Si hi ha alguna etapa educativa que es caracteritza per la mobilitat del seu alumnat aquesta és l’educació de persones adultes. És cert que el perfil dels estudiants que s’adrecen als centres d’educació permanent és molt variat i heterogeni. Trobem des de persones que tot just acaben d’arribar al país fins a joves expulsats pel sistema educatiu (moltes vegades, literalment) abans d’aconseguir graduar-se, passant per professionals de diferents àmbits que volen aprendre noves llengües, formar-se en noves tecnologies o accedir a uns estudis que els permetin fer un gir vital i professional. No obstant això, en general, tots aquests estudiants presenten una característica comuna: són persones que han de compaginar la seva formació amb les obligacions que comporta la vida adulta. És a dir, a banda del dia a dia acadèmic, l’alumnat dels centres d’adults ha de tenir cura de fills, filles o altres familiars, complir amb les seves obligacions laborals o, en el pitjor dels casos, afrontar les preocupacions derivades de no tenir-ne, a més d’altres qüestions i casuístiques variades.
D’altra banda, l’educació de persones adultes és, generalment, una gran desconeguda per al conjunt de la comunitat educativa. No només per a les persones que s’adrecen a informar-se sobre les possibilitats que els hi ofereix l’educació permanent, sinó també per a la resta de professionals de l’educació d’altres àmbits. Especialment preocupant esdevé això últim en relació amb els instituts d’educació secundària, els quals estan representant al llarg dels darrers anys un potencial focus emissor d’alumnat adult cada cop més gran. És per això que es considera imprescindible establir vincles i una relació fluïda entre els centres de formació de persones adultes i altres centres escolars com els instituts d’educació secundària obligatòria i postobligatòria, tot i que no només amb institucions estrictament educatives i acadèmiques.
En qualsevol cas, podríem dir que a l’educació de persones adultes parlem d’estudiants en trànsit: estudiants que en molts casos, malauradament, vénen i marxen; estudiants que no saben on vénen i que, de vegades, no saben on van; estudiants que vénen de la feina o que se’n tornen directament de l’escola a ella; estudiants que arriben d’un institut de secundària al qual (potser) tornaran un cop finalitzats els seus estudis; estudiants que arriben derivats des de serveis socials, del servei d’ocupació o d’altres institucions socials. En definitiva, infinitat de situacions i de casuístiques. Com acollir aquest alumnat en trànsit? Com aconseguir la integració efectiva d’aquest alumnat als plans d’estudi dels centres d’adults?
Sabent que cada centre, cada context i cada estudiant són diferents, potser podrien establir-se algunes estratègies per tal de donar resposta a les preguntes plantejades. Primer de tot, sembla una bona idea reforçar la comunicació amb els estudiants, però també amb l’entorn comunitari on s’inscriu l’acció dels centre d’adults. Òbviament, una entrevista inicial en profunditat esdevé condició imprescindible per conèixer la realitat de cada alumne, els seus hàbits, trajectòria, obligacions, etc. Partint d’aquesta informació pot traçar-se un itinerari personalitzat (en la mesura del possible, és clar) que s’adapti a les seves necessitats. Però, a més a més, pot ser interessant contactar amb aquelles institucions des d’on se’n deriven estudiants de manera habitual per presentar el centre, els serveis ofertats i també per aconseguir informació rellevant i d’interès per l’aprofitament del nostre alumnat. Així doncs, instituts d’educació secundària, departaments municipals de serveis socials o immigració, institucions amb programes de qualificació professional i d’altres entitats de l’entorn poden ser interlocutors molt interessants amb qui promoure un treball en xarxa que beneficiï directament el nostre alumnat.
D’altra banda, si diem que la vida de l’alumnat adult és complexa des dels centres educatius d’adults hem d’intentar adaptar-nos en la mesura del possible a aquest fet. Horaris impossibles, obligacions familiars o problemes puntuals poden ser obstacles insalvables per a molts alumnes. Es tracta, doncs, en la mesura del possible, de buscar alternatives per tal que els estudiants puguin superar les diferents problemàtiques que apareguin durant la seva estada al centre. Adaptar horaris a les necessitats del grup, oferir tutories individualitzades fora d’horari lectiu, facilitar el contacte permanent via correu electrònic o d’altres plataformes virtuals, compaginar modalitats d’ensenyament presencial amb e-learning i d’altres formats semipresencials o promoure espais d’autoformació al centre poden ser algunes de les estratègies que poden desenvolupar-se des de les escoles d’adults per mirar d’acompanyar aquells estudiants que tenen problemes per assistir als centres de manera regular.
Altre aspecte clau per facilitar la integració efectiva i l’aprofitament acadèmic de l’alumnat als centres d’adults és el treball conjunt dels equips docents. Tenir informació constant sobre la seva evolució i les seves necessitats permetrà atendre a temps aquells casos d’alumnes que puguin acabar esdevenint absentistes o que mostrin qualsevol altra problemàtica. Per això cal una organització flexible i funcional que afavoreixi aquestes trobades i que permeti que la informació transiti adequadament entre tots els membres de l’equip i la tutoria del grup. No cal dir que la implicació del professorat esdevé imprescindible en aquest sentit. Per això caldrà assegurar que l’organització no saturi als equips i sigui funcional i, sobretot, pràctica.
I, per últim, relacionat amb aquest darrer punt, pot parlar-se d’una altra estratègia important lligada, en aquest cas, a la tutoria. Als centres de formació de persones adultes cal, també, establir programes d’acció tutorial que permetin un acompanyament personalitzat de l’alumnat. De fet, aquest seguiment esdevé imprescindible en molts casos per tal de véncer obstacles que van més enllà de les dificultats derivades de compaginar vida acadèmica i “vida adulta” i que se centren en qüestions més acadèmiques, d’hàbits d’estudi, estratègies de treball o organitzatives. Ara bé, no pot fer-se de la tutoria una tasca individual. Cal recolzar-se en els equips docents i desenvolupar tot un treball conjunt que ha de permetre atendre i facilitar una integració i un aprofitament acadèmic reals i efectius per part de l’alumnat.
En definitiva, es proposen el diàleg constant amb l’alumnat, el treball en xarxa amb les institucions de l’entorn, la flexibilitat en l’organització, el treball conjunt dels equips docents i la implementació de plans d’acció tutorial ben coordinats i adaptats a les necessitats dels grups i de l’alumnat com algunes de les estratègies per promoure una bona acollida i integració de l’alumnat per part dels centres d’educació permanent. Sense ser cap solució definitiva, de ben segur que poden esdevenir bones eines que ajudaran l’alumnat a reprendre o continuar el seu itinerari acadèmic en una etapa educativa, l’educació permanent, que ofereix enormes possibilitats de present, però també de futur.
