Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha dies que la Laia arriba tard i s’asseu al fons sense fer soroll, amb els ulls vermells d’haver dormit poc o d’haver pensat massa, que a vegades és el mateix, i jo li pregunto si està bé i em diu que sí amb el cap però no amb la mirada. Porta la dessuadora fins dalt, i no sé si té fred o si no ha esmorzat. No diu res.
L’Omar, en canvi, entra com un huracà, parla abans de pensar, riu abans d’entendre, i desmunta qualsevol intent d’ordre… Després, quan li dic que s’assegui per quarta vegada, riu però baixa la mirada un segon, potser dos.
La Carla té el mòbil sempre a la mà, o potser ja no el deixa mai del tot, com si li hagués quedat enganxat als dits sota la taula. Fa veure que pren apunts, la mirada clavada en algun lloc que no és la pissarra. No escriu. Quan aconsegueixo que el guardi, el silenci dura poc, dos minuts justos, i torna a aparèixer entre les mans com si hagués estat esperant el moment adequat per tornar-hi. Jo faig veure que no ho veig, perquè també he après que educar és triar en quines batalles t’hi deixes la pell i en quines només respires i continues.
El Pol no diu res, gairebé mai, però quan li demanes alguna cosa et mira com si la pregunta li hagués arribat abans d’hora, i llavors busques una altra manera, més lenta, més amable, per arribar-hi, perquè saps que hi ha camins que no es poden fer corrents.
He après que educar és triar en quines batalles t’hi deixes la pell i en quines només respires i continues
I enmig de tot això hi ha dies que la classe es desmunta, que el soroll guanya, que la disciplina és una paraula massa gran per encabir-la en seixanta minuts, i tu improvises, negocies, respires, tornes a començar. De vegades funciona. De vegades no hi ha manera. També hi ha els dies de les confidències, quan la pissarra queda a mig escriure i algú explica una cosa que no surt als exàmens, i tots escolten en silenci, fins i tot l’Omar, fins i tot la Carla, i ningú pren apunts. Després seguim amb el llibre, però res és igual.
I, a vegades, hi ha una pressió que no es diu gaire però que ho travessa tot: les notes que acaben ocupant massa espai, els números que semblen decidir més del que haurien. La Laia pregunta si li arribarà, el Pol baixa la mirada, i fins i tot els que riuen fan càlculs en silenci, perquè el futur els pesa abans d’hora, com una motxilla que encara no és seva. Tu els dius que no tot depèn d’un examen; els ho dius, però tampoc sona gaire convincent.
Malgrat la por i els ensurts, hi ha moments en què tot sembla encaixar: una pregunta que obre un silenci llarg, una idea que travessa la classe, una indignació que es comparteix sense necessitat de dir-la del tot. I aleshores els veus parlar de canviar el món amb una serietat que no busca permís ni somriures, i per un instant et sembla que encara hi ha alguna cosa intacta, com si sota el desordre hi hagués una promesa que no s’ha acabat de trencar.
Tu els dius que no tot depèn d’un examen; els ho dius, però tampoc sona gaire convincent
Però després sona el timbre i surts de la classe, s’obre el passadís, i amb ell una altra respiració: la del cansament que s’acumula sense fer soroll, la de les hores que no deixen rastre, la d’un ofici que sovint es dona per descomptat, com si la vocació pogués sostenir-ho tot sola, com si estimar la feina fos una manera de pagar el lloguer.
I no.
No ho és.
Per això, de tant en tant, sortim al carrer, deixem aquestes aules plenes de noms, de veus, de petites històries que ens sostenen, i algú diu que fem vaga com si fos abandonar, però nosaltres sabem que també és quedar-nos, quedar-nos d’una altra manera, defensant que tot això pugui continuar sense trencar-se.
I l’endemà hi tornem, sempre hi tornem, la Laia, l’Omar, la Carla, el Pol, els ulls cansats i els ulls brillants, el soroll i el silenci, el mòbil que vibra i la paraula que insisteix, i en aquest desordre que costa tant d’explicar hi ha alguna cosa que es manté, una mena de fe discreta, tossuda, que diu que, malgrat tot, val la pena continuar entrant a classe i provar-ho una vegada més.


