El Dia Mundial de Sensibilització sobre el TDAH, que se celebra avui, va ser proposat el 2012 pel professor Russel Barkley a l’OMS. Barkley és una de les autoritats mundials en la matèria i autor de nombrosos treballs sobre aquest tema. És també un dels impulsors del TDAH en adults, conscient que almenys un 50% dels nens i adolescents diagnosticats de TDAH ho seguiran sent en la vida adulta, tot i la medicació i els tractaments que reben de nens.
Un altre eminent psicòleg i professor emèrit de la Universitat de Duke, Keith Conners, ha assenyalat en una entrevista pel New York Times, que el número de nens diagnosticats amb TDAH s’havia elevat a 3,5 milions (600.000 detectats el 1990). Ell mateix va qualificar aquestes xifres d’”un desastre nacional de proporcions perilloses” i va afegir diverses consideracions al seu bloc. El trastorn és ara, als EUA, la segona diagnosi més freqüent a llarg termini en nens, molt a prop ja de l’asma. A Espanya, els casos de Trastorns per Dèficit d’Atenció i Hiperactivitat (TDAH) s’han multiplicat per 30 en els últims anys, sobretot en nens de 8 a 12 anys.
Com interpretar aquestes xifres? Estem sobrediagnosticant i, per tant, sobremedicant? El problema ja existia i ara som més sensibles, tal com promou aquest dia mundial de sensibilització? Tant Barkley com Conners, i molts altres, dirien que efectivament el problema ja existia i ara sabem bé les seves causes i el seu tractament. Es tracta, asseguren, d’un problema del neurodesenvolupament. Alguna cosa va malament en el cervell del nen/a ai tenim evidències científiques del seu origen.
Però la realitat és que totes les revisions recents, incloses les favorables a la perspectiva genètica (Cortese, 2012, Thapary Cooper, 2016, entre altres) coincideixen en dues coses: la inexistència d’evidència genètica real molecular i el seu convenciment (o sigui, anhel sense fets provats) que en un futur hi haurà troballes clars d’aquesta herència genètica. Les dades estadístiques -que no genètiques- que tenim (Gall i Posner, 2016) només proven que de les quatre maneres d’herència, genètica, epigenètica, conductual i cultural (Jablonka i Lamb, 2005), la genètica probablement sigui la menys esperable en transmetre trets conductuals tipus TDAH. En tot cas es pot parlar de famílies tipus TDAH on hi ha conductes i patrons que s’assemblen i acaben nomenant i etiquetant com TDAH sense que hi hagi causa genètica provada.
És cert que cada vegada disposem de mesures més sensibles del funcionament del cervell (tècniques millorades de neuroimatges) i per això més fàcilment es troben correlats neuronals de les activitats seleccionades. És a dir, podem fotografiar un cervell i veure la seva activitat i si comparem dos nens diagnosticats amb TDAH observarem que es produeixen efectes similars però això no explica res en termes de causalitat. Correlat, en ciència, no vol dir causalitat. És allò que fem (moviments, sensacions) el que provoca aquestes imatges que captem, i no al revés.
No és descartable que en el futur s’obtingui una perspectiva neurobiològica o genètica clara del TDAH, però a data d’avui aquesta possibilitat sembla molt llunyana, en el cas que fos possible establir-la. Cal recordar al respecte que ni tan sols per una cosa tan prevalent com la depressió major disposem d’una explicació neurobiològica mínimament satisfactòria.
D’altra banda, i com reconeix la pròpia Guia de Pràctica Clínica sobre el Trastorn per Dèficit d’Atenció amb Hiperactivitat (TDAH) en Nens i Adolescents (GPC-TDAH), del Ministeri de Sanitat, els desacords actuals sobre el diagnòstic i tractament del TDAH són nombrosos: “No hi ha acord en el nostre medi sobre quins instruments cal utilitzar per a l’avaluació de nens amb possible TDAH; també existeix controvèrsia sobre els criteris que s’han d’emprar per al seu diagnòstic”.
En resum, a dia d’avui no tenim evidències científiques que això que anomenem TDAH sigui una cosa rigorosament establert des del punt de vista científic. Dit això, cal afegir que el TDAH de ser-hi, hi és. Com a mínim hi és com a etiqueta i com a fals nom per designar un malestar real que presenten molts nens i nenes, adolescents i, cada vegada més, adults. Fals nom vol dir que els procura una identitat, un nom que pot ajudar-los a limitar allò pulsional, un cos que no para de moure. Sens dubte diu alguna cosa del que els passa. Però és fals perquè l’ésser humà és més complex i sobretot perquè fixar-lo a aquest “nom” el des-responsabilitza, en el sentit d’estalviar-li respondre dels seus actes (No sóc jo, és el meu cervell!) i li impedeix a més inventar alguna fórmula més exitosa per tractar la seva agitació.
Aquesta inquietud pot tenir moltes causes, algunes greus i amb conseqüències importants per a la vida d’aquesta persona. Són aquests els casos en què ens hem de centrar des del punt de vista clínic. Però en molts altres casos, el que els mestres i pares poden observar són algunes conductes que els resulten preocupants (impulsivitat, hiperactivitat, desatenció) i en aquest cas cal valorar si són un problema només per a ells (perquè tenen un baix llindar de tolerància) o si impliquen realment un problema per al seu alumne / fill (fracàs escolar, conductes de risc, …) i per això també es repeteixen en la família i en altres ambients.
La nostra hipòtesi per abordar aquestes situacions, desenvolupada en el llibre Niñ@s hiper. Infancias hiperactivas, hiperconectadas e hipersexualizadas (Ubieto y Pérez Álvarez, 2018), és que “primer, l’educació”. Com es tracta d’un fenomen que bàsicament l’observem a l’escola, en la majoria de casos, la resposta haurà de passar primer per veure quines estratègies educatives es poden implementar en cada cas i en connexió amb la família i l’escola.
Analitzar el context escolar específic d’aquest nen/a tenint en compte les condicions de treball, l’atenció per veure què es pot ajustar de tot plegat. Perquè una de les coses que anem observant és que tots els processos reeixits d’innovació educativa inclouen una certa mobilitat de l’alumne en el procés d’aprenentatge, és a dir, que no es constrenyen a l’aula de manera rígida, sinó que impliquen treball per projectes, desplaçaments organitzats al voltant d’una tasca.
Jo ho he constatat a petita escala, però quan hi hagi més dades observarem que la prevalença del TDAH disminueix simplement modificant les estratègies educatives. Implica un tipus d’interacció i d’aprenentatge diferent. Si som capaços de pensar que la mobilitat en l’educació no és un problema, sinó una oportunitat, la nostra percepció de les conductes TDAH com pertorbadores d’un sistema i d’una aula, pròpia del segle XIX, canviarà.
A partir d’aquí, una vegada que allò educatiu està en joc, es poden trobar fórmules de col·laboració, pràctiques col·laboratives que també poden incloure al psicòleg si és que hi ha alguna cosa que desborda el marc de l’escola. Sobretot quan aquestes conductes també es poden presentar en la família i en altres llocs. I si és necessària, finalment també la medicació. Però prendre l’eix de l’educatiu com a central, i després anar veient quins altres elements al voltant de l’educatiu es poden situar, permetria des-psiquiatritzar una mica el TDAH, perquè avui s’ha produït el fenomen invers: la psiquiatrització de l’escola.
