Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ara fa un any ja indicàvem que vivim temps convulsos, plens d’incerteses, i que en aquest context de complexitat social i de transformacions, també educatives, en un món que necessita canvis urgents inajornables, hem de posar l’educació al centre. Perquè l’educació ha de formar ciutadania i forjar futur. Un país que es vol desenvolupat i inclusiu ha de centrar els esforços i els recursos a millorar el nivell educatiu de la població, hol·lísticament, i aquests recursos s’han d’entendre no en termes de despesa sinó d’inversió.
En els darrers anys hem assistit atònits a una davallada dels resultats educatius i, el que és pitjor, a l’inici del col·lapse del sistema educatiu, on docents i centres educatius s’han vist desbordats perquè ja no poden fer conscientment allò que saben fer i pel que han estat formats, malgrat l’esforç i la dedicació diàries. Han dit prou i legítimament reclamen reconeixement, dignitat i poder exercir la seva professió sense traves i sense privilegis. És una obvietat que calen més recursos si volem revertir la situació i tornar a excel·lir i si volem que mestres i professorat puguin desenvolupar la seva tasca satisfactòriament en tots els sentits, tenint per descomptat que l’alumnat ha de ser sempre al centre de totes les accions.
Tot es redueix a més recursos, sempre que siguin eficients. El Col·legi ho hem defensat així en seu parlamentària, reclamant allò que ja està previst a la Llei d’educació de Catalunya: destinar un 6% del PIB a l’educació. Però a ningú se li escapa que els darrers pressupostos aprovats a Catalunya són els del 2023. En aquest context, com es poden incrementar significativament els recursos en educació? Malgrat tot, el Departament d’Educació i Formació Professional ha afrontat el repte i ha apostat efectivament per avançar en el reconeixement salarial dels docents (tot sigui dit de passada, congelat en alguns complements des de feia més de quinze anys), en el model d’escola inclusiva, en la reducció de les ràtios d’alumnes per aula i, no menys important, incloent-hi també millores en els centres d’iniciativa social, allò que es coneix com l’escola concertada.
Aquestes mesures per avançar en la millora del sistema educatiu es van plasmar en un acord el passat mes de març, fruit de la negociació amb els sindicats; un acord de mínims possibles avui, no finalista. Malauradament, aquest acord no fou subscrit per tots els sindicats ni per una part significativa de docents, tal com es desprèn del seguiment de les vagues de finals de març i de les que estan previstes els dies vinents. Un conflicte entre parts que volen el mateix, la millora del sistema educatiu amb tota la seva amplitud, però que no troben l’encaix. Perquè no hem de posar en dubte que es pretén el mateix i costaria entendre posicionaments que perdessin de vista aquest objectiu compartit.
Mentrestant, qui hi surt perdent és l’alumnat i l’educació, cosa que no ens hauríem de permetre per cap motiu. Per tant, és obligatori arribar a un acord de totes les parts. Per arribar-hi, cal asseure’s urgentment en una taula de negociació, amb la ferma voluntat de construir, sense apriorismes, sense postulats ideològics ni lògiques internes interessades, amb absoluta transparència de totes les parts i reconeixent els errors propis.
L’alumnat ha de ser sempre al centre de totes les accions
Segurament aquest darrer aspecte és un bon punt de partida, perquè d’errors tothom n’ha comès. Un primer acord que indefectiblement s’haurà de circumscriure a les possibilitats de l’actual marc pressupostari, però que pot treballar ja les línies mestres i els compromisos de futur alineats amb els eixos estratègics de la LEC (escola inclusiva, reconeixement de la carrera docent, reforç de les direccions, autonomia de centres, millora dels resultats educatius, etc.), com a pas previ de consens amb tota la comunitat educativa. I si per desfer tot l’embolic el Col·legi de docents pot ser d’utilitat, hi som per construir.
Indicàvem a l’inici que l’alumnat ha de ser sempre al centre de totes les accions. Tots sabem que els docents tenim el deure d’educar perquè l’alumnat té el dret a l’educació i el deure de fer-ho, d’educar-se. El dret a l’educació és un dret primordial, no és una preferència. Educar-se és transcendental perquè és la condició de possibilitat que els infants esdevinguin persones. No hi ha societats sense individus desenvolupats. L’educació és una condició essencial per al desenvolupament personal i col·lectiu. Per tant, quan s’accedeix a l’aula es fa amb un compromís ètic amb l’educació, és a dir amb l’alumnat, amb la professió, amb el coneixement i amb la societat, de manera que qualsevol acció docent ha de tenir en compte aquest marc ètic. La deontologia d’una professió és la seva columna vertebral i en determina els límits d’actuació.
La professió docent és una activitat construïda socialment a partir d’activitats específiques que busquen l’interès general. La complexitat de les relacions que s’estableixen en la tasca docent i la responsabilitat que implica, així com la necessitat d’harmonitzar les normes establertes amb els imperatius ètics, fan necessari un marc ètic que detalli tots i cadascun dels compromisos i deures dels docents: el codi deontològic dels docents. El codi s’inspira en els principis de responsabilitat i exemplaritat; de justícia, veracitat i objectivitat; i de respecte i responsabilitat social. I assenyala les pautes de conducta professional que socialment i legítimament s’esperen dels professionals de la docència.
Ensenyar, avaluar objectivament, acompanyar l’alumnat, participar del projecte educatiu de centre, formen part de l’acció educativa. També les sortides escolars i les colònies associades al projecte educatiu formen part d’aquest propòsit
Algú podria concloure, erròniament, que aquest marc ètic docent, en tant que ha de garantir el dret a l’educació, col·lideix amb el fet d’exercir el dret a vaga. Rotundament no, perquè el dret a vaga, garantit per la Constitució, és un dret col·lectiu a preservar. Què succeeix, doncs, quan concorren drets fonamentals? En aquestes circumstàncies és necessari ponderar les diferents opcions per minimitzar els danys. S’ha ponderat correctament aquesta concurrència de drets quan, si no canvien les coses, els dies de vaga, ni que sigui sectorialment, durant el curs 2025-2026 estaran prop del 10% dels dies lectius? En tot cas, és del tot necessari arribar a acords per garantir el dret a l’educació de l’alumnat.
Però la desatenció de l’acció educativa sí que col·lideix amb l’ètica professional docent i no està emparada per l’exercici de cap dret. Ensenyar, avaluar objectivament, acompanyar l’alumnat, participar del projecte educatiu de centre, formen part de l’acció educativa. També les sortides escolars i les colònies associades al projecte educatiu formen part d’aquest propòsit, especialment rellevants per generar cohesió social i promoure igualtat, inclusió i equitat. En alguns casos, pocs, ja s’han traspassat límits i no hauríem de permetre que això s’estengués i que es dimitís del compromís ètic obligat i necessari amb l’educació. Apel·lem, doncs, a reconsiderar les propostes que vagin en aquell sentit. Tampoc són educatives ni exemplaritzants les picabaralles públiques entre el professorat només perquè no es pensa el mateix. I això també ha succeït.
És urgent reconduir la situació, individualment i col·lectiva. És cabdal recuperar la confiança mútua i generar les condicions perquè això sigui possible, amb generositat, en espais de calma i assossegament per, entre tots plegats, anar trobant la manera de continuar garantint el dret a l’educació, que és una responsabilitat col·lectiva des de les possibilitats de cadascú. Hem de crear, doncs, aquestes condicions de possibilitat.
Arribats aquí, si realment compartim tots el mateix objectiu, la millora del sistema educatiu, cal reclamar al Departament d’Educació i Formació Professional que recuperi el lideratge de l’acord, amb escolta i entesa de les posicions, de la mateixa manera que cal reclamar als disconformes amb aquell acord inicial generositat, realisme i responsabilitat.
Abans d’acabar, dues reflexions i un prec. La primera reflexió: la situació avui és prou complexa perquè les ingerències i les pràctiques difícilment justificables d’altres departaments interfereixin en aquesta negociació. És necessari, doncs, empoderar el Departament d’Educació i Formació Professional per resoldre el conflicte i cal reconèixer la seva voluntat manifestada amb fets per avançar en acords. La segona reflexió: cal una mirada ètica en totes les accions; respecte de les educatives s’hauria de donar per descomptat; pel que fa a les reivindicatives, cal exemplaritat. Perquè finalment som docents. I un prec: conjurem-nos perquè s’aprovin uns pressupostos que suposaran un increment del 20% en educació. L’estat actual de l’educació és responsabilitat de tots els partits i és necessari fer pinya, com ja es va fer amb l’aprovació de la LEC, la Llei d’educació de Catalunya. L’educació està en joc. Només l’alumnat hi sortirà perdent, i de retruc el futur del nostre país.
