L’Ana té dues filles. Però només es va quedar embarassada de la primera. La seva dona, que també es diu Ana, va donar a llum a la més petita. Així, tot i que és clar que l’Ana té dues filles, de vegades es posa en dubte que les petites tinguin dues mares. “Van esborrar la meva dona”: l’Ana recorda que, quan la seva filla gran va canviar d’etapa a l’escola, a la paperassa del centre només hi figurava el seu nom, com a mare biològica. Al formulari que els van posar davant hi havia la casella de pare i la de mare, però cap on encaixés la dona que, tot i que no la va donar a llum, també és mare de la criatura.
L’Ana Martínez, psicoanalista de professió, explica que quan es van queixar a la direcció de l’escola de la discriminació que suposava aquest formulari, la resposta del centre va ser “donar-nos el correu corresponent del departament d’Ensenyament per a que reclaméssim. En cap moment es van plantejar que allò pogués ser un tema que afectés a l’escola”. Considera que són detalls, però que discriminen i mostren que l’escola és “un reflex perfecte de la resta de la societat, on encara costa molt superar el binarisme i l’heteronormativitat”.
I és que segons l’últim informe sobre l’estat de l’LGTBIfòbia a Catalunya, publicat per l’Observatori contra l’Homofòbia el març passat, una de les realitats més “preocupants” tenia lloc a les escoles. Els cassos d’agressió i bullying escolar deguts a discriminacions relacionades amb l’orientació sexual i la identitat de gènere van passar de suposar el 4.4% del total de les agressions el 2015 a ser-ne el 13.1%. Això es tradueix en un total d’11 casos detectats per l’entitat que converteixen l’escola en la segona categoria que més incidències recull.
Però aquestes xifres deixen fora les discriminacions que pateixen les famílies LGTBI que, de retruc, afecten també a les criatures. “Abans d’inscriure la nostra filla en una escola vam passar dos anys informant-nos de com treballaven el tema LGTBI”, recorda l’Ana. Però tot i aquesta feina de recerca, afirma que es van equivocar: “totes et donen un missatge de diversitat i integració però després te n’adones que la realitat és una altra i no es contempla la diversitat familiar”, denuncia.
“L’escola no és una bombolla. No ha de ser cap de bandera del canvi -tot i que moltes vegades ho és- però en aquest cas té la responsabilitat ineludible de fer que els diferents tipus de famílies se sentin acollides i respectades i així se sentin també les seves criatures”, reflexiona Francina Martí, presidenta de l’associació de mestres Rosa Sensat. Assegura que a l’aula hi ha els actors que han de tirar per terra els prejudicis, tot i que “és una lluita difícil perquè eduquem en la pau, però la societat és violència”, lamenta.
Precisament en la línia d’eliminar els prejudicis, Rosa Sensat ha dedicat el seu últim monogràfic a les famílies LGTBI i a l’espai per la diversitat afectiva i de gènere a les aules, amb un treball titulat Escoles sense armaris. L’objectiu de l’Associació és visibilitzar i normalitzar la diversitat en el món escolar. I no és la primera vegada que ho fan: l’any 1976 també van dedicar un monogràfic al món LGTBI. “Tot i que llavors només parlàvem de Gais i Lesbianes. Totes les sigles que hem anat sumant, la T de transsexualitat; la B de bisexualitat o la I d’intersexualitat eren inimaginables. I més encara les referents als col·lectius Queer o Assexuals”, reconeix.
Aquell primer monogràfic referent a la diversitat afectiva “va ser molt valent”, afirma Martí. Llavors no hi havia legislació en matèries de matrimoni homosexual ni lleis d’igualtat i els mestres que abordaven aquest tema eren “minoria, l’avantguarda social que va promoure el canvi”. Però, tot i que aquest canvi ja s’està donant, “veiem que la necessitat de parlar de la diversitat afectiva a l’aula que ens va mobilitzar l’any 1976 encara hi és, tot i haver guanyat en perspectiva”, considera Martí.
“Parlem de les coses pel seu nom”: normalitzar el llenguatge
Hi ha molts elements, molts “detalls” que discriminen les famílies LGTBI en contextos escolars. Ja siguin els formularis on només hi ha espai per al pare o la mare, deixant fora “moltíssimes tipologies de família, o la manera com anomenem certes estructures que ja estan normalitzades”. L’Ana es refereix, per exemple, a les AMPAs -Associacions de Mares i Pares. “I els avis, les àvies o qui sigui que es faci càrrec de la criança i les cures de la criatura on són?”, es pregunta.
L’Ana explica que van intentar canviar aquest nom a la seva escola, però la proposta no va tenir èxit: “tornàvem a ser les pesades de torn que es preocupaven per coses sense importància, però tot allò referent al llenguatge és important: les paraules visibilitzen estructures socials i del sistema i discriminen tant com les accions”, reflexiona. Així, només cal fer una ullada als qualificatius referents als col·lectius LGTBI: maricón o bollera són termes que “es fan servir també com a insults. I no en tenim cap d’equivalent per a una persona heterosexual”, explica Martí.
“Hem de començar a dir les coses pel seu nom per a normalitzar el llenguatge i desestigmatitzat-lo”, considera Martí, qui creu que si de vegades dubtem en definir una parella de dones com a lesbianes o no sabem el terme correcte per a una persona en trànsit de gènere és per “un excés de correcció política que ens ve donat perquè encara hi ha coses de les que no es parla”.
L’aula, però, hauria de ser un d’aquests espais en el que es parli amb llibertat de tota mena de diversitat, sobretot tenint en compte que “els nens tendeixen a positivar si tenen referents propers amb els que es puguin educar de ben petits per a evitar que es converteixin en adolescents discriminadors”, argumenta Martí. Però aquest és el problema precisament: manquen referents LGTBI culturals, adults, propers i positius a les aules.
“Sense anar més lluny: els llibres de text atempten contra la llei”, esgrimeix Kika Fumero, professora especialitzada en coeducació i diversitat afectiva. La legislació compta amb un article que posa la coeducació com a marc en el que s’ha d’inclorure la diversitat sexual, familiar i de gènere que ha de constar en els llibres de text. “Ho hem de posar tot cap per avall fins que es respecti la llei”, afirma.
Aquesta “vulneració”, amb la que també coincideix Katy Pallàs, presidenta de l’Associació de Famílies Gais i Lesbianes, porta a que les criatures no tinguin referents positius del seu tipus de família si aquesta se surt del que es considera normatiu. El repte, doncs, està en deconstruir la normativitat: “però no és un objectiu prioritari per a l’escola” consideren des de Rosa Sensat. Per a assolir-ho es necessita més informació i formació dels professors que els permeti “tractar el respecte a la diversitat afectiva, sexual i de gènere de manera transversal, no només en una tutoria aïllada”.
La falta d’informació i el silenci còmplice com a base de la discriminació
L’Ana recorda que quan una de les seves filles va començar a l’escola bressol els van preguntar com podien tractar la diversitat familiar a l’aula. “La intenció era la millor del món, però fruit d’una desinformació brutal. Les escoles no estan preparades”, assegura. Fumero coincideix, i és que ella dóna formacions a professorat per a tractar la diversitat LGTBI a les aules i ressalta “que més enllà de les orientacions homosexuals no se sap res. Si els i les mestres no saben definir la intersexualitat, confonen transsexualitat amb transvestisme o els costa entendre l’assexualitat, com han de poder orientar una criatura?”, es pregunta.
Si la base de la discriminació és la desconeixença, els silencis tàcits del professorat deguts a la ignorància són “un gran enemic, perquè legitimen l’estigma de l’homosexualitat”, explica Fumero. A més, denuncia que són molts els docents que no afronten el respecte a la diversitat “per por al contagi d’aquest estigma. Has d’estar preparat perquè quan parlis d’homosexualitat a classe algú et dirà gai o lesbiana. I és aquí on és molt important reaccionar bé: perquè que ser homosexual no és cap insult”, adverteix.
I, per una altra banda, ressalta que molts docents i molts adults homosexuals no mostren les seves orientacions afectives perquè “consideren que això forma part de la seva vida privada. I tenen raó, però en un context en que l’heterosexualitat es dóna per suposada, normalitzar que has anat de vacances amb la teva dona pot ajudar a moltes nenes”, opina.
Falten referents propers i per això Fumero es mostra sense problemes com a mestre i com a lesbiana. “Sé per experiència que visibilitzar-te com a homosexual et converteix en el centre de les xafarderies”, però considera que és important ser un referent visible. “Un cop, una alumna em va apartar de la resta i em va dir: ‘profe, jo sóc com tu’, aquesta confessió mostra que encara hi ha molta feina a fer”.
L’escola continua transmetent uns valors tradicionals en la majoria dels casos: “s’expliquen contes masclistes i heteronormatius, tot i que hi ha material de sobres. Tampoc hi ha referents culturals LGTBI”, denuncia Fumero. Leonardo Da Vinci o Virgina Woolf eren homosexuals, però l’orientació sexual dels personatges històrics “només es ressalta en el cas que fos molt determinant en la seva trajectòria vital, com en el cas de Federico Lorca”, reflexiona. La tria afectiva d’aquests personatges és una tema personal “que no es toca quan es parla de la seva aportació històrica. Però, en canvi, en el cas de les personalitats heterosexuals, la família acostuma a formar part de la història que ens expliquen”, considera.
Les mostres culturals no reflecteixen la diversitat del quotidià i manquen referents per a les famílies LGTBI, motiu pel qual Fumero considera que “han de demostrar molt més que una família normativa”. Per això, lluites que poden semblar petites com la que reclama que els formularis a les escoles siguin inclusius “són imprescindibles”, segons l’Ana, qui reivindica l’activisme del dia a dia. “Hi ha qui pensa que havent assolit el matrimoni homosexual ja està tot fet, però no és així i, encara que sembli insignificant, hem de denunciar sempre perquè, en alguns casos, pot ser pitjor callar davant les petites discriminacions que no pas fer-les”.
