en el món econòmic que impera. El capacita a solucionar problemes, no a plantejar-se’ls. No estic en contra del ABP, però no ha de ser una metodologia única, ni “la” metodologia. Senzillament, una eina més que treballa una sèrie d’aspectes en concret. Però l’ABP no ajuda a crear una base cognitiva, només ajuda a desenvolupar unes habilitats procedimentals: el que vol el mercat.

  3. totalment d’acord amb tu Joseo, no es pot ser crític ni conatructiu sense una base de coneixement i comprensió sòlida. Sandra trobo molt poc encertat i irrespetuós començar un comentari inaultant a qui no pensa com tu. El teu comentari no és gens enriquidor.

  4. Molt interessant l’article sobre el treball per projectes. Es compagina molt bé amb l’article “Raonar o memoritzar? de Pere Vilaseca.
    Recordo una professora de ciències de l’Autònoma quan ens recomanava que treiéssim profit de la manera natural que els alumnes tenen d’explicar-se el món que no coneixen. El nen sempre té respostes i fa les seves pròpies inferències d’allò que no coneix però imagina. El fet de partir d’aquest interès i curiositat natural en el nen, fa que aquest es converteixi en el propi centre de l’aprenentatge. I el fet de treballar cooperativament li aporta la possibilitat de desenvolupar també el sentit crític i moltes habilitats socials necessàries per estar al món. Allà on ell no arribi l’ajudarà al mestre, fent preguntes que el duran més enllà o simplement li faran reformular la seva recerca. Per això es diu que el mestre ha de fer un paper més de guia que d’aportador de coneixements. És clar que cal tenir una base sòlida, però aquesta es va construint dins, o, mercès a, aquesta metodologia. No a partir del no res, de l’abstracte, sinó partint de l’interès i dels coneixements previs de l’alumnat.
    Si no hi ha “conflicte” no hi ha aprenentatge real (Zona del Desenvolupament Proper). I per a què hi hagi “conflicte” cal un cervell actiu.

    • Molt bé. Coneixes molt bé la teoria/religió del constructivisme que ha enfonsat el nostre sistema educatiu. Admirat! Però no m’agrada un detall: què pinta Vigotski en aquest tinglado?

  5. Companys, companyes:
    Us faig arribar el comunicat del Seminari Ítaca d’Educació Crítica: molts dels seus punts s’han anomenat en aquesta “conversa”. Quan allò “transgressor” és promogut pel poder, cal sospitar SEMPRE. Gràcies per difondre:
    http://seminariiec.blogspot.com/2018/12/comunicat-del-seminari-itaca-deducacio.html

    Bona tornada a l’escola! Ànims i força!

  6. Jaume Montsalvatge // 07/01/2019 a les 15:37 // Respon

    Gràcies per totes les aportacions, amb més o menys encert el debat i el contrast de punts de vista sempre és enriquidor, almenys per mi.
    Només una petita puntualització i aclariment. L’article que firmo “Com ens ajuda a construir coneixement el treball per projectes?” no vol ser un al•legat a favor de l’ABP, almenys en exclusiva. Em preocupa enormement que s’utilitzi el treball per projectes, en format ABP, APS o qualsevol altre de forma frívola, propagandística i amb finalitats fins i tot de màrqueting educatiu. L’article vol posar l’accent en el treball en profunditat, deixant de banda allò anecdòtic en què massa sovint en recorregut els projectes. No poden ser els clàssics centres d’interès ni fins i tot el que molt sovint han estat els crèdits de síntesi de secundària.
    A l’Escola Pia de Catalunya treballem amb Itineraris d’Aprenentatge Interdisciplinaris el 25% de l’horari lectiu, on desapareixen pròpiament les assignatures i es treballa a partir de projectes interdisciplinaris. Ens preocupa que aquests Itineraris siguin rigorosos , treballin continguts claus i desenvolupin capacitats de pensament superiors. Aquesta és una de les nostres preocupacions i l’origen de la reflexió que recull l’article.
    Molt bon inici d’any a totes i tots!!!

  7. Gràcies per l’aclariment! Jo crec que tot és positiu en la justa mesura, però sobretot, coneixent les mancances i no només les virtuts de cada enfocament i metodologia, per així suplir-la amb d’altres.
    Bon any igualment!

Leave a comment

L'adreça electrònica no es publicarà.


*