Hi ha dies que la Laia arriba tard i s’asseu al fons sense fer soroll, amb els ulls vermells d’haver dormit poc o d’haver pensat massa, que a vegades és el mateix, i jo li pregunto si està bé i em diu que sí amb el cap però no amb la mirada. Porta la dessuadora fins dalt, i no sé si té fred o si no ha esmorzat. No diu res. L’Omar, en canvi, entra com un huracà, parla abans de pensar, riu abans d’entendre, i desmunta qualsevol intent d’ordre… Després, quan li dic que s’assegui per quarta vegada, riu…
Llegir més