Ens arriben missatges que certifiquen que, al món ric, les dones cobren el 30% menys que els homes, i les seves pensions són el 40% inferiors, missatges que recorden totes les violències i repressions masclistes, feminicidis, agressions trànsfobes i lesbo-homòfobes, i que adverteixen -com tornant a la creuada feminista de fa cent anys- que “el control sobre el cos de les dones ha estat sempre l’estratègia de la construcció del poder masclista i patriarcal”.
I se’ns convoca, a totes i a tots, a manifestar-nos amb “totes al carrer per reivindicar el que és nostre: els nostres cossos, les nostres sexualitats, la nostra autonomia…”
De vegades fins i tot sembla que caminem com els crancs, com si hi hagués una “conjura d’imbècils”, via mitjans de comunicació, via inèrcia de mentalitats, per tal que una igualtat de consideració i tracte entre sexes no es faci mai efectiva. A països veïns -a l’estat francès, per exemple- estan però que molt amoïnats per aquesta qüestió.
Allí l’Alt Consell per la Igualtat proposa “regles de bona conducta” per la igualtat dones-homes als mass media, educació i comunicació institucional. Unes regles que han de tenir en compte indicadors que tenen a veure amb el lloc i imatge de les dones en terrenys com informació a televisió i premsa escrita, internet i xarxes socials, ficció, tele-realitat, esbarjo i, naturalment, educació.
Proposa condicionar la subvenció amb diner públic a projectes i activitats que no alimentin el sexisme «ni les representacions estereotipades», i que repectin la igualtat professional, la paritat i la “representació equilibrada entre els sexes a les instàncies dirigents”. Sobre això a França es queixen que els mitjans de comunicació no fan prou per revertir la inèrcia. Els experts opinadors són quatre de cada cinc vegades homes. Un diari (seriós) francès va més lluny dient que molts programes de ficció, amb ajut públic, redueixen la dona als papers de mare o de puta.
A l’àmbit educatiu i acadèmic on em moc en tinc un bell exemple de com les coses no es mouen prou. Malgrat tots els “observatoris de la igualtat de gènere”, tinc grups de grau, considerablement massificats, on la presència masculina és merament testimonial i, de vegades, ni això. Al grau d’educació infantil, que prepara les persones que en un futur s’encarregaran de seguir i acompanyar el procés de creixement de les personetes fins a sis anys, la impressió d’ensenyar les teories i pràctiques educatives a través de la història a un públic integrament compost de fèmines és d’allò més xocant.
Hi ha una inèrcia social terrible al respecte. Ara bé, quin futur pròxim ens depara aquesta mena de missatge ocult o implícit que “els nens petits són cosa de dones”? De què serveixen avisos segons els quals “lluita i fortalesa són paraules de gènere femení; precarietat, pobresa, discriminació i desigualtat”, quan al seu costat n’hi ha com el que l’altre dia un catxes exhibia a la sala de màquines:”Triomf és paraula de gènere masculí”?
I aquí deixo la pregunta: és normal, desitjable i funcional, al país que volem, que de manera aclaparadora només un sexe eduqui la nostra infància 0-6?
